Recomanacions Exprés (04): Mallrats

Jay i Bob escapant a l'estil de Batman

Sembla que les rates de centre comercial o, en anglès, mallrats, són aquelles persones que visiten sovint els centres comercials però no hi fan despesa. S'hi passegen, miren aparadors, però no solten la mosca. Aquesta definició, amb altres paraules, l'escoltem de la mà del personatge interpretat per Ben Affleck quan propina la pallissa a l'altre personatge interpretat per Jason Lee.

Què jove que era Jason Lee, veritat?
 

La pel·lícula Mallrats (1995) és un clàssic molt estimat pels seguidors del director Kevin Smith qui, a més, juga amb alguns elements argumentals que es repeteixen en diferents treballs seus, com és el cas de la xica que s'ofega a la piscina. No són, en principi, ingredients que alteren les trames dels films, però per als espectadors resulta simpàtic aquest gest. Mallrats és una comèdia molt entretinguda en què la informació ve donada en forma de caos i a mesura que avança la pel·lícula tot va reconduint-se i tot acaba tenint sentit ("sentit" en una comèdia americana, és clar).

Dos barons a qui les nòvies han abandonat per burros i lluiten desesperadament i ridícula per tornar-les a enamorar: un clàssic.

La peça cinematogràfica compta amb els habituals Jay i Bob el Silenciós (Jason Mewes i Kevin Smith) i l'argument central de la pel·lícula, que tracta sobre l'últim hàlit desesperat de recuperar l'amor de les xiques a les quals havien portat al límit. Tot succeirà dins del centre comercial on assistirem a disbarats com ara un tarambana que és l'únic que no aconsegueix veure una imatge en un llenç i entra en ira per això, un concurs per trobar "la xica de la teua vida", uns bombons indigestos, una menor superdotada que es gita amb homes majors per a escriure una tesi i, al capdavall, un imaginari d'enredros focalitzat en un espai que defefineix molt bé la imatge que es tenia de la joventut postuniversitària americana als anys noranta.

Fotograma cap al final de la trama

Ah, i quasi se'ns oblida, el film compta amb la col·laboració d'aquest home de la foto.

"Una relació val més que tots els còmics del món"

 Consulteu ressenya 6.7

 Consulteu ressenya 7/10

AvinentesA Elx ®

Recomanacions Exprés (03): Good boy

Fotograma de la pel·lícula: el gos Frank
Font: Zona morta

Així com en articles anteriors ens mostrem ufanosos de recomanar pel·lícules, aquesta no la recomanem. El present treball, Good boy (2022) original de Noruega i del director Viljar Bøe, introdueix una premissa cridanera que impulsa el potencial espectador a veure la pel·lícula, però ella mateixa s'autodestrueix. I ho fa des de bell començament amb la conversa que mantenen dos dels protagonistes de la pel·lícula mentre desdejunen a taula (un xic perfecte amb cara de psicòpata i una xica que, voluntàriament, decideix ser ingènua). El film evoluciona de manera molt negativa cada cop amb situacions menys creïbles. Sí que cal destacar que, tot i que durant el desdejuni la trama comença a caure en picat, la conversa és força interessant ja que manifesta el dret de les persones a ser com vullguen i vestir-se com els hi plaga. Un debat que en temps pretèrits no s'hagués acceptat.

Quant a l'argument, hi serem rigorosos: El personatge femení (l'actriu Katrine Lovise øpstad Fredriksen) coneix un xic (l'actor Gard Fartein Løkke Goli) mitjançant una aplicació de cites i passen la nit junts malgrat alguna mania sospitosa del personatge masculí. Al matí, desdejunant, ella s'assabenta que el xic té un gos i, llavors, el vol conèixer. S'espanta en comprovar com és un home vestit de gos, aspecte que l'esglaia i vol tornar a casa perquè "no és normal". D'alguna manera, ella ho accepta i, parlant amb una amiga la qual li confessa que eixe xic és famós, decideix donar una oportunitat al qui, al capdavall, es comprén perfectament que no està bé del cap. I, a partir d'ací succeeixen... coses; les coses que, qui les vullga creure, n'està en el seu dret.

