El que li devem a la Toscana

Les vacances d’estiu marxen, com tots el anys, amb la sensació que ha quedat alguna cosa pendent. El fet de buscar objectius per delectar el nostre esperit es torna en imperatiu quan la feina ens demana que detinguem les tasques quotidianes. Occident ens ha imposat aquesta obligació per fer-nos sentir partícips d’una societat en què és difícil gaudir si no és desenvolupant alguna cosa i, per descomptat, ens fa sentir culpables si, acabat el nostre temps lliure, no hem estat capaços d’aprofitat fins l’últim instant.

Tenint això en compte, jo mateixa soc una víctima més de l’afirmació que he denunciat prèviament. En molts casos l’edat adulta i les responsabilitats ens arrabassen la capacitat d’esbargir-nos que tenim durant la nostra joventut. Durant les vacances, cal buscar una miqueta d’espai per retrobar l’esperit jovenívol amagat per les obligacions adquirides durant l’adultesa.

En els darrers anys el fet de poder viatjar ha estat capaç d’apaivagar el trontoll que m’assalta quan sent que se m’escapa la temporada d’esplai i, d’alguna manera, el temps vital. El viatge és l’emoció dels dies previs, el comiat precedent a la jornada de partida, els moments viscuts, les converses amb la companyia, els llocs visitats, i per què no, alguna extraordinària posta de sol. L’anàlisi subsegüent, acompanyada d’un “l’any que ve, més”, ens permet fer-li front a la rutina i als enemics, amb més complaença.

Aquestes vacances fineixen, però tot i això, estic en pau. D’alguna manera, he complit amb la Toscana.

Autoria i redacció

Davinia Martínez Alemañ

AvinentesA

La fundació Rodríguez-Acosta

Pujant el barri del Realejo de Granada, als peus de l'Alhambra, es troba la Fundación Rodríguez-Acosta. L’edifici està inserit dins d’un típic carmen granadí, és a dir, una casa dedicada a l’esplai en la qual s’inclou un jardí o un hort, i dels quals trobem nombrosos exemples arreu de la ciutat.

La fundació fou plantejada com a estudi pel pintor granadí José María Rodríguez-Acosta (1878-1941), i la construcció es portà a terme entre 1916 i 1930. Hi intervingueren els arquitectes Modesto Cendoya, Teodoro Anasagasti, Ricardo Santacruz i José Felipe Jiménez Lacal. Passaria a convertir-se en fundació a la mort de l’artista el 1941. El 1982 va ser declarada Monument Nacional.

L’edifici està plantejat mitjançant terrasses que segueixen la lògica del relleu del turó del Mauror. En cadascuna d’aquestes trobem un jardí amb la corresponent vegetació i la necessària presència de l’aigua, bé mitjançant fonts o bé petites piscines. De vegades fa ús de les gelosies, potenciant la sensació d’intimitat. D’altres, el paisatge és el gran protagonista de l’espai, amb impressionants vistes del barri d’El Realejo o de Sierra Nevada.

Des del punt de vista estructural crida l’atenció l’eclecticisme de l’edificació. No es pot emmarcar dins d’un estil concret, tot i que la intenció és, sens dubte, donar-hi entrada a l’arquitectura racionalista pròpia del primer terç del segle XX amb ressonàncies del moviment conegut com a Sezession vienesa. A tot això s’hi afegeixen capitells nassarites, columnes clàssiques o peces portades dels viatges de l’artista arreu del món.

L’heterogeneïtat està servida, però la barreja acaba per funcionar. A nivell simbòlic hi ha una clara referència a la idea de la vida, representada en obres escultòriques de temàtica mitològica recuperades de l’art clàssic romà o bé encarregades pel pintor seguint originals de l’artista neoclàssic Antonio Canova. Com a exemples ens cridà l’atenció a la primera terrassa el jardí dedicat a Baco, on se situa una escultura del déu datada al segle II o el safareig on conclou la visita, on una estàtua de la deessa Venus sembla que demana comunicar-se visualment amb el déu del vi, cosa que s’aconsegueix mitjançant una línia de perspectiva truncada per un passadís cobert que afegeix secretisme al conjunt. A banda d’aquests exemples, trobem també escultures representant Psique o la deessa Diana. En un amagatall envoltat per xiprers també trobem al·lusions a la mort al situar un sarcòfag d’estil renaixentista recuperat per decorar aquest espai.

A banda dels diferents espais anomenats, la fundació acull també un museu on romanen exposades, des de 1973, part de les peces que constitueixen el llegat de l'arqueòleg i historiador Manuel Gómez-Moreno. 

Sens dubte Rodríguez-Acosta va cavil·lar una edificació per convidar a les muses. I en l’actualitat no es pot negar que contribueix a enriquir la bellesa arquitectònica de la ciutat andalusa.

Cliqueu en el següent enllaç per visitar la pàgina web: http://www.fundacionrodriguezacosta.com/

Autoria i redacció

Davinia Martínez Alemañ

AvinentesA