07 de gener 2022

La identitat

La globalització és una postura correcta i enriquidora que no ens ha de fer perdre la identitat. La realitat actual demostra com les cultures del món cada volta són més properes entre elles o, dit en termes més informals, hui dia el món s'ha fet més xicotet. No existeix cap obstacle en què les diferents maneres de pensar, les ideologies o postures polítiques, hi convisquen juntes. No cal dir que no s'entén com a 'manera de pensar' aquella ideologia que pretén castigar, occir o silenciar d'altres. Però el xoc cultural és, sense cap mena de dubtes, un esdeveniment òptim per al benestar de la societat.



LÂ PAREDÊ M'ABLAN N'ANDALÛH


En l'entrada de hui presentem aquestes fotos que foren preses el dia 2 de gener de 2022 pels carrers de Granada. Concretament, les captures que s'hi veuen són del carrer on està el famós bar La Sitarilla i una de les perpendiculars. Sembla que poden pertànyer a un moviment que defensa la identitat andalusa. Desconeixem si la idea és incipient, embrionària o porta molt de temps en marxa.



TENGO UNA RELAÇIÓN TÓÇICA
CON ER CÂTTEYANO


Tothom pot comprendre que és molt complicat reivindicar-se sense trepitjar un terreny trontollós. AvinentesA no està d'acord amb la fotografia revelada tot just al damunt. No obrirem el debat sobre què és un idioma (espanyol) i què un dialecte (andalús) ja que, almenys per als lingüistes competents, en queda clar. Altrament, sí que podem parlar d'identitat, com hem expressat al principi de l'entrada.




DALE LIMÔNNA MUHÊH QUE N'AY NA
PEÔH QUE NO TENÊH PA UNA TAPA'N
GRANÁ




ÊTTO NO ÊH BANDALÎMMO...




VOX

L'última captura la deixem perquè tenim la curiositat de saber si la identitat andalusa d'aquest grup podria estar subjecta a un tipus d'ideologia política. En principi, ratllar aquest partit, no és una mala manera d'enllestir-se cap a la llibertat idiomàtica.







Signat, AvinentesA_Elx







20 de desembre 2021

El burro flautista

La poesia en castellà del segle XVIII no es caracteritza per la seua excel·lència si la comparem amb els predecessors del XVII, que bé hom pot entendre que esdevingué en meravelles literàries. Més aviat, el segle en què visqué Tomás de Iriarte (1750-1791) -uns quaranta-un anys- fou un espai de temps artístic menor si ens centrem en els texts poètics. Moltes de les composicions que podem llegir són faules moralitzants, la majoria de les quals són protagonitzades per animals. Es tracta de poemes amb expressions populars, un lèxic no massa exigent, una rima senzilla i gairebé copiats dels treballs grecollatins. Hui per hui, continuen sent faules infantils que serveixen de consell per a xiquets.

En el cas de la composició que intitula l'entrada, El burro flautista, ens mostra com, si es combinen les circumstàncies adients, qualsevol tanoca pot tenir sort i encertar en algun descobriment. L'atzar és capriciós com un xiquet que no té clares les idees. Aquest cas fortuït no atén a sacrificis ni expectatives, tan sols es genera en qualque moment i temps qualsevol. Ell mateix, Iriarte, ho sap i ens en fa sabedors tot emprant la repetició del vers final de cada estrofa a mode de tornada: por casualidad.

Al capdavall, si seguim la faula de cap a peus, observarem primerament que la composició naix per casualitat. Després, que al lloc de l'acció principal del poema hi arriba un ase per casualitat i que la flauta se la hi oblida un macip. L'olora l'ase i expulsa un rebuf, aire que es fica inevitablement pels forats i la física en fa la resta. La conclusió del ruc resulta molt optimista, de fet, tan optimista que és ingènua. Creu haver creat música, i veritablement és el que ha fet, però no per esforç ni constància, sinó per un colp de sort. La ignorància el fa feliç i s'allunya ufanós de la flauta convençut d'una habilitat de la qual no goja ni gojarà mai.

