Entre entitats i
diccionaris; entre alteracions i accepcions
El fet que un idioma compte amb
dues o més entitats destinades a recaptar les normes lingüístiques no és una rara avis que es contempla només en
valencià. La nostra llengua està regulada i estudiada, entre d’altres institucions
i empreses, per la Universitat de les Illes Balears (UIB) que alhora adapta les
normes de l’IEC a la realitat balear, l’Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana (IIFV), l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)
–sense oblidar, relacionada amb la darrera, el bell començament de les Normes
de Castelló– i totes aquelles entitats que vetllen d’alguna manera per la
llengua catalana; aprofitem ací per col·locar-nos una medalleta amb l’Institut
d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV) pel nostre treball quant a la
recerca d’investigació de la comarca.
Altrament, no matisarem ni dades
ni dates de les corporacions esmentades perquè no és la finalitat de l’article,
però sí que es persegueix que quede clar que s’ha de distingir entre una entitat
i el diccionari elaborat per l’entitat. En el cas de l’AVL, aquesta acadèmia ha
portat a terme treballs molt valuosos com ara el Corpus Toponímic Valencià
(CTV, com llegirem al document), el Portal Terminològic Valencià (tan vàlid com
ho és el Termcat) o un gran assoliment de la talla del Corpus Informatitzat del
Valencià (CIVAL) que és, essencialment, un cercador de llibres i documents
digitalitzats que foren escrits en valencià des del segle XIII, és a dir, un
treball exquisit i digne de sentir-se’n orgullós. A més, a títol personal,
ensumem un joc de paraules respecte d’aquesta darrera siglació.
Així doncs, com expliquem, la
intenció que volem abastir no és l’etern debat sobre si té sentit o no que un
idioma s’arrecere de més d’una entitat ja que, sense camejar-ne gens, la
llengua espanyola, a banda de la RAE (1713), és emparada per vint-i-tres
acadèmies més de parla espanyola. Totes plegades conformen allò que es coneix
per Asociación de Academias de la Lengua
Española (ASALE). L’assumpte que plantegem, per tant, no és un retret a
l’AVL, sinó referent al diccionari, al DNV i, més concretament, a la lletra
ene. Ara tocaria donar la definició de «diccionari normatiu», segons els diccionaris però ha resultat que ni el DNV, ni
el DRAE ni tampoc no el DIEC, en faciliten cap a data de 29 d’octubre de 2019.
Sí que hi apareix el de «gramàtica
normativa», però eixa no ens serveix.
Arribats a aquest punt, serem
pragmàtics. Si hom ingressa la paraula «encarnella» en el
DNV, la trobarà. Tanmateix, aquest mot no és normatiu, sinó un localisme. Per
tant, ens preguntem com és possible que una paraula no normativa aparega al
diccionari normatiu. Eixa és la missió d’altres treballs lexicogràfics com ara
el DCVB –o Alcover-Moll– o el DRAE, ja que aquest tampoc no és un diccionari
normatiu, sinó d’ús. Sí que és cert que el DCVB ens avisa del poble on es diu
la paraula «encarnella», és a dir, Elx; en el cas del
DNV, es limita a relatar la paraula normativa, que és carxofa. Aquesta decisió
d’acumular tot el repertori de paraules vives (a mode de dipòsit de cadàvers) o
amb vigència no ens sembla adequada perquè confon molt l’usuari de l’idioma, si
més no quan l’usuari és estudiant, ja que no arriba a garbellar les paraules
normatives d’aquelles que no ho són. No jurem, ensems, quan l’usuari ni és
filòleg ni estudiant.
Casos com aquests de les
confusions les trobem molt fàcilment en entrades com ara «assolir». Aquesta paraula és molt emprada en un
àmbit docent (a les aules), legislatiu (règim intern o conjunt de normes per a
un centre), cultural (presentacions de llibres o conferències). Nogensmenys, el
diccionari senzillament adreça el parlant a cercar «aconseguir» (així com el DIEC, però no porta en
l’acrònim la ene en qüestió). Ara, sense deslligar-nos d’aquesta idea, cerquem
la paraula «barco» i el diccionari actua de la
mateixa manera: ens redirigeix a la paraula «vaixell». Què n’interpreta
un estudiant? Doncs conclou que tant «assolir» com «barco» no són normatives; si conclogués el contrari, hi tindríem
un problema més afegit, ja que l’estudiant no sabria com funciona un diccionari.
La nostra opinió és que aquesta part no està ben resolta pel DNV i que s’hi ha
de donar solucions sobretot quant a la unificació de criteris de recerca. O,
ben pensat, que el DNV passés a dir-se, per exemple, Diccionari d’Ús del
Valencià (DUV).
Val a dir que no pretenem que el diccionari tan sols
accepte la paraula estrictament normativa, no volem pecar de reduccionistes. Si
bé és cert que trobem molt encertat que al DNV l’entrada «venir» ens
remeta a «vindre» per
ser la forma valenciana, no estem d’acord que hi apareguen paraules no
normatives, com les esmentades adés. Una cosa és que els mots hagen patit una metàtesi
o qualsevol alteració, del tipus «espatllar» i «espatlar» (la darrera, més acceptada). A tall de cloenda,
creiem que la praxi del diccionari valencià, si s’hi aplica aquest canvi, es
correspondria amb la seua definició.
La deshumanització ens ha fet més humans. Sempre que patim un problema comú, és a dir, que ens afecta a tots, ens tornem comprensius, sociables, en definitiva, humans (verbigràcia, un atemptat). Ara per ara, tots tenim alguna cosa de què parlar: el verí, que això significa en llatí la paraula virus. De fet, la cosa més desagradable que existeix és pair (engolir) els silencis incòmodes. Aquells moments en què hom no sap què dir-ne; no sap quin tema tractar. Aquesta situació dona (sense titlla) per a un estudi antropològic d'allò més complet perquè, ironies a banda, el millor medicament contra l'individualisme és compartir un problema en comú. El pollastrevirus, que és un bon terme en valencià, ens proporciona aquesta solució. Saludar-se amb el colze és un acte que arrossega, indefugiblement, un somriure. Posterior al somriure, sempre hi ha alguna cosa a dir. Aquesta fita aparentment escadussera motiva una conversa, que és més del que teníem fa un temps.