Un poble molt bonic - Bocairent

Fa molt de temps que vaig prometre a la meua amiga Clara escriure sobre el meu poble: Bocairent. A pesar de ser un poble molt bonic, amb una llarga història, declarat com a conjunt historicoartístic per la seua panoràmica, pels seus carrers empinats, empedrats al més pur estil àrab, amb racons i fonts de gran bellesa; malgrat ser un poble famós per les seues coves, tantes visitables, com les dels moros, les del monestir excavat en la roca, datades al segle XVI. I
les pròpies que tenen la majoria de les cases de poble antic. No n'oblidem les coves de gel, i la plaça de bous, amb la seua pròpia història. Única, per ser excavada fent una cavitat tota de pedra. I tantes coses més que les deixe per no estendre'm més.

 

Tota aquesta explicació és la del poble bonic. Malauradament, ara vull reflectir la part no tan bonica d'un poble més aïna xicotet. Per tal, un pressupost sempre curt i el cost de viure sempre llarg. I com no pot ser d'una altra manera -perquè així està el sistema-. Els mecanismes burocràtics, el poder mal aplicat de les persones que ens representen. La inoperància destructiva del que es creu poderós, fent de la injustícia, desigualtat la seua manera d'actuar. Per tal, una antidemocràcia en xicotet, com així ocorre en la política general: tots tenen un preu i fa molta pudor. La impotència de veure com cada dia és més difícil viure al meu poble no és única. I potser, sols potser, algun dia siga un poble amb més encant, però buit de vida.

Tal volta mantinga la riquesa de les plantes medicinals d'aquesta serra Mariola tan preada i, alhora, tan maltractada.

 

 

 

 

Una cardaora que ho serà sempre

i bocairentina de la Vall d'Albaida.

Rosa López Prats

 

La fundació Rodríguez-Acosta

Pujant el barri del Realejo de Granada, als peus de l'Alhambra, es troba la Fundación Rodríguez-Acosta. L’edifici està inserit dins d’un típic carmen granadí, és a dir, una casa dedicada a l’esplai en la qual s’inclou un jardí o un hort, i dels quals trobem nombrosos exemples arreu de la ciutat.

La fundació fou plantejada com a estudi pel pintor granadí José María Rodríguez-Acosta (1878-1941), i la construcció es portà a terme entre 1916 i 1930. Hi intervingueren els arquitectes Modesto Cendoya, Teodoro Anasagasti, Ricardo Santacruz i José Felipe Jiménez Lacal. Passaria a convertir-se en fundació a la mort de l’artista el 1941. El 1982 va ser declarada Monument Nacional.

L’edifici està plantejat mitjançant terrasses que segueixen la lògica del relleu del turó del Mauror. En cadascuna d’aquestes trobem un jardí amb la corresponent vegetació i la necessària presència de l’aigua, bé mitjançant fonts o bé petites piscines. De vegades fa ús de les gelosies, potenciant la sensació d’intimitat. D’altres, el paisatge és el gran protagonista de l’espai, amb impressionants vistes del barri d’El Realejo o de Sierra Nevada.

Des del punt de vista estructural crida l’atenció l’eclecticisme de l’edificació. No es pot emmarcar dins d’un estil concret, tot i que la intenció és, sens dubte, donar-hi entrada a l’arquitectura racionalista pròpia del primer terç del segle XX amb ressonàncies del moviment conegut com a Sezession vienesa. A tot això s’hi afegeixen capitells nassarites, columnes clàssiques o peces portades dels viatges de l’artista arreu del món.

L’heterogeneïtat està servida, però la barreja acaba per funcionar. A nivell simbòlic hi ha una clara referència a la idea de la vida, representada en obres escultòriques de temàtica mitològica recuperades de l’art clàssic romà o bé encarregades pel pintor seguint originals de l’artista neoclàssic Antonio Canova. Com a exemples ens cridà l’atenció a la primera terrassa el jardí dedicat a Baco, on se situa una escultura del déu datada al segle II o el safareig on conclou la visita, on una estàtua de la deessa Venus sembla que demana comunicar-se visualment amb el déu del vi, cosa que s’aconsegueix mitjançant una línia de perspectiva truncada per un passadís cobert que afegeix secretisme al conjunt. A banda d’aquests exemples, trobem també escultures representant Psique o la deessa Diana. En un amagatall envoltat per xiprers també trobem al·lusions a la mort al situar un sarcòfag d’estil renaixentista recuperat per decorar aquest espai.

A banda dels diferents espais anomenats, la fundació acull també un museu on romanen exposades, des de 1973, part de les peces que constitueixen el llegat de l'arqueòleg i historiador Manuel Gómez-Moreno. 

