Les urpes de l'obaga

URPES

El vent saltironeja de fulla en branca i fa sonar la melodia de la mort. La tenebra és freda; glaça la pell i bloqueja les intencions. Hom vol cridar però no pot. I si ho fa, qui sap la d'ànimes malèvoles que hi podria atraure? Quina és la criatura que s'amaga entre la foscor a l'aguait d'un descuit? Potser, la queixalada pacient immersa en la nit espera el moment d'esquinçar la pell i garbellar-la del múscul. Llavors serà quan, d'altres criatures, aquestes més desficioses, n'assaboriran les despulles.

AvinentesA

LA FOSCOR DE LA LLUM

   La nit és un somriure i les persones en són les llàgrimes. I en són les llàgrimes perquè sa rialla és ironia, no pas un plany. Es riu de tothom, se'n riu; gaudeix tot observant les falòries que conten aquells qui pernocten cada nit a la porta de la discoteca. Aprecia, amb una rialla, àdhuc vergonyosa, els gaidons fugissers que estratègicament cerquen cingles als pits.

  A fosques, animals bípedes alliberen les bèsties que el sol censura. Amb les copes empunyades, les valenties surten sense embuts queix enfora i, sobtadament, l'home no ensopega amb fronteres i, de cop i volta, la dona és capaç de tot.

    El beuratge etílic esquiva la paüra i és, llavors, quan l'esma brama i les opinions són vísceres. La passió és perfum de disbauxa, hi torna i amb ella la sinceritat. El somriure de la nit se n'orgulleix: Selene ha tornat a guanyar Hèlios, però això serà un secret que tothom amagarà al sol. Serà un secret que romandrà en la foscor de la llum.

Iván Quesada

12 d'octubre de 2019
Fragment de la novel·la Ciutat Escorça