La nit és un somriure i les persones en són les llàgrimes. I en són les llàgrimes perquè sa rialla és ironia, no pas un plany. Es riu de tothom, se'n riu; gaudeix tot observant les falòries que conten aquells qui pernocten cada nit a la porta de la discoteca. Aprecia, amb una rialla, àdhuc vergonyosa, els gaidons fugissers que estratègicament cerquen cingles als pits.
A fosques, animals bípedes alliberen les bèsties que el sol censura. Amb les copes empunyades, les valenties surten sense embuts queix enfora i, sobtadament, l'home no ensopega amb fronteres i, de cop i volta, la dona és capaç de tot.
El beuratge etílic esquiva la paüra i és, llavors, quan l'esma brama i les opinions són vísceres. La passió és perfum de disbauxa, hi torna i amb ella la sinceritat. El somriure de la nit se n'orgulleix: Selene ha tornat a guanyar Hèlios, però això serà un secret que tothom amagarà al sol. Serà un secret que romandrà en la foscor de la llum.
Iván Quesada
12 d'octubre de 2019
Fragment de la novel·la Ciutat Escorça
Fragment de la novel·la Ciutat Escorça