La moralitat, que la veiem reflectida com de costum en aquests treballs en els versos finals, s'escapa de la simple idea que la sort és atzar. Si ens centrem en l'art, i concretament en la música, podem capir que una melodia sense una crítica musical al darrere, pot considerar-se bona perquè ningú no la valora. Aquesta nota de l'ase no se sotmet a l'avaluació de cap autoritat de música. L'acció ocorre entre algú que evidentment no està preparat per compondre melodies i una eina de música. Ningú més n'opina, tan sols l'ase.


Deixem ací el poema per llegir-lo i gaudir-ne.


Esta fabulilla,
salga bien o mal,
me ha ocurrido ahora
por casualidad.


Cerca de unos prados
que hay en mi lugar,
pasaba un borrico
por casualidad.


Una flauta en ellos
halló, que un zagal
se dejó olvidada
por casualidad.


Acercóse a olerla
el dicho animal,
y dio un resoplido
por casualidad.


En la flauta el aire
se hubo de colar,
y sonó la flauta
por casualidad.


«¡Oh!», dijo el borrico,
«¡qué bien sé tocar!
¡y dirán que es mala
la música asnal!».
Sin reglas del arte,
borriquitos hay
que una vez aciertan
por casualidad.




AvinentesA

Iván Quesada




13 de desembre 2021

Recomanem sense fer espòiler: Sèrie CALLS

La sèrie Calls és una publicació original d'Apple TV+ dirigida per Fede Álvarez, qui ha dirigit el remake de la pel·lícula Evil dead, Don't breathe i ha col·laborat com a director -La Conquista- a From Dusk Till Dawn: The Series, entre d'altres treballs. A més, ha escrit la història original de la nova pel·lícula Texas Chainsaw Massacre que, si tot roda com toca, es publicarà l'any vinent (2022).


El punt més radicalment original de la sèrie és la falta d'imatges sobre les coses que hi succeeixen. En la pantalla, l'espectador tan sols pot apreciar el nom dels personatges: habitualment dos endinsats en una conversa que es reprodueix a la pantalla i també s'escolta. A això s'hi uneix l'espectrograma que simula dibuixos o es mou en consonància amb les paraules emeses. Quant a la llargària, els capítols són relativament curts, vora 20 minuts, i narren situacions paranormals, apocalíptiques, distòpiques o, senzillament, angunioses.

Postdata: No podem avançar la concatenació dels episodis. Tan sols direm que no són, realment, capítols autoconclusius. I a partir d'ací, la responsabilitat resideix en l'espectador.




Elx, 13 de desembre de 2021

Iván Quesada

25 d’octubre 2021

Abans que siga tard... xe "qu'agust"

El dia 6 de novembre a les 20h de la vesprada tindrà lloc al Gran Teatre d'Elx el concert <<Abans que siga tard... xe qu'agust>>  de Vicente Pomares, membre del grup Cadafal.


El concert estarà ple de música folk de la nostra comunitat. Els beneficis del concert seran donats a AFAE. Estarem encantats de tenir-te amb nosaltres."

17 de juliol 2021

Decàleg sobre la generació actual

A data de juliol de 2021, afirmem que assistim a la societat més afeblida de la història. I ens refermem en aquesta idea sense embuts, ni parèntesis, ni guionets. Ho sostenim plenament: vivim dins una societat primmirada, esporuguida per tot i incapaç d'escoltar o d'admetre tot allò que no romanga entre les seues fronteres ideològiques. Això ho justifiquem, de fet, per les deu raons escrutades tot seguit:


  • Possessió de la raó: El convenciment que les idees pròpies són inamovibles i, fora com fos, l'individu mai no errarà enfront de qui pensa de manera contrària. El principal problema que aporta aquest punt és que l'altre interlocutor pensa igual.
  • Escapar cap endavant: Vinculat al punt Possessió de la raó, si l'individu detecta que la seua veritat davalla o que algun dels pilars de la seua ideologia es veu crebantat, l'individu manté la postura de seguretat i justifica, de qualsevol manera, la seua ideologia. Les característiques més comunes d'aquest punt són el somriure fix, gestos silenciosos de desaprovació i arguments que a pleret vagen reparant tènuement les errades -pròpies- escomeses anteriorment.
  • Pensament únic: El nom es pot parafrasejar amb falsa tolerància. Tota aquella opinió que no és la pròpia, senzillament és errònia; a més a més: danyosa. Aquest punt es porta a terme sota la bandera de la tolerància però realment és una intransigència abrupta, un sectarisme malaltís que no accepta de cap manera un pensament alternatiu. Aquest punt resulta estrictament idèntic per als pensaments de dreta com d'esquerra.
  • Rebuig a la frustració: Potser, el clàssic de la generació actual -etiqueta de la qual ens neguem a esmentar-. Les famílies actuals que passaren certes necessitats (vorejant l'ancianitat al final del franquisme i pares i mares vora els anys 70 i 80 o més propers als 2000) com ara econòmiques o traumes als centres d'estudis, no volen que els fills passen per la mateixa experiència. Ho proporcionen tot als seus fills i els protegeixen de qualsevol adversitat. Els plançons, per tant, creixen poregosos i consentits, això afecta negativament sobre el concepte d'autoritat, ara l'autoritat familiar, adés la dels centres d'estudis o, fins i tot, en l'ofici a què s'hi dediquen en edat més adulta. Així doncs, no només es perd el respecte als pares, els docents, la policia o en el treball propi, sinó que, al final del camí, hom s'adona que s'han perdut el respecte àdhuc a ells mateixos. La millor manera d'aprendre és a través de les circumstàncies adverses i aquestes s'eliminen des del començament de l'aprenentatge dels xiquets.
  • Inexistència de la paciència: Aquesta generació no viu el moment, això és mentida. Ho fa de manera selectiva. Aquest grup desitja la immediatesa i que tot funcione de la manera més ràpida possible. Aquest punt, mal interpretat, duu a la paradoxa d'afirmar que la generació assaboreix el moment quan, veritablement, està desitjant que el temps córrega més de pressa. Contemplar com a moments únics solament aquells instants desitjats continua sent tan selectiu com ho és la memòria. Al capdavall, recordar un esdeveniment com a àlgid de la nostra vida resulta superior a viure'l en directe ja que, actualment, "viure'l en directe", és pensar que ho contarem en el futur. I aquest pensament ens aparta del present que "estem vivint". El record roman, l'esdeveniment és finit.
  • Tecnologia: Rotundament, no és una societat que domine plenament la tecnologia. El que succeeix és que alguns sí que ho fan, això provoca una rellevància cridanera que impacta sobre la gent més adulta i fa creure que el domini del món digital és exuberant. El fet d'observar tostemps aquesta generació amb el mòbil, ens fa creure que aquest grup treballa molt bé amb les màquines. Però no, hi insistim, no gaudeixen del domini que sembla ressaltar-ne. Un altre tret que ens fa creure que la controlen en totalitat és que la tecnologia és molt intuïtiva i, per tant, fàcil de manejar. Això és una cosa, però d'ací a afirmar que la dominen...
  • Efecte i saviesa instantanis o el fals èxit: Qui està en possessió de la veritat i qui no pot equivocar-se, evidentment ha de "saber-ho tot". N'hi ha que han desenvolupat -i no en són pocs- l'habilitat de llegir per sobre una biografia, un paràgraf o una dada i data bèl·lica i reproduir-ho tot plegat en l'estona oportuna. El problema d'això és que la informació no està assimilada i, per tant, s'oblida amb facilitat per ser-ne un coneixement efímer. Com a anècdota, en aquest punt es podria obrir un subpunt en què tractàrem la interpretació de la Història a través del cinema i no mitjançant els llibres de text o els documents històrics, com considerem que hauria de portar-se a terme.
  • El mòbil ho sap o el fals èxit 2: Aquest punt està íntimament embastat a l'anterior. Es tracta de les consultes ràpides, gairebé de gaidó, de manera que l'interlocutor sempre disposarà de les dades exactes que li'n calen. Aquest fet repercuteix negativament sobre l'èxit real de la persona perquè cap preguntar-se: Qui ha projectat el discurs, la persona o el cel·lular? Per no entrar a debatre que la capacitat d'improvisació queda totalment eliminada. Si la persona es troba algun dia en un atzucac davant un públic, no sabrà com actuar.
  • La pecúnia: A pesar de no voler reconèixer-ho obertament, gairebé tothom pensa que qui acumula diners és millor que qui no en posseeix. Els individus que tenen potenciat aquest punt desitgen ser influenciadors, youtubers, gamers i enriquir-se amb facilitat. Per a això cal fama, likes (si hom ho prefereix: milions de m'agrada). Són tasques que impliquen molt poc de sacrifici (perquè per moltes hores que hi dediquen, no és esforç) i que requereix molta deshumanització i egolatria. En general, s'ha de destruir algú o quelcom per arribar al cim. El seu treball resulta extremadament teòric però de cap manera "s'hi taquen les mans".
  • Mitjans de comunicació parcials (partidisme): Per no marejar amb teories, senzillament aconsellem parar atenció al to de veu o als somriures cada cop que un presentador de televisió parla amb un polític; també pot ser amb una persona que ostenta un altre càrrec. Tot depenent del biaix polític (esquerra o dreta), el presentador dibuixarà una expressió. Cada sector social escull el seu canal i en fa la seua torà; quant a un altre canal que no siga el seu preferit, pràcticament sense veure'l, la persona de dretes l'acusa de ser comunista o "progre"; si l'acusador és d'esquerres, aleshores el culpabilitzarà de filofeixista o fatxa.

Desitgem fortament que passats els anys, en el futur, la societat científica estudie aquest domini que els mandataris estan portant a terme de manera excel·lent. No es tracta d'una qüestió únicament espanyola. Aquest decàleg es pot estendre, fent quadrar algunes dates o alguns esdeveniments, amb la resta d'estats; no només els occidentals.


Blog AvinentesA





21 de maig 2021

"Oil of dog" d'Ambrose Bierce

Sobre l'autor

Llegir Ambrose Bierce (1842 - p. 1914) sempre implica fer-ho sota la responsabilitat pròpia. Es tracta d'un autor que pot ser incomprès i fàcilment odiat; porta la misantropia per bandera i una ironia subtil, però alhora abrupta, que vessa sobre els seus articles com a periodista. Val a dir que l'entorn que Bierce presenta en aquest relat -entorn extensible a altres dels seus treballs-, és rude i salvatge. Ubica la història en un indret recognoscible per qui haja llegit Drames rurals de Caterina Albert (1869-1966), no perquè la contrada siga la mateixa, però sí pel salvatgisme d'un paratge contrari a l'urbà. Empra un mètode en la invenció dels personatges -estem pensant i ara tornarem a esmentar en Faules fantàstiques-, així com les circumstàncies, que li proporciona molt d'avantatge en el moment de generar accions, consistent a donar per normals o existents en la vida natural els conceptes de què parla. Per il·lustrar açò darrer, acudim a les composicions curtes del llibre Faules fantàstiques. En aquest treball, l'autor aborda les emocions, sensacions o facultats com si fossen persones, i aviat el lector cau en el seu joc ja que Bierce hi confereix naturalitat. Concretament, el relat que presentem, aporta aquesta característic en el producte d'oli de gos, que Bierce el mostra com si fos una realitat que hom pot consumir o comprar com qualsevol producte adquirible en una botiga.


Ambrose Bierce


Tal és el cas, que imaginem aquests elements abstractes com si es tractés de persones que acaben conversant entre elles (personatges amb noms com ara Principi Moral o Interès Material). Encara més es pot sostenir aquesta idea rellegint fragments d'algunes narracions de Pere Calders (1912-1994) com ara "Desert", dins de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, amb la diferència que l'autor barceloní ho feia amb elements sobrenaturals i l'autor d'Ohio, físics o amb elements emocionals.

No és just començar amb el relat sense explicar que l'interès pel conreu de Bierce naix de la lectura de Diccionari per a ociosos de Fuster, del nostre geni Joan Fuster. Bierce escrigué abans que l'autor riberenc The Devil's Dictionary, que és la mateixa idea d'assaig crític i devastador, però l'autor americà vertebra un llibre molt més pessimista en els seus