Amb la intenció de ser-hi més justos, expressarem que no comprenem per quina raó l'home disfressat de cànid no escapa de la casa. O, fins i tot, quan la xica el trau a passejar i tenen hores per abordar que hi ha algú que els està retenint, no és versemblant per què no uneixen les forces per escapar de la casa (de la qual, per cert, ja estan fora). Aquesta és la vertadera raó que fa de la proposta cinematogràfica, un treball que acaba decebent. Com sostenim al principi, la premissa no és roïna en absolut, el problema arriba amb el desenvolupament de la proposta. I el final és, senzillament, una presa de pèl.

 Consulteu enllaç         5.2

 Consulteu enllaç 5.8/10

AvinentesA Elx ®

Rafa a Quintería - 23 març 2024

 

Recomanacions Exprés (02): La nuit a dévoré le monde

Portada

La pel·lícula és principalment una recepta metòdica contra una invasió zombi: La nuit a dévoré le monde (2018), de Dominique Rocher, és un film de terror postapocalíptic que tanca dins seu una reflexió sobre allunyar-se de la zona de confort i medrar per no quedar-se estancat a la vida. El protagonista (interpretat per Anders Danielsen Lie) és un jove que torna a casa de la seua nòvia per recuperar les cintes de cassette -sabrem que conté gravacions de converses de la seua família-. A casa de la parella s'està celebrant una festa. Ell es queda adormit en una cambra i, quan desperta, aviat s'adona que la humanitat s'ha transformat en morts vivents. Com de costum (costum romerià) no se n'explica la causa, ni queda clara la transmissió ni tampoc el vaccí. De fet, el protagonista és ferit però no s'hi transforma.

El personatge elabora una metodologia de supervivència casolana poques voltes vista en aquest tipus de films. Alguns dels remeis són deixar atifells a la terrassa de l'edifici per aconseguir aigua, pesar els aliments amb una vàscula de cuina per racionalitzar el menjar. Té coneixements de primers auxilis, és un músic excel·lent, realitza nucs eficients, homenatja els morts i maneja armes amb solvència.

Hi ha també detalls com ara comptar els dies amb una graella que improvisa en una finestra i on les ics es marquen amb la brutícia del cristall. No hi ha dubte que, dins del dilatat catàleg de cinema del gènere, aquesta proposta cinematogràfica ocupa un lloc més elevat que la majoria. Quant als temes secundaris que s'aprecien en la pel·lícula, convidem a veure-la per poder-los-hi gaudir.

Fotograma de la pel·lícula

 Consulteu enllaç 5.3

 Consulteu enllaç 6/10

AvinentesA Elx ®

Recomanacions Exprés (01): Greener Grass

La pel·lícula Greener Grass (2019) és un títol dirigit per dues directores (Jocelyn DeBoer i Dawn Luebbe) que, alhora, actuen com a personatges principals del film. L'acció s'emmarca sobretot en una comunitat aparentment perfecta, modèlica i feliç. Tothom, com a tret comú, duu bràquets als quals hi acompanya un somriure. Les vivendes són espaioses i acomodades als veïns feliços. Ningú es baralla amb cap persona ja que la convivència és perfecta, tan perfecta que, només començar la pel·lícula, una de les protagonistes regala la seua filla a l'altre personatge principal. Aquest fet genera el primer impacte del treball cinematogràfic darrere del qual vindran altres barbaritats inversemblants com ara que a un cambrer li caiga el menjar de la safata i els personatges, en comptes d'entrar en disputa, opten per menjar els queviures directament del sòl de terra. En poques paraules, la disputa sempre és inexistent.

Caràtula

A pesar de tanta perfecció, el veïnat és conscient que hi ha un assassí solt que mantindrà a les tres pedretes els espectadors fins el final de la pel·lícula. Quant a l'educació dels xiquets, aquests estan tan consentits que uns entraran en ira cridant als pares -sense perdre la compostura- i un altre es convertirà en gos. El marrec que es converteix en gos desenvolupa l'habilitat d'agafar la pilota de beisbol que li llança el pare, ja que quan era humà no era capaç de fer-ho. Per tant, el pare prefereix el gos al fill. Una de les protagonistes no pot suportar tanta perfecció i en un atac d'epifania abandona la zona residencial arrancant-se els bràquets i sangnant tota la boca.

Un baló fa de fill i tothom ho accepta

Aquestes són algunes idees que, tot i ser confessades, no desbudellen el film, el qual recomanem ja que el considerem una tasca estupenda. Hom la pot veure a FilmIn.

