La N del DNV:

Entre entitats i diccionaris; entre alteracions i accepcions

El fet que un idioma compte amb dues o més entitats destinades a recaptar les normes lingüístiques no és una rara avis que es contempla només en valencià. La nostra llengua està regulada i estudiada, entre d’altres institucions i empreses, per la Universitat de les Illes Balears (UIB) que alhora adapta les normes de l’IEC a la realitat balear, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), l’Institut d’Estudis Catalans (IEC),  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) –sense oblidar, relacionada amb la darrera, el bell començament de les Normes de Castelló– i totes aquelles entitats que vetllen d’alguna manera per la llengua catalana; aprofitem ací per col·locar-nos una medalleta amb l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV) pel nostre treball quant a la recerca d’investigació de la comarca.

Altrament, no matisarem ni dades ni dates de les corporacions esmentades perquè no és la finalitat de l’article, però sí que es persegueix que quede clar que s’ha de distingir entre una entitat i el diccionari elaborat per l’entitat. En el cas de l’AVL, aquesta acadèmia ha portat a terme treballs molt valuosos com ara el Corpus Toponímic Valencià (CTV, com llegirem al document), el Portal Terminològic Valencià (tan vàlid com ho és el Termcat) o un gran assoliment de la talla del Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL) que és, essencialment, un cercador de llibres i documents digitalitzats que foren escrits en valencià des del segle XIII, és a dir, un treball exquisit i digne de sentir-se’n orgullós. A més, a títol personal, ensumem un joc de paraules respecte d’aquesta darrera siglació.

Així doncs, com expliquem, la intenció que volem abastir no és l’etern debat sobre si té sentit o no que un idioma s’arrecere de més d’una entitat ja que, sense camejar-ne gens, la llengua espanyola, a banda de la RAE (1713), és emparada per vint-i-tres acadèmies més de parla espanyola. Totes plegades conformen allò que es coneix per Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE). L’assumpte que plantegem, per tant, no és un retret a l’AVL, sinó referent al diccionari, al DNV i, més concretament, a la lletra ene. Ara tocaria donar la definició de «diccionari normatiu», segons els diccionaris però ha resultat que ni el DNV, ni el DRAE ni tampoc no el DIEC, en faciliten cap a data de 29 d’octubre de 2019. Sí que hi apareix el de «gramàtica normativa», però eixa no ens serveix.

Arribats a aquest punt, serem pragmàtics. Si hom ingressa la paraula «encarnella» en el DNV, la trobarà. Tanmateix, aquest mot no és normatiu, sinó un localisme. Per tant, ens preguntem com és possible que una paraula no normativa aparega al diccionari normatiu. Eixa és la missió d’altres treballs lexicogràfics com ara el DCVB –o Alcover-Moll– o el DRAE, ja que aquest tampoc no és un diccionari normatiu, sinó d’ús. Sí que és cert que el DCVB ens avisa del poble on es diu la paraula «encarnella», és a dir, Elx; en el cas del DNV, es limita a relatar la paraula normativa, que és carxofa. Aquesta decisió d’acumular tot el repertori de paraules vives (a mode de dipòsit de cadàvers) o amb vigència no ens sembla adequada perquè confon molt l’usuari de l’idioma, si més no quan l’usuari és estudiant, ja que no arriba a garbellar les paraules normatives d’aquelles que no ho són. No jurem, ensems, quan l’usuari ni és filòleg ni estudiant.

Casos com aquests de les confusions les trobem molt fàcilment en entrades com ara «assolir». Aquesta paraula és molt emprada en un àmbit docent (a les aules), legislatiu (règim intern o conjunt de normes per a un centre), cultural (presentacions de llibres o conferències). Nogensmenys, el diccionari senzillament adreça el parlant a cercar «aconseguir» (així com el DIEC, però no porta en l’acrònim la ene en qüestió). Ara, sense deslligar-nos d’aquesta idea, cerquem la paraula «barco» i el diccionari actua de la mateixa manera: ens redirigeix a la paraula «vaixell». Què n’interpreta un estudiant? Doncs conclou que tant «assolir» com «barco» no són normatives; si conclogués el contrari, hi tindríem un problema més afegit, ja que l’estudiant no sabria com funciona un diccionari. La nostra opinió és que aquesta part no està ben resolta pel DNV i que s’hi ha de donar solucions sobretot quant a la unificació de criteris de recerca. O, ben pensat, que el DNV passés a dir-se, per exemple, Diccionari d’Ús del Valencià (DUV).

Val a dir que no pretenem que el diccionari tan sols accepte la paraula estrictament normativa, no volem pecar de reduccionistes. Si bé és cert que trobem molt encertat que al DNV l’entrada «venir» ens remeta a «vindre» per ser la forma valenciana, no estem d’acord que hi apareguen paraules no normatives, com les esmentades adés. Una cosa és que els mots hagen patit una metàtesi o qualsevol alteració, del tipus «espatllar» i «espatlar» (la darrera, més acceptada). A tall de cloenda, creiem que la praxi del diccionari valencià, si s’hi aplica aquest canvi, es correspondria amb la seua definició.