Els bous són una espècie d'animals molt braus. Des de temps remots han estat per ajudar l'home en les feines dels espais rurals. S'ha menjat la seua carn i utilitzat la pell per confeccionar calçat i cobrir-se el cos. També veiem un altre punt o aspecte dels bous: La Festa.
Entrem per complet en un altre món del qual, per a moltes persones és màgic. Un cúmul de coses envolten este món i són música, poesia, colors, sentiments, olors (de menjars, de sang, terra mullada, de suor, d'alcohol, de vida i de mort). El cant ja no és cant, és lament. És la descripció d'una manera d'entendre la cultura d'un poble. És la manifestació de milers de sentiments i s'expressen com sap cadascú.
Tot açò hi ha gent que ho entén com a negoci. Altres, com la festa tradicional, que no representa tot un conjunt de cultures que viuen dins d'una nació. Fins i tot festa representativa de la més pura essència rància i fastigosa del passat.
Si pensem un poc en l'animal, el bou té una fosca bellesa, una especial tendresa en la pell i en el seny. La lluentor que li ve de vell i la pell -en la pell es toca la seda- se sent en el tacte com un acte de vertigen que et recorre i t'encén. Si el pobre bou sapigués el que li espera cada vegada en l'arena...
En el llenguatge d'este món en diuen suertes i són manoletina, chicuelinas, verónicas, pase de pecho, requiebro, capote entero i fins el descabello, després d'haver ficat l'espasa en acte mortal fins al mànec.
S'acaba la cosa o la feina desmembrat l'animal i, de premi al torero, orelles o cua i, al criador del semental, fama mentre a la plaça qui brama és la gent i no el bou.
Clara Blanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada