Late night with the Devil

AvinentesA Elx ®

 

"You'll Never Find Me": una expectativa que s'afona

You'll Never Find Me, dirigida pels autors Josiah Allen i Indianna Bell, aconsegueix una envejable atmosfera claustrofòbica (amb els actors Brendan Rock i Jordan Cowan). Malauradament, la pel·lícula australiana es fa massa llarga i aspira a poc més.

Qui és dolent? Qui és bo? Però... són reals?

En són moltes les pel·lícules que pretenen ser originals i que, alhora que generen expectativa, s'ofeguen gradualment amb la seua promesa. Aquest fet succeeix en un grapat de cintes que aporten una idea considerablement encertada però que, al voltant dels quaranta minuts de metratge, l'argument s'ha perdut i no sabem què estem veient ni on es dirigeix el plot. La sensació per a tots aquests films és la mateixa: si el treball cinematogràfic durés quaranta minuts, seria una tasca arredonida, completa. Sense dubte compensaria l'argument amb un temps adequat.

                  

Però no és així. I a pesar que l'argument resulta potent des del principi i que, a més, l'actuació dels actors és excepcional en un únic escenari, malgrat això, el treball cinematogràfic no convenç. És evident, en estar avançada la pel·lícula, que s'ha aconseguit molt bé la incertesa de no saber si estem davant una home invasion o si el personatge femení ha entrat a la casa equivocada o, més encara, quin dels dos personatges és el perillós. Eixe aspecte està molt ben filmat; dut a terme d'una manera més que competent. El problema arriba quan el temps passa i passa i... res no passa. Els personatges divaguen vora una hora mitja de la manera exasperant en què actualment hem de suportar directors que volen fer-nos creure que per enfocar durant minuts un personatge que posa cara de llàstima, són el nou Tarkovski. Dit més gràficament: és un xiclet que per molt que l'estirem, no dona per més.

Un espai tancat on ocorre tot

El final s'agafa bé, però el film juga a la confusió

No és contradictori afirmar que recomanem veure aquesta pel·lícula, perquè sí que és entretinguda i té moments brillants (brillants que ja s'han vist abans). Ara bé, en general, estem assistint a una cinematografia habitual i comuna que acompleix el seu objectiu de... passar l'estona. De fet, si entrem a pàgines com Filmaffinity, observarem com envides passen de l'aprovat.

AvinentesA Elx ®

Decàleg de recomanacions exprés

AvinentesA ha publicat un total de deu títols a mode recomanació exprés. No han estat ressenyes ni crítiques de cinema, sinó una excusa per tractar alguns dels punts més cridaners d'uns films que, per la qüestió que fora, sentíem el deler de ressaltar.

Heus ací els deu títols per ordre de publicació:

01. Greener grass

02. La nuit a dévoré le monde

03. Good boy

04. Mallrats

05. The trouble with Harry

06. Dersu Uzala

07. La tortue rouge

08. Poor things

09. The parking garage

10. High noon

El vertader plaer ha estat poder compartir amb vosaltres les recomanacions i desitgem que us animeu a enviar les vostres propostes, que poden tenir la forma que vullgueu. Podeu enviar textos sobre cinema, literatura i fins i tot receptes de cuina, si voleu. Ho podeu fer amb les dimensions que siguen i en el format que us plaga. I, per l'amor de Déu, per la Creu i pel Bon Home que la feu, no patiu per l'idioma. AvinentesA disposa d'una secció humil però efectiva de correcció.

AvinentesA Elx ®

Recomanacions Exprés (10): High noon

Any: 1952

Director: Fred Zinnemann

Guió: 

Carl Foreman

Gary Cooper és Will Kane, Grace Kelly és Amy Kane (més o menys ja que es casa al començament de la pel·lícula) i Lee Van Cleef -abans de ser il cattivo- és Jack Colby. Juntament amb Katy Jurado (coneguda per més gent del que sembla) o Lloyd Bridges (de qui en cal poca presentació), interpreten una pel·lícula que transcendeix la pantalla del cinema per colpejar directament les ànimes humanes amb una conjuminació d'hipocresia i covardia social. Fins i tot, es podria dir que el film assenyala aquestes ànimes i els fa sentir que, en alguna ocasió, han escomés el pecat de la deslleialtat.

Lee Van Cleef encara no era il cattivo

Katy Jurado

L'argument és senzill: tres malfactors cavalquen a la recerca d'un altre, encara pitjor, que havia estat tancat pel xerif però ha estat posat en llibertat. El xerif és avisat que vindran a matar-lo, el tren s'aproxima al poble i el rellotge està present en molts plànols, més o menys visible. Ara, Kane buscarà el suport dels veïns per enfrontar-se als quatre malfactors i tancar-los o eliminar-los. Malauradament, Will Kane només troba covards i és quan s'adona que està sol; i ho està davant del perill.

incertesa / culpabilitat / venjança / orgull 

No hi falten els plànols de personatges expectants a l'estil d'un matrimoni en un carro en què, quan passen els bandits, l'espectador observa com l'home diu alguna cosa a la dona i, encara que no se sent el que li diu, tothom sap el que li està confessant. També un altre plànol en el qual uns homes observen els bandits, sota el sostre d'un SALOON, amb por i respecte cap als dolents. I tampoc podia faltar a la cita un barber conversant amb un home a qui està afaitant amb una navalla. I, per descomptat, el tren.

