17 de febrer 2022

Un poble molt bonic - Bocairent

Fa molt de temps que vaig prometre a la meua amiga Clara escriure sobre el meu poble: Bocairent. A pesar de ser un poble molt bonic, amb una llarga història, declarat com a conjunt historicoartístic per la seua panoràmica, pels seus carrers empinats, empedrats al més pur estil àrab, amb racons i fonts de gran bellesa; malgrat ser un poble famós per les seues coves, tantes visitables, com les dels moros, les del monestir excavat en la roca, datades al segle XVI. I
les pròpies que tenen la majoria de les cases de poble antic. No n'oblidem les coves de gel, i la plaça de bous, amb la seua pròpia història. Única, per ser excavada fent una cavitat tota de pedra. I tantes coses més que les deixe per no estendre'm més.

 

Tota aquesta explicació és la del poble bonic. Malauradament, ara vull reflectir la part no tan bonica d'un poble més aïna xicotet. Per tal, un pressupost sempre curt i el cost de viure sempre llarg. I com no pot ser d'una altra manera -perquè així està el sistema-. Els mecanismes burocràtics, el poder mal aplicat de les persones que ens representen. La inoperància destructiva del que es creu poderós, fent de la injustícia, desigualtat la seua manera d'actuar. Per tal, una antidemocràcia en xicotet, com així ocorre en la política general: tots tenen un preu i fa molta pudor. La impotència de veure com cada dia és més difícil viure al meu poble no és única. I potser, sols potser, algun dia siga un poble amb més encant, però buit de vida.

Tal volta mantinga la riquesa de les plantes medicinals d'aquesta serra Mariola tan preada i, alhora, tan maltractada.

 

 

 

 

Una cardaora que ho serà sempre

i bocairentina de la Vall d'Albaida.

Rosa López Prats