Una societat enverinada més saludable: el colze com a salutació.

La deshumanització ens ha fet més humans. Sempre que patim un problema comú, és a dir, que ens afecta a tots, ens tornem comprensius, sociables, en definitiva, humans (verbigràcia, un atemptat). Ara per ara, tots tenim alguna cosa de què parlar: el verí, que això significa en llatí la paraula virus. De fet, la cosa més desagradable que existeix és pair (engolir) els silencis incòmodes. Aquells moments en què hom no sap què dir-ne; no sap quin tema tractar. Aquesta situació dona (sense titlla) per a un estudi antropològic d'allò més complet perquè, ironies a banda, el millor medicament contra l'individualisme és compartir un problema en comú. El pollastrevirus, que és un bon terme en valencià, ens proporciona aquesta solució. Saludar-se amb el colze és un acte que arrossega, indefugiblement, un somriure. Posterior al somriure, sempre hi ha alguna cosa a dir. Aquesta fita aparentment escadussera motiva una conversa, que és més del que teníem fa un temps.

Altrament, aquesta grip ha dut morts, misèria, paüra i tot allò que està per venir-hi. No ho prenguem pas a broma, ja que tots estem -uns més i altres menys- en perill. Tanmateix, la veu d'alarma, la por a quedar-se sense aliments, el tancament de locals com ara els bars (quasi un blasó nacional) i, per què no dir-ho, la sobreinformació, ha contribuït a una calor humana sorprenent. És cert que una pandèmia podria traduir-se en més individualisme, però no ha estat així. N'hi ha que es tancaran a casa i no voldran saber res de ningú, però molts altres comparteixen aquest esdeveniment com quelcom que, tard o d'hora, exposaran als seus plançons amb molta esma.