S'apropa el moment de la veritat

La clau de l'èxit! A banda de l'anècdota que tothom coneix que la pel·lícula està filmada a temps més o menys real, el tret que converteix en un èxit aquest treball cinematogràfic és el fet que la situació viscuda pel xerif la podria experimentar qualsevol persona que visca en societat. Sembla que Kane, és a dir, Gary Cooper, s'ha portat molt bé amb els veïns del poble i tots n'estan força agraïts però quan arriba el moment de materialitzar eixe favor i tornar-lo, ací és quan els veïns reculen.

El títol original del magazine és The tin star

El títol -deixem el magazine de costat- és ben curiós i sembla prou fidel, segons podem llegir en aquest fragment en francès pres de la Wikipédia (França). L'expressió high noon s'empra per manifestar una situació complicada en què s'ha de prendre una decisió. El títol de la pel·lícula en valencià és Al punt del migdia; en castellà, Solo ante el peligro; en francés, Le train sifflera trois fois.

[Le titre original du film joue sur le double sens de l'expression high noon. Au sens propre, elle signifie «midi pile», mais au sens figuré, elle désigne l'« heure de vérité». Après le film, to be high noon est devenu une expression, qui signifie «être complètement seul avec de gros problèmes».]

FONT: [https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_train_sifflera_trois_fois]

 

Parlem del personatge femení: Grace Kelly, que treballaria amb Hitchcock en Rear Window (1954), interpreta una esposa que estima el seu marit. Tant l'estima, que trenca per complet el títol de la pel·lícula ja que el personatge de Gary Cooper no es veurà completament sol davant dels malfactors. Ella, qui en principi, en marxava, torna i ajuda el xerif contra els bandits, fins i tot matant-ne un. És, juntament amb el protagonista masculí, l'única persona valenta de tota la història. A més, és imprescindible en la trama perquè sense ella el personatge de Gary Cooper hagués estat assassinat.

Un resum en imatges: Una volta Will Kane comprén que està sol, el director ens regala aquesta meravella visual: un home protagonista amb el qual s'obri el plànol i apreciem un poble buit i un individu que ha quedat sol. A poc a poc, camina vers el seu destí. Ningú s'atreveix a ajudar-lo; tothom és covard.

És migdia i Kane està sol davant del perill

           Consulta ressenya       8.1

   Consulta ressenya     8 /10

AvinentesA Elx ®

The lottery: fragància de Matheson i Stephen King

El relat The Lottery de l'autora Shirley Jackson és un conte formidable. Fou publicat a The New Yorker l'any 1948 i ha influït enèrgicament en Matheson, Stephen King, A. M. Homes, Jonathan Lethem, Donna Tartt, Joanne Harris, Nigel Kneale i, potser el més popular juntament amb King o Matheson, Neil Gaiman.

La història es desenvolupa en un poble qualsevol dels Estats Units que ha assolit uns tres-cents habitants. Com cada any, se celebra un sorteig de loteria que consisteix a extraure un paper d'una antiga caixa amb el nom d'alguna persona. Els homes parlen sobre collites i beneficis econòmics del treball. Les dones tracten xafarderies i es torquen les mans en el davantal que porten com a peça de roba. Existeix nerviosisme pel sorteig, el qual fins i tot se celebra amb la salmòdia protocol·lària. Fins ací, tot normal.

PERILL! QUATRE LÍNIES D'ESPÒILER

      

Tanmateix, el premi no és un benefici econòmic amb el qual la família podrà medrar en la seua vida i millorar les condicions. Res d'això ni res que se li assemble. El premi és morir a pedrades. Les pedres s'esmenten al principi de la història. Aquest final ens fa replantejar-nos les opinions durant la lectura.

S'HA ACABAT L'ESPÒILER

El que fa apassionant aquest relat és que tenim la sensació que en cap moment succeeix res rellevant fins que ens endinsem en el final. Ací és quan alguns detalls que llegim al principi comencen a tenir sentit. Per exemple, quan a l'inici del relat observem que els xiquets amunteguen pedres, senzillament comprenem que són coses d'infants i que no hi ha més intenció que la d'escometre alguna entremaliadura. No, no és per això. És per una causa major i molt més transcendental: està relatada en les quatre línies d'espòiler més amunt.

De fet, hi ha un cas concret en què és fàcil que el lector sostinga una opinió i, al final, contextualitzat aquest cas concret, l'opinió del lector siga la contrària. És el debat quasi inevitable de la joventut com a moderna i modificadora de les tradicions. Uns personatges dialoguen sobre pobles propers al seu en els quals es vol eliminar la loteria (l'esdeveniment anual). Uns pobletans creuen que sí que s'hauria d'imitar el model dels altres pobles i uns altres membres de la vila creuen que no. Pensen que els joves volen destruir-ho tot i que, literalment: «A on arribarem!».

