El bar era el pitjor indret del món. Només entrar s'hi apreciaven parets tacades, rajoles de dècades indesxifrables, un sòl de terra on s'havia de mirar abans de trepitjar i una falta de llum que fermava el lloc com una lloriguera insofrible. A banda de les assotades a la vista, s'ensumava la sentor de fum que portaven els homes de fora, l'alcohol que passejava d'alè en hàlit i els masclismes que, adesiara, resultaven d'un èxit metafòric inclassificable.
Tot allò i molt més era el bar, el bar del nostre amic; l'únic a qui respectàvem tant que acompanyàvem el seu nom amb una fórmula de respecte, amb un tractament de cortesia. Ell no era «Rique», ell era «en Rique».
Iván Quesada
26 d'abril de 2024
Fragment de l'epíleg del llibre El bar d'en Rique.
 |
| AvinentesA Elx ® |