Consulteu ressenya            5.8

 Consulteu enllaç  6.4/10

AvinentesA Elx ®

Clica en l'article que desitges llegir

Al costat de cada article tens el tema i un breu resum del contingut

001 - Però, en volem, de solucions?

Rafa ha trencat una corda

Rafa ha trencat una corda, Rafa n’ha trencat una.

Rafa Fenoll (5-11-22)

I quan Rafa trenca cordes és perquè inunda de música algun local. Aquest dissabte 5 de novembre, Rafa va trencar una corda (dos, tres) i va fer vibrar BV-22 una altra volta. Els temes que sonaren foren Depeche Mode Walking in my shoes, David Bowie Heroes, Pearl Jam Black, Jeff Buckley Dream brother, Elvis Suspicious Minds, entre d’altres habituals en els seus concerts. Allí, s’hi acollà bona gent, més encara dels que apareixen a les fotos. Fins i tot components del grup El perro asirio, imprescindibles perquè el concert es desenvolupés amb urpa i esma.

Si algú encara no l’ha escoltat cantar, el convidem que ho faça. Perquè quan Rafa trenca una corda significa que ell sol ha generat un corus, ha fingit un acompanyament o ha simulat les veus més diferents i famoses. Farà que sonen notes fins i tot sense cordes?

A continuació, alguns dels assistents:

AvinentesA

Però en volem, de solucions?

La beneïda, i alhora beneita, Educació, passa per un mal moment; el pitjor?, potser sí, si pensem en termes proporcionals. Bona part del professorat actual és el que fou el perfil d’alumnat que no comprenia ben bé per què estudiava, senzillament s’ho podia permetre. Aquest tipus d’alumne, d’alumna, professava l’objectiu d’aprovar, però no amb la intenció d’aprendre, sinó tan sols de superar proves per assolir un títol i, conseqüentment, incorporar-se al món del treball. Aquesta manera de pensar i d’actuar l’han heretada, sense gaire resistència, la descendència d’aquest perfil esmentat, o siga, l’alumnat a qui hui dia impartim classe.

Quant a l’alumnat i els comentaris desgastats sobre si són malcriats, que els costa concentrar-se, que no fan cas, no és una altra cosa que la conseqüència d’haver fet malament les coses en l’estadi anterior. Sumat a tot això, hi trobem -inevitablement- el mal ús de la tecnologia; aquesta, la tecnologia, resulta el millor esdeveniment que pot gaudir una societat, però mal emprada dona el resultat actual de caos i desordre. El ‘mal ús de la tecnologia’ significa utilitzar en excés un mòbil o abusar de les actuals prestacions que ens proporcionen les plataformes de vídeo (per no especificar l’agressivitat i violència que s’hi pot apreciar).

    

Bernat Metge, autor de Lo somni

Val a dir que el sistema educatiu que permet que un pupil promocione, és a dir, que passe de curs tot i que arrossegue una desena d’assignatures al nivell següent, no és la manera més recomanable d’ensenyar responsabilitat. Aquest fet, propicia un perfil d’alumne (en menor nombre, això sí) sabedor del seu aprovat, no perquè aprove realment, però sí que és conscient que, tard o d’hora, aconseguirà estar en el curs que desitja: moltes voltes FP o Cicles. I, si ens detenim en aquesta darrera opció, cal matisar que aquests nivells de Cicles i FP porten a sobre una màcula tan tradicional com injusta ja que se sol creure -popularment, és clar, no científicament- que aquestes propostes acadèmiques pertanyen a alumnat que no ha vullgut estudiar. Evidentment, això és mentida. A més, hi ha la inclinació a pensar que el futur resideix en aquestes opcions acadèmiques. I és molt probable.

Els elements susdits s’addueixen a la poca gana de treballar que, a pleret, acaba per adoptar el professorat, uns perquè no tenen devoció (serien els primers descrits de l’article) i altres, els que sí que en tenen, perquè són testimonis de la decadència que es genera cada jorn durant les classes. Ara, per tant, és el moment d’escoltar allò de “Hi ha de tot; també hi ha alumnes bons”. Sí, és cert, tanmateix, preferisc la pregunta: “Però en volem, de solucions?”.

AvinentesA