'Desconexión': una reflexió que cal considerar

El dimecres dia 22 de juny es va representar l'obra Desconexión en dues funcions, una a les 18h i l'altra a les 20h. L'esdeveniment es portà a terme gràcies a Somnis, escola de teatre que podeu consultar, entre d'altres, en la següent adreça: https://www.redescena.net/compania/35765/somnis-teatro/; també a Instagram o Facebook. Un local humil com el que trobàrem al carrer Josep Bernard Amorós no fou impediment per presenciar un treball tan ben fet com ara el que executaren els alumnes de l'IES Cayetano Sempere d'Elx. Aquesta obra de teatre ha estat assajada durant molts dimecres -normalment de manera setmanal- al llarg de curs. Aquesta representació és una bona lliçó de com, amb un parell de mobles i una pantalla de televisió es pot aconseguir transmetre molt de coneixement. La pantalla era emprada per projectar imatges il·lustratives d'addiccions als dispositius -no únicament mòbils- i la simulació dels missatges colpidors a través de les xarxes (clarament whatsapp).

Quant a l'argument, l'obra aborda el tema potser més actual i preocupant del moment: l'addicció als telèfons mòbils i les conseqüències destructives que això hi duu (no únicament en els joves). El drama gira al voltant d'una família els membres de la qual pateixen la falta de comunicació entre ells. La mare, interpretada per Concepción "Conchi" Martínez, que és conscient de la mancança de comunicació de la seua família, composta per dues xiquetes (les actrius Sabrina Marco i Sara) i el pare (Jorge Ruiz), es mostra preocupada per la salut de la família. Ella intenta mantenir converses amb el marit i les filles però aquests estan absorts pels seus dispositius, ja siga per anuncis de videojocs, likes a Instagram o quelcom de paregut. De fet, a mesura que la mare intenta que els familiars se'n desenganxen, s'inicia una agressivitat principalment en les dues xiquetes adolescents. Aquesta dona ha de lluitar contra el sistema de les xarxes, representat extraordinàriament amb dues actrius (Alba Cutillas i Leonor Montero) que simulen ser les persones/entitats que, des de l'ombra, volen dominar el món de la comunicació tot oferint informació d'interès als usuaris: aquest punt és possiblement el més original de l'obra. Però tampoc hem de perdre de vista el personatge del pare, qui mentre intenta quedar bé amb les filles i amb la mare, acaba per generar situacions fortament còmiques. La mare, amb referències a mirades i abraçades que s'hi havien perdut, proposa un cap de setmana sense connexió i això acaba comportant una situació força positiva i familiar. Finalment, val a dir que s'intercalen escenes que succeeixen fora de la vida en família protagonitzades per les dues actrius que representen el paper de les comunicacions: una el de nòvia d'una de les germanes i l'altra el d'una amiga addicta a Instagram (actrius esmentades). En ambdós casos, el mòbil serà la causa del malestar d'ambdues germanes en les diferents relacions socials. En menor mesura, també hi ha un cor per part de tot l'equip de la "faràndula" que representa el ciberassetjament del qual en serà víctima el personatge interpretat també per Leonor.

A tall de cloenda, hem de ser conscients que la tecnologia no és l'enemic de ningú i que tot avanç tecnològic és bo per millorar la vida de tothom. No existeix una tecnologia dolenta; l'única cosa que existeix és el mal ús que se'n fa. Un telèfon mòbil ens pot salvar la vida precisament per la rapidesa a què podem avisar d'un perill en què ens trobem però, malauradament, i com molt bé s'expressa en el drama commovedor Desconexión, aquesta tecnologia tan sols està creada per vendre coses que hom no necessita i obsessionar-se per elles. Al capdavall, tot s'ha limitat a romandre pendents del que pensaran de nosaltres -encara més danyí en adolescents- i a viure aparentant allò que no som. Molta gent ha perdut la identitat i ha deixat de ser autèntica, per no fer menció del monòleg brillant que Conchi elabora en solitari sobre on queda el contacte humà o el simple gest de mirar-se als ulls.

Aquestes iniciatives són les que calen en un poble on arriba menys cultura de la qual els il·licitans demanen. Agraïm desmesuradament haver vist aquesta obra i AvinentesA dona suport a aquestes entitats culturals que promouen activitats tan enriquidores com el teatre. Esperem amb esma la propera actuació que, amb tota seguretat, rebrà el seguiment de la nostra associació. I, evidentment, l'enhorabona a les alumnes i l'alumne que han representat l'obra.

AvinentesA

La ciutat: entre la caputxa del bolígraf i la cadira de Fuster

¿La ciutat s'adapta a les persones o les persones a la ciutat? 

Potser, el més senzill és afirmar que les persones adapten l'espai a la seua comoditat, i que, d'aquesta manera, les ciutats prenen la forma que els ciutadans en desitgen. La mateixa cosa ocorre amb els objectes. Un atifell, per exemple, s'elabora amb unes anses amb determinada forma i amb una capacitat -diguem-ne- transportable. I això ocorre amb tots els objectes i accessoris a què les persones tenen accés i empren en el seu dia ordinari. Altrament, així com succeeix amb les persones, millorar una ferramenta depén de l'experiència amb l'estri. Les persones maldem amb la intenció de fer medrar la nostra relació amb altres éssers humans sempre que tinguem la voluntat de fer-ho; sempre que no abandonem i donem la relació amb una persona per perduda. Si tornem a la idea de l'objecte i ens centrem, posem el cas, en una caputxa o tapadora de bolígraf, observarem que en la part superior, tot justament amb el bolígra tapat, aquesta hi té un forat. Així doncs, depenent com siga d'encuriosida la persona, es plantejarà per què eixe detall hi és i què passaria si no hi fos. Ara bé, si no s'hi fixa, tant li'n farà. Emperò, qui s'ho pregunta troba resposta i, el més important, comprén que les coses: vitualles, atifells, ferramentes, estris, tèxtils, perifèrics, accessoris, dispositius, tenen un determinat físic per una raó principal: la comoditat del ciutadà; o, en el cas de la caputxa del bolígraf, la supervivència (la internet n'és farcida, d'articles sobre el tema).

Moltes voltes, com molt bé Fuster ens conta a Diccionari per a Ociosos en l'entrada "Cadira", s'anteposa el luxe per davant de la comoditat i el pragmatisme. Ell ho centra en l'evolució secular de les cadires i amb la suculència d'un  escriptor que podria donar consells als autors més coneguts del món. Ara bé, aquesta afirmació passional és forània a l'article.

Concatenant amb el principi i tot concloent-ne, la ciutat conforma una determinada anatomia perquè s'adapta als habitants o, millor dit, els ciutadans la forcen a adaptar-s'hi. Els ciutadans motluren l'urbs a ells, com ara la boca del carrer, els colors verd, ambre i roig del semàfor, el pas de vianants o les papereres, probablement l'objecte més adaptat a les persones però el menys esmerçat en el dia a dia.

AvinentesA