Sens dubte Rodríguez-Acosta va cavil·lar una edificació per convidar a les muses. I en l’actualitat no es pot negar que contribueix a enriquir la bellesa arquitectònica de la ciutat andalusa.

Cliqueu en el següent enllaç per visitar la pàgina web: http://www.fundacionrodriguezacosta.com/

Autoria i redacció

Davinia Martínez Alemañ

AvinentesA

La identitat

La globalització és una postura correcta i enriquidora que no ens ha de fer perdre la identitat. La realitat actual demostra com les cultures del món cada volta són més properes entre elles o, dit en termes més informals, hui dia el món s'ha fet més xicotet. No existeix cap obstacle en què les diferents maneres de pensar, les ideologies o postures polítiques, hi convisquen juntes. No cal dir que no s'entén com a 'manera de pensar' aquella ideologia que pretén castigar, occir o silenciar d'altres. Però el xoc cultural és, sense cap mena de dubtes, un esdeveniment òptim per al benestar de la societat.

LÂ PAREDÊ M'ABLAN N'ANDALÛH

En l'entrada de hui presentem aquestes fotos que foren preses el dia 2 de gener de 2022 pels carrers de Granada. Concretament, les captures que s'hi veuen són del carrer on està el famós bar La Sitarilla i una de les perpendiculars. Sembla que poden pertànyer a un moviment que defensa la identitat andalusa. Desconeixem si la idea és incipient, embrionària o porta molt de temps en marxa.

TENGO UNA RELAÇIÓN TÓÇICA
CON ER CÂTTEYANO

Tothom pot comprendre que és molt complicat reivindicar-se sense trepitjar un terreny trontollós. AvinentesA no està d'acord amb la fotografia revelada tot just al damunt. No obrirem el debat sobre què és un idioma (espanyol) i què un dialecte (andalús) ja que, almenys per als lingüistes competents, en queda clar. Altrament, sí que podem parlar d'identitat, com hem expressat al principi de l'entrada.

DALE LIMÔNNA MUHÊH QUE N'AY NA
PEÔH QUE NO TENÊH PA UNA TAPA'N
GRANÁ

ÊTTO NO ÊH BANDALÎMMO...

VOX

L'última captura la deixem perquè tenim la curiositat de saber si la identitat andalusa d'aquest grup podria estar subjecta a un tipus d'ideologia política. En principi, ratllar aquest partit, no és una mala manera d'enllestir-se cap a la llibertat idiomàtica.

Signat, AvinentesA_Elx

El burro flautista

La poesia en castellà del segle XVIII no es caracteritza per la seua excel·lència si la comparem amb els predecessors del XVII, que bé hom pot entendre que esdevingué en meravelles literàries. Més aviat, el segle en què visqué Tomás de Iriarte (1750-1791) -uns quaranta-un anys- fou un espai de temps artístic menor si ens centrem en els texts poètics. Moltes de les composicions que podem llegir són faules moralitzants, la majoria de les quals són protagonitzades per animals. Es tracta de poemes amb expressions populars, un lèxic no massa exigent, una rima senzilla i gairebé copiats dels treballs grecollatins. Hui per hui, continuen sent faules infantils que serveixen de consell per a xiquets.

En el cas de la composició que intitula l'entrada, El burro flautista, ens mostra com, si es combinen les circumstàncies adients, qualsevol tanoca pot tenir sort i encertar en algun descobriment. L'atzar és capriciós com un xiquet que no té clares les idees. Aquest cas fortuït no atén a sacrificis ni expectatives, tan sols es genera en qualque moment i temps qualsevol. Ell mateix, Iriarte, ho sap i ens en fa sabedors tot emprant la repetició del vers final de cada estrofa a mode de tornada: por casualidad.

Al capdavall, si seguim la faula de cap a peus, observarem primerament que la composició naix per casualitat. Després, que al lloc de l'acció principal del poema hi arriba un ase per casualitat i que la flauta se la hi oblida un macip. L'olora l'ase i expulsa un rebuf, aire que es fica inevitablement pels forats i la física en fa la resta. La conclusió del ruc resulta molt optimista, de fet, tan optimista que és ingènua. Creu haver creat música, i veritablement és el que ha fet, però no per esforç ni constància, sinó per un colp de sort. La ignorància el fa feliç i s'allunya ufanós de la flauta convençut d'una habilitat de la qual no goja ni gojarà mai.

La moralitat, que la veiem reflectida com de costum en aquests treballs en els versos finals, s'escapa de la simple idea que la sort és atzar. Si ens centrem en l'art, i concretament en la música, podem capir que una melodia sense una crítica musical al darrere, pot considerar-se bona perquè ningú no la valora. Aquesta nota de l'ase no se sotmet a l'avaluació de cap autoritat de música. L'acció ocorre entre algú que evidentment no està preparat per compondre melodies i una eina de música. Ningú més n'opina, tan sols l'ase.

