Utøya: July 22

Una por real en primera persona durant 72 minuts i un lament de 77 vides innocents (8 a Oslo i 69 despreses d'Utøya). 

     El dia 22 de juliol de 2011 esdevingué un atemptat a Noruega que, ja d'entrada -com molt bé estableix un dels personatges- el fet que hi haja un atemptat a Noruega no té gens de sentit. La primera sotragada la rebé la capital, amb l'explosió d'un artefacte bomba al districte governamental i, vora dues hores més tard, tingué lloc la matança a l'illa d'Utøya (/ʉːtœʏɑ/).

     El director noruec Erik Poppe (1.000 times good night; The king's choice) materialitza l'atemptat a l'illa d'una manera esgarrifosa. Ho fa, a més, d'una manera molt subtil amb què no s'adelita amb l'impacte de les bales contra les víctimes; ni tan sols veurem l'assassí llevat d'un minso segon (tret molt encertat aquest i al qual donem suport no esmentant el nom del terrorista).

Captura d'un moment de la pel·lícula

------------------------------------

     Recomenem veure aquesta pel·lícula. D'aquesta manera no oblidarem mai l'atemptat el qual, sincerament, sembla que per al món ha passat desapercebut. Desitgem que les víctimes descansen en pau.

AvinentesA

Drets perduts

Una simple anàlisi dels errors de la Conselleria que es diu "democràtica" i defensa els drets dels treballadors. Cal també preguntar-se qui són i on estan els sindicats.

La crítica és en referència a l’espantosa, desmesurada i atroç idea d’eixe il·luminat que creu que els drets dels treballadors s’oferten a costa del company de torn. És la discussió quotidiana dels treballadors de la Sanitat Valenciana. Ens preguntem per què es donen les hores de Permís de Reducció de Jornada, Motius de Conciliació, el Drecret 42/2019 de 22 de març, del Consell, de regulació de les condicions de treball del personal funcionari de l’Administració de la Generalitat, a costa i a càrrec de la treballadora que es queda. Obligant-la a treballar per la qual opta pel dret.

Si diem les coses pel seu nom, cal preguntar-nos: “on està el dret de qui s’hi queda”? Hi ha igualtat de drets? Serà un greuge comparatiu? També cal expressar la pèrdua d’una sanitat efectiva i eficient cap a l’usuari per la mancança de personal.

Senyor conseller, adjunts i directors, etc. de la sanitat: Deixe’ns de prendre’ns per ignorants i actuen com a bons treballadors públics, que és el que són.

Rosa López Prats

AvinentesA

Els bous a debat

    Els bous són una espècie d'animals molt braus. Des de temps remots han estat per ajudar l'home en les feines dels espais rurals. S'ha menjat la seua carn i utilitzat la pell per confeccionar calçat i cobrir-se el cos. També veiem un altre punt o aspecte dels bous: La Festa.

    Entrem per complet en un altre món del qual, per a moltes persones és màgic. Un cúmul de coses envolten este món i són música, poesia, colors, sentiments, olors (de menjars, de sang, terra mullada, de suor, d'alcohol, de vida i de mort). El cant ja no és cant, és lament. És la descripció d'una manera d'entendre la cultura d'un poble. És la manifestació de milers de sentiments i s'expressen com sap cadascú.

   Tot açò hi ha gent que ho entén com a negoci. Altres, com la festa tradicional, que no representa tot un conjunt de cultures que viuen dins d'una nació. Fins i tot festa representativa de la més pura essència rància i fastigosa del passat.

    Si pensem un poc en l'animal, el bou té una fosca bellesa, una especial tendresa en la pell i en el seny. La lluentor que li ve de vell i la pell -en la pell es toca la seda- se sent en el tacte com un acte de vertigen que et recorre i t'encén. Si el pobre bou sapigués el que li espera cada vegada en l'arena...

    En el llenguatge d'este món en diuen suertes i són manoletina, chicuelinas, verónicas, pase de pecho, requiebro, capote entero i fins el descabello, després d'haver ficat l'espasa en acte mortal fins al mànec.

    S'acaba la cosa o la feina desmembrat l'animal i, de premi al torero, orelles o cua i, al criador del semental, fama mentre a la plaça qui brama és la gent i no el bou.

Clara Blanes

AvinentesA