A data de juliol de 2021, afirmem que assistim a la societat més afeblida de la història. I ens refermem en aquesta idea sense embuts, ni parèntesis, ni guionets. Ho sostenim plenament: vivim dins una societat primmirada, esporuguida per tot i incapaç d'escoltar o d'admetre tot allò que no romanga entre les seues fronteres ideològiques. Això ho justifiquem, de fet, per les deu raons escrutades tot seguit:
- Possessió de la raó: El convenciment que les idees pròpies són inamovibles i, fora com fos, l'individu mai no errarà enfront de qui pensa de manera contrària. El principal problema que aporta aquest punt és que l'altre interlocutor pensa igual.
- Escapar cap endavant: Vinculat al punt Possessió de la raó, si l'individu detecta que la seua veritat davalla o que algun dels pilars de la seua ideologia es veu crebantat, l'individu manté la postura de seguretat i justifica, de qualsevol manera, la seua ideologia. Les característiques més comunes d'aquest punt són el somriure fix, gestos silenciosos de desaprovació i arguments que a pleret vagen reparant tènuement les errades -pròpies- escomeses anteriorment.
- Pensament únic: El nom es pot parafrasejar amb falsa tolerància. Tota aquella opinió que no és la pròpia, senzillament és errònia; a més a més: danyosa. Aquest punt es porta a terme sota la bandera de la tolerància però realment és una intransigència abrupta, un sectarisme malaltís que no accepta de cap manera un pensament alternatiu. Aquest punt resulta estrictament idèntic per als pensaments de dreta com d'esquerra.
- Rebuig a la frustració: Potser, el clàssic de la generació actual -etiqueta de la qual ens neguem a esmentar-. Les famílies actuals que passaren certes necessitats (vorejant l'ancianitat al final del franquisme i pares i mares vora els anys 70 i 80 o més propers als 2000) com ara econòmiques o traumes als centres d'estudis, no volen que els fills passen per la mateixa experiència. Ho proporcionen tot als seus fills i els protegeixen de qualsevol adversitat. Els plançons, per tant, creixen poregosos i consentits, això afecta negativament sobre el concepte d'autoritat, ara l'autoritat familiar, adés la dels centres d'estudis o, fins i tot, en l'ofici a què s'hi dediquen en edat més adulta. Així doncs, no només es perd el respecte als pares, els docents, la policia o en el treball propi, sinó que, al final del camí, hom s'adona que s'han perdut el respecte àdhuc a ells mateixos. La millor manera d'aprendre és a través de les circumstàncies adverses i aquestes s'eliminen des del començament de l'aprenentatge dels xiquets.
- Inexistència de la paciència: Aquesta generació no viu el moment, això és mentida. Ho fa de manera selectiva. Aquest grup desitja la immediatesa i que tot funcione de la manera més ràpida possible. Aquest punt, mal interpretat, duu a la paradoxa d'afirmar que la generació assaboreix el moment quan, veritablement, està desitjant que el temps córrega més de pressa. Contemplar com a moments únics solament aquells instants desitjats continua sent tan selectiu com ho és la memòria. Al capdavall, recordar un esdeveniment com a àlgid de la nostra vida resulta superior a viure'l en directe ja que, actualment, "viure'l en directe", és pensar que ho contarem en el futur. I aquest pensament ens aparta del present que "estem vivint". El record roman, l'esdeveniment és finit.
- Tecnologia: Rotundament, no és una societat que domine plenament la tecnologia. El que succeeix és que alguns sí que ho fan, això provoca una rellevància cridanera que impacta sobre la gent més adulta i fa creure que el domini del món digital és exuberant. El fet d'observar tostemps aquesta generació amb el mòbil, ens fa creure que aquest grup treballa molt bé amb les màquines. Però no, hi insistim, no gaudeixen del domini que sembla ressaltar-ne. Un altre tret que ens fa creure que la controlen en totalitat és que la tecnologia és molt intuïtiva i, per tant, fàcil de manejar. Això és una cosa, però d'ací a afirmar que la dominen...
- Efecte i saviesa instantanis o el fals èxit: Qui està en possessió de la veritat i qui no pot equivocar-se, evidentment ha de "saber-ho tot". N'hi ha que han desenvolupat -i no en són pocs- l'habilitat de llegir per sobre una biografia, un paràgraf o una dada i data bèl·lica i reproduir-ho tot plegat en l'estona oportuna. El problema d'això és que la informació no està assimilada i, per tant, s'oblida amb facilitat per ser-ne un coneixement efímer. Com a anècdota, en aquest punt es podria obrir un subpunt en què tractàrem la interpretació de la Història a través del cinema i no mitjançant els llibres de text o els documents històrics, com considerem que hauria de portar-se a terme.
- El mòbil ho sap o el fals èxit 2: Aquest punt està íntimament embastat a l'anterior. Es tracta de les consultes ràpides, gairebé de gaidó, de manera que l'interlocutor sempre disposarà de les dades exactes que li'n calen. Aquest fet repercuteix negativament sobre l'èxit real de la persona perquè cap preguntar-se: Qui ha projectat el discurs, la persona o el cel·lular? Per no entrar a debatre que la capacitat d'improvisació queda totalment eliminada. Si la persona es troba algun dia en un atzucac davant un públic, no sabrà com actuar.
- La pecúnia: A pesar de no voler reconèixer-ho obertament, gairebé tothom pensa que qui acumula diners és millor que qui no en posseeix. Els individus que tenen potenciat aquest punt desitgen ser influenciadors, youtubers, gamers i enriquir-se amb facilitat. Per a això cal fama, likes (si hom ho prefereix: milions de m'agrada). Són tasques que impliquen molt poc de sacrifici (perquè per moltes hores que hi dediquen, no és esforç) i que requereix molta deshumanització i egolatria. En general, s'ha de destruir algú o quelcom per arribar al cim. El seu treball resulta extremadament teòric però de cap manera "s'hi taquen les mans".
- Mitjans de comunicació parcials (partidisme): Per no marejar amb teories, senzillament aconsellem parar atenció al to de veu o als somriures cada cop que un presentador de televisió parla amb un polític; també pot ser amb una persona que ostenta un altre càrrec. Tot depenent del biaix polític (esquerra o dreta), el presentador dibuixarà una expressió. Cada sector social escull el seu canal i en fa la seua torà; quant a un altre canal que no siga el seu preferit, pràcticament sense veure'l, la persona de dretes l'acusa de ser comunista o "progre"; si l'acusador és d'esquerres, aleshores el culpabilitzarà de filofeixista o fatxa.
Desitgem fortament que passats els anys, en el futur, la societat científica estudie aquest domini que els mandataris estan portant a terme de manera excel·lent. No es tracta d'una qüestió únicament espanyola. Aquest decàleg es pot estendre, fent quadrar algunes dates o alguns esdeveniments, amb la resta d'estats; no només els occidentals.
Blog AvinentesA