Evidentment, no volem contar res més ja que és un relat curt i el següent pas és llegir-lo. Us animem amb la lectura.

AvinentesA Elx ®

AvinentesA des de lluny

 

Recomanacions Exprés (09): The parking garage

"Els bolquers per a adults mouen 600 milions de dòlars a l'any". És una de les dades que podrem aprendre d'aquest capítol. Això sí, el personatge que ho afirma és Kramer (Michael Richards), el més primitiu dels quatre personatges principals d'una de les sèries més conegudes:

FAMÓS RÈTOL DE LA SÈRIE

La sèrie Seinfeld (1989-1998) conté dos capítols que s'han convertit en icònics. Un és el del restaurant xinés (The chinese restaurant; temporada 2, episodi 11) i l'altre és aquell en què Jerry (Jerry Seinfeld) i els seus amics no recorden on han aparcat el cotxe (The parking garage (1991); temporada 3, episodi 6). Aquest últim n'és el que ressaltem i el que recomanem.

ELAINE ESTÀ PREOCUPADA PELS PEIXOS

Posterior al monòleg en què Jerry critica els mapes dels centres comercials perquè són verticals i ningú s'hi aclareix, la història comença amb els quatre abaixant al pàrquing amb l'aire condicionat que ha comprat Kramer. Són les 17h en punt de la vesprada d'un dissabte en el qual tot el món, llevat de Jerry, es diverteix... o això afirma ell.

Punts a tenir en compte:

George ha quedat amb els seus pares per sopar i celebrar el 47è aniversari de casats.

Jerry ha d'orinar urgentment.

Cap dels quatre recorda on està aparcat el cotxe.

Elaine ha comprat uns peixos que porta en una bossa i poden morir prompte.

A Kramer no li preocupa la mort però sí el seu aire condicionat.

Aquest capítol sorprén per l'aparent senzillesa amb què s'aconsegueix generar diferents històries independents per a cada personatge però, al mateix temps, assolir que confluïsquen en un objectiu comú. Es tracta d'un marc espacial limitat en el qual hi ha lloc per a la crítica social, la misèria de la moral humana, la reflexió i propostes sobre com seria un centre comercial millor: "És que no consulten amb un uròleg quan construeixen l'aparcament d'un centre comercial?"

  ELS PEIXOS FAN MALA PINTA

Elaine (Julia Louis-Dreyfus) pregunta "molt de temps viu un peix en una bossa de plàstic"  i Seinfeld, qui probablement podria haver contestat qualsevol cosa, proposa "unes dues hores". A més és rebutjada fins a cinc voltes quan demana a la gent que els peguen una volta a l'aparcament per trobar el cotxe. Per no parlar del pobre George Costanza (Jason Alexander), qui es mostra preocupat per com una mare tracta son fill. La mare li demana que no es fique on no li importa. Aquest contesta que sí que li importa que maltracten un xiquet indefens. A la qual cosa, el xiquet indefens es gira cap a George i li diu que és lleig. Aquesta és una mostra més d'agraïment humà.

Quant a Jerry, és agafat in fraganti, és a dir, orinant, per un guàrdia de seguretat i el porta al despatx. Jerry, per defensar-se, li conta unes excuses, entre les quals li parla d'una malaltia, d'una presó de la Xina comunista i del 47è aniversari de boda dels seus pares. George passa per una cosa pareguda. També l'agafen fent un riuet, però no pixa perquè l'enxampen al començament i, a més, conta la mateixa excusa que Jerry, amb la diferència que l'aniversari dels pares de George és real però el guàrdia no el creu perquè Jerry li ha contat prèviament la mateixa història.

I FINALMENT EL TROBEN, FINALMENT...

APAREIX EL COTXE PERÒ NO APAREIX KRAMER

KRAMER

Kramer proposa a Jerry que orine al darrere d'un auto. El més graciós és que Kramer amagarà el seu aire condicionat també darrere d'un vehicle (per no portar-lo damunt mentre busca el cotxe) i Jerry li diu: -I si algú vol orinar darrere del cotxe?

Ningú arribarà al lloc on pretenia arribar. Ara bé, Kramer no té pressa ni li preocupa res. Així és aquest capítol escrit per Larry David.

   Consulta ressenya     8.0 /10

AvinentesA Elx ®

Fragment de l'epíleg "El bar d'en Rique"

        El bar era el pitjor indret del món. Només entrar s'hi apreciaven parets tacades, rajoles de dècades indesxifrables, un sòl de terra on s'havia de mirar abans de trepitjar i una falta de llum que fermava el lloc com una lloriguera insofrible. A banda de les assotades a la vista, s'ensumava la sentor de fum que portaven els homes de fora, l'alcohol que passejava d'alè en hàlit i els masclismes que, adesiara, resultaven d'un èxit metafòric inclassificable.

       Tot allò i molt més era el bar, el bar del nostre amic; l'únic a qui respectàvem tant que acompanyàvem el seu nom amb una fórmula de respecte, amb un tractament de cortesia. Ell no era «Rique», ell era «en Rique».

Iván Quesada

26 d'abril de 2024

Fragment de l'epíleg del llibre El bar d'en Rique.

AvinentesA Elx ®