La poesia en castellà del segle XVIII no es caracteritza per la seua excel·lència si la comparem amb els predecessors del XVII, que bé hom pot entendre que esdevingué en meravelles literàries. Més aviat, el segle en què visqué Tomás de Iriarte (1750-1791) -uns quaranta-un anys- fou un espai de temps artístic menor si ens centrem en els texts poètics. Moltes de les composicions que podem llegir són faules moralitzants, la majoria de les quals són protagonitzades per animals. Es tracta de poemes amb expressions populars, un lèxic no massa exigent, una rima senzilla i gairebé copiats dels treballs grecollatins. Hui per hui, continuen sent faules infantils que serveixen de consell per a xiquets.
En el cas de la composició que intitula l'entrada, El burro flautista, ens mostra com, si es combinen les circumstàncies adients, qualsevol tanoca pot tenir sort i encertar en algun descobriment. L'atzar és capriciós com un xiquet que no té clares les idees. Aquest cas fortuït no atén a sacrificis ni expectatives, tan sols es genera en qualque moment i temps qualsevol. Ell mateix, Iriarte, ho sap i ens en fa sabedors tot emprant la repetició del vers final de cada estrofa a mode de tornada: por casualidad.
Al capdavall, si seguim la faula de cap a peus, observarem primerament que la composició naix per casualitat. Després, que al lloc de l'acció principal del poema hi arriba un ase per casualitat i que la flauta se la hi oblida un macip. L'olora l'ase i expulsa un rebuf, aire que es fica inevitablement pels forats i la física en fa la resta. La conclusió del ruc resulta molt optimista, de fet, tan optimista que és ingènua. Creu haver creat música, i veritablement és el que ha fet, però no per esforç ni constància, sinó per un colp de sort. La ignorància el fa feliç i s'allunya ufanós de la flauta convençut d'una habilitat de la qual no goja ni gojarà mai.
La moralitat, que la veiem reflectida com de costum en aquests treballs en els versos finals, s'escapa de la simple idea que la sort és atzar. Si ens centrem en l'art, i concretament en la música, podem capir que una melodia sense una crítica musical al darrere, pot considerar-se bona perquè ningú no la valora. Aquesta nota de l'ase no se sotmet a l'avaluació de cap autoritat de música. L'acció ocorre entre algú que evidentment no està preparat per compondre melodies i una eina de música. Ningú més n'opina, tan sols l'ase.
Deixem ací el poema per llegir-lo i gaudir-ne.