28 de setembre 2022

Sobre l'empatia cap al dolent

Posar-se del costat del criminal en una història és un procés d'empatia que només es pot efectuar si es coneix el passat del dolent o bé si l'espectador "conviu" amb ell. Per a molts es tracta d'una experiència nova però no és realment tan novedosa. Per començar per algun lloc, ens remetem al cinema de màfies. Adduïm el cas de The Godfather (1972), també bona part d'Scorsese, Malavita (2013) o la que probablement més popularment sonarà: Breaking Bad (2008-2013). No hi ha dubte que aquest cinema (i literatura) és el que més ha dignificat la figura del malfactor.

Hannibal Lecter
En qualsevol moment del dia, si escoltem una notícia sobre assassinats o ajustaments de comptes a la televisió, alcem la veu i afirmem que les lleis haurien d'endurir-se. Argumentem que han d'imposar-se més prohibicions. No és pas la mateixa opinió que tenim quan gaudim aquestes històries de mafiosos en la pantalla; lògicament, és al contrari. Ens posem de part del criminal i, més encara, l'entenem i el justifiquem  sense reconèixer plenament que ha actuat bé perquè som conscients que això no esdevé acceptable en la vida convencional.

Michelle Pfeiffer (Malavita)
Totes aquestes coses no són difícils d'entendre. Si tornem al principi d'aquest article, observem com tot s'explica en el moment que entra en joc el passat d'algú. Tradicionalment les narracions més populars manifestaven un dolent amb el paper de dolent i prou. I un heroi en el paper d'heroi i prou. En poques paraules: la bondat i la maldat en un ferme maniqueisme eren dos blocs oposats i cap dels dos tenia una explicació. Senzillament existien i es rebien com dues peces purament intactes. Aquestes peces intactes es revesteixen en l'actualitat de matisos o, dit d'una altra manera: un passat delicat, un futur objectiu humanitari o alguna cosa similar que ens faça comprendre les seues decisions. No és la mateixa cosa un dolent amb una mare malalta, que un dolent que vol llançar un míssil i destruir Nova York, senzillament, perquè la seua composició genètica resulta haver-s'hi combinat així i ha de generar dolor perquè sí. El dolent de la mare malalta pot voler dirigir un míssil perquè altres persones, per exemple, han creat una malaltia en un laboratori i han causat que la mare emmalaltira. No significa que l'espectador, en aquest cas concret, desitge la destrucció de Nova York. Ara bé, escoltarem alguna argumentació que justifica una intenció criminal que en el fons no volem que s'escometa.

Phoenix i Nicholson (paper de Joker)

Si pensem en pel·lícules d'assassins, exemplifiquem-ho amb The Texas chainsaw massacre (1974), ninguna persona cabal desitjarà la mort d'adolescents en la vida real. Altrament, quan s'aprofundeix en la vida de l'assassí, una minsa part nostra s'esforça per comprendre els actes inacceptables de Leatherface. Fins a aquest punt és així que en el cinema actual presenciem pel·lícules dedicades a la vida dels dolents, aspecte que genera principalment en la comunitat jovenívola un canvi en l'elecció de personatges, tot comprenent i defensant, la persona que abans era un criminal. Ara, per contra, els seus actes estan justificats. A tall d'opinió personal considerem aquesta darrera característica una de les propostes més perilloses que passen per la pantalla. Pensem en pel·lícules com ara Hannibal (2001) o qualsevol altra dedicada a un personatge tradicionalment censurable. Un film projectat en una època especialment delicada és Joker (2019). La considerem una cinta carregada d'explosius per a la joventut. Es tracta d'una obra cinematogràfica que els joves haurien d'assaborir sota l'explicació d'adults preparats. El personatge interpretat per Joaquin Phoenix ha generat en molts joves la idea que un home, "si naix bo i mata perquè la societat l'ha transformat, eixes morts són justificades". Evidentment, aquesta idea és errònia. La història deixa clar que el personatge porta una targeta que avisa del seu desequilibri. Per tant, des de bell inici hem de comprendre que no es tracta d'algú estable ni a qui es puga confiar cap responsabilitat civil ni social.

L'actor Bryan Cranston

Marlon Brando
Som humans. Formem part de societats cada volta més intel·lectuals i això ens duu a la crítica, a l'opinió. Podem -i hem de- aprofundir en la conducta dels personatges literaris i cinematogràfics fins el punt d'establir la gènesi i objectius de les seues accions. Hem d'explicar-les però això no implica la seua justificació. Un assassinat significa 'llevar la vida a una persona' i això és un dret que ningú pot obtenir.