Deixem ací el poema per llegir-lo i gaudir-ne.

Esta fabulilla,

salga bien o mal,

me ha ocurrido ahora

por casualidad.

Cerca de unos prados

que hay en mi lugar,

pasaba un borrico

por casualidad.

Una flauta en ellos

halló, que un zagal

se dejó olvidada

por casualidad.

Acercóse a olerla

el dicho animal,

y dio un resoplido

por casualidad.

En la flauta el aire

se hubo de colar,

y sonó la flauta

por casualidad.

«¡Oh!», dijo el borrico,

«¡qué bien sé tocar!

¡y dirán que es mala

la música asnal!».

Sin reglas del arte,

borriquitos hay

que una vez aciertan

por casualidad.

AvinentesA

Iván Quesada

Recomanem sense fer espòiler: Sèrie CALLS

La sèrie Calls és una publicació original d'Apple TV+ dirigida per Fede Álvarez, qui ha dirigit el remake de la pel·lícula Evil dead, Don't breathe i ha col·laborat com a director -La Conquista- a From Dusk Till Dawn: The Series, entre d'altres treballs. A més, ha escrit la història original de la nova pel·lícula Texas Chainsaw Massacre que, si tot roda com toca, es publicarà l'any vinent (2022).

El punt més radicalment original de la sèrie és la falta d'imatges sobre les coses que hi succeeixen. En la pantalla, l'espectador tan sols pot apreciar el nom dels personatges: habitualment dos endinsats en una conversa que es reprodueix a la pantalla i també s'escolta. A això s'hi uneix l'espectrograma que simula dibuixos o es mou en consonància amb les paraules emeses. Quant a la llargària, els capítols són relativament curts, vora 20 minuts, i narren situacions paranormals, apocalíptiques, distòpiques o, senzillament, angunioses.

Postdata: No podem avançar la concatenació dels episodis. Tan sols direm que no són, realment, capítols autoconclusius. I a partir d'ací, la responsabilitat resideix en l'espectador.

Elx, 13 de desembre de 2021

Iván Quesada

Abans que siga tard... xe "qu'agust"

El dia 6 de novembre a les 20h de la vesprada tindrà lloc al Gran Teatre d'Elx el concert <<Abans que siga tard... xe qu'agust>>  de Vicente Pomares, membre del grup Cadafal.

El concert estarà ple de música folk de la nostra comunitat. Els beneficis del concert seran donats a AFAE. Estarem encantats de tenir-te amb nosaltres."

Vida saludable

Enllaç

Decàleg sobre la generació actual

A data de juliol de 2021, afirmem que assistim a la societat més afeblida de la història. I ens refermem en aquesta idea sense embuts, ni parèntesis, ni guionets. Ho sostenim plenament: vivim dins una societat primmirada, esporuguida per tot i incapaç d'escoltar o d'admetre tot allò que no romanga entre les seues fronteres ideològiques. Això ho justifiquem, de fet, per les deu raons escrutades tot seguit:

• Possessió de la raó: El convenciment que les idees pròpies són inamovibles i, fora com fos, l'individu mai no errarà enfront de qui pensa de manera contrària. El principal problema que aporta aquest punt és que l'altre interlocutor pensa igual.

• Escapar cap endavant: Vinculat al punt Possessió de la raó, si l'individu detecta que la seua veritat davalla o que algun dels pilars de la seua ideologia es veu crebantat, l'individu manté la postura de seguretat i justifica, de qualsevol manera, la seua ideologia. Les característiques més comunes d'aquest punt són el somriure fix, gestos silenciosos de desaprovació i arguments que a pleret vagen reparant tènuement les errades -pròpies- escomeses anteriorment.

• Pensament únic: El nom es pot parafrasejar amb falsa tolerància. Tota aquella opinió que no és la pròpia, senzillament és errònia; a més a més: danyosa. Aquest punt es porta a terme sota la bandera de la tolerància però realment és una intransigència abrupta, un sectarisme malaltís que no accepta de cap manera un pensament alternatiu. Aquest punt resulta estrictament idèntic per als pensaments de dreta com d'esquerra.

• Rebuig a la frustració: Potser, el clàssic de la generació actual -etiqueta de la qual ens neguem a esmentar-. Les famílies actuals que passaren certes necessitats (vorejant l'ancianitat al final del franquisme i pares i mares vora els anys 70 i 80 o més propers als 2000) com ara econòmiques o traumes als centres d'estudis, no volen que els fills passen per la mateixa experiència. Ho proporcionen tot als seus fills i els protegeixen de qualsevol adversitat. Els plançons, per tant, creixen poregosos i consentits, això afecta negativament sobre el concepte d'autoritat, ara l'autoritat familiar, adés la dels centres d'estudis o, fins i tot, en l'ofici a què s'hi dediquen en edat més adulta. Així doncs, no només es perd el respecte als pares, els docents, la policia o en el treball propi, sinó que, al final del camí, hom s'adona que s'han perdut el respecte àdhuc a ells mateixos. La millor manera d'aprendre és a través de les circumstàncies adverses i aquestes s'eliminen des del començament de l'aprenentatge dels xiquets.

• Inexistència de la paciència: Aquesta generació no viu el moment, això és mentida. Ho fa de manera selectiva. Aquest grup desitja la immediatesa i que tot funcione de la manera més ràpida possible. Aquest punt, mal interpretat, duu a la paradoxa d'afirmar que la generació assaboreix el moment quan, veritablement, està desitjant que el temps córrega més de pressa. Contemplar com a moments únics solament aquells instants desitjats continua sent tan selectiu com ho és la memòria. Al capdavall, recordar un esdeveniment com a àlgid de la nostra vida resulta superior a viure'l en directe ja que, actualment, "viure'l en directe", és pensar que ho contarem en el futur. I aquest pensament ens aparta del present que "estem vivint". El record roman, l'esdeveniment és finit.

• Tecnologia: Rotundament, no és una societat que domine plenament la tecnologia. El que succeeix és que alguns sí que ho fan, això provoca una rellevància cridanera que impacta sobre la gent més adulta i fa creure que el domini del món digital és exuberant. El fet d'observar tostemps aquesta generació amb el mòbil, ens fa creure que aquest grup treballa molt bé amb les màquines. Però no, hi insistim, no gaudeixen del domini que sembla ressaltar-ne. Un altre tret que ens fa creure que la controlen en totalitat és que la tecnologia és molt intuïtiva i, per tant, fàcil de manejar. Això és una cosa, però d'ací a afirmar que la dominen...

• Efecte i saviesa instantanis o el fals èxit: Qui està en possessió de la veritat i qui no pot equivocar-se, evidentment ha de "saber-ho tot". N'hi ha que han desenvolupat -i no en són pocs- l'habilitat de llegir per sobre una biografia, un paràgraf o una dada i data bèl·lica i reproduir-ho tot plegat en l'estona oportuna. El problema d'això és que la informació no està assimilada i, per tant, s'oblida amb facilitat per ser-ne un coneixement efímer. Com a anècdota, en aquest punt es podria obrir un subpunt en què tractàrem la interpretació de la Història a través del cinema i no mitjançant els llibres de text o els documents històrics, com considerem que hauria de portar-se a terme.

• El mòbil ho sap o el fals èxit 2: Aquest punt està íntimament embastat a l'anterior. Es tracta de les consultes ràpides, gairebé de gaidó, de manera que l'interlocutor sempre disposarà de les dades exactes que li'n calen. Aquest fet repercuteix negativament sobre l'èxit real de la persona perquè cap preguntar-se: Qui ha projectat el discurs, la persona o el cel·lular? Per no entrar a debatre que la capacitat d'improvisació queda totalment eliminada. Si la persona es troba algun dia en un atzucac davant un públic, no sabrà com actuar.

• La pecúnia: A pesar de no voler reconèixer-ho obertament, gairebé tothom pensa que qui acumula diners és millor que qui no en posseeix. Els individus que tenen potenciat aquest punt desitgen ser influenciadors, youtubers, gamers i enriquir-se amb facilitat. Per a això cal fama, likes (si hom ho prefereix: milions de m'agrada). Són tasques que impliquen molt poc de sacrifici (perquè per moltes hores que hi dediquen, no és esforç) i que requereix molta deshumanització i egolatria. En general, s'ha de destruir algú o quelcom per arribar al cim. El seu treball resulta extremadament teòric però de cap manera "s'hi taquen les mans".

• Mitjans de comunicació parcials (partidisme): Per no marejar amb teories, senzillament aconsellem parar atenció al to de veu o als somriures cada cop que un presentador de televisió parla amb un polític; també pot ser amb una persona que ostenta un altre càrrec. Tot depenent del biaix polític (esquerra o dreta), el presentador dibuixarà una expressió. Cada sector social escull el seu canal i en fa la seua torà; quant a un altre canal que no siga el seu preferit, pràcticament sense veure'l, la persona de dretes l'acusa de ser comunista o "progre"; si l'acusador és d'esquerres, aleshores el culpabilitzarà de filofeixista o fatxa.

Desitgem fortament que passats els anys, en el futur, la societat científica estudie aquest domini que els mandataris estan portant a terme de manera excel·lent. No es tracta d'una qüestió únicament espanyola. Aquest decàleg es pot estendre, fent quadrar algunes dates o alguns esdeveniments, amb la resta d'estats; no només els occidentals.

Blog AvinentesA