AvinentesA






10 de setembre 2022

The bridges of Madison County

La pel·lícula The bridges of Madison County és una adaptació del llibre de títol homònim estrenada l'any 1995. El film està dirigit per Clint Eastwood i protagonitzat per Meryl Streep i ell mateix. Es basa en la novel·la escrita per Robert James Waller l'any 1992 i que compta amb una altra novel·la a mode d'epíleg del mateix autor que s'intitula A Thounsand Country Roads publicada el 2002.

Durant l'estiu de 1965, Francesca Johnson (Meryl Streep) coneix el fotògraf de la National Geographic Robert Kincaid (Clint Eastwood). El fotògraf arriba en la seua furgoneta (bruta i farcida de plàstics com tota bona furgoneta americana) a casa de Francesca perquè no troba el lloc que busca. Kincaid té la comanda de fotografiar el paisatge i sobretot els ponts del comtat de Madison. Coincideix que, feia poques hores, tant el marit de la dona com els dos fills havien marxart a una fira i no tornarien a casa fins quatre dies després. La major part de la pel·lícula té lloc durant aquest espai de temps de quatre jorns. Les vivències amb aquest home la fan experimentar un tipus de vida que de cap manera podia sentir en la trajectòria rutinària que portava. Aviat seran habituals entre ells els debats sobre una vida convencional i una de "nòmada"; l'elecció de la convivència amb els veïns o el descobriment del món sencer i les seues meravelles. Al capdavall, ha d'escollir entre abandonar la família i vida de mestressa de casa o satisfer els desitjos culturals arreu del món que sempre ha manifestat. S'ha de matisar -i no és un punt escadusser- que Francesca no conviu amb un marit que no l'estima, ja que això portaria la pel·lícula per un camí diferent i ens remetria a Thelma & Louise (Ridley Scott, 1991). L'home de Francesca es descriu com un espòs que estima la seua dona i la seua família. Si hagués estat al contrari, el personatge de Meryl Streep podria haver escapat sense rumiar-s'ho massa. El film hagués travessat un corriol ben distint.

Caràtula en francès de la pel·lícula
El treball cinematogràfic presenta una reflexió extraordinària sobre l'acceptació d'una vida tolerada per la societat d'un poble d'Iowa de 1965 o la rebel·lió d'una vida de plenitud personal no absenta de crítiques negatives. El més interessant de tot resulta ser que l'elecció d'una forma de vida o de l'altra comporta obstacles a la felicitat. No hi ha dubte que es tracta d'una proposta cinematogràfica (també literària si hom llegeix la novel·la) que assegura hores i hores de conversa a taula.


Títol originalThe bridges of Madison County

Títol en català: Els ponts de Madison County

Direcció: Clint Eastwood

Any de publicació: 1995

Intèrprets: Clint Eastwood, Meryl Streep, Annie Corley, Victor Slezak, Jim Haynie, Michelle Benes, Debra Monk, Phyllis Lyons, Kyle Eastwood.

Per qualsevol consulta tècnica més enllà de la reflexió, visiteu l'enllaç a IMDB_Brid_Madison.


AvinentesA


01 de setembre 2022

El que li devem a la Toscana

Les vacances d’estiu marxen, com tots el anys, amb la sensació que ha quedat alguna cosa pendent. El fet de buscar objectius per delectar el nostre esperit es torna en imperatiu quan la feina ens demana que detinguem les tasques quotidianes. Occident ens ha imposat aquesta obligació per fer-nos sentir partícips d’una societat en què és difícil gaudir si no és desenvolupant alguna cosa i, per descomptat, ens fa sentir culpables si, acabat el nostre temps lliure, no hem estat capaços d’aprofitat fins l’últim instant.

Tenint això en compte, jo mateixa soc una víctima més de l’afirmació que he denunciat prèviament. En molts casos l’edat adulta i les responsabilitats ens arrabassen la capacitat d’esbargir-nos que tenim durant la nostra joventut. Durant les vacances, cal buscar una miqueta d’espai per retrobar l’esperit jovenívol amagat per les obligacions adquirides durant l’adultesa.

En els darrers anys el fet de poder viatjar ha estat capaç d’apaivagar el trontoll que m’assalta quan sent que se m’escapa la temporada d’esplai i, d’alguna manera, el temps vital. El viatge és l’emoció dels dies previs, el comiat precedent a la jornada de partida, els moments viscuts, les converses amb la companyia, els llocs visitats, i per què no, alguna extraordinària posta de sol. L’anàlisi subsegüent, acompanyada d’un “l’any que ve, més”, ens permet fer-li front a la rutina i als enemics, amb més complaença.

Aquestes vacances fineixen, però tot i això, estic en pau. D’alguna manera, he complit amb la Toscana.


Autoria i redacció

Davinia Martínez Alemañ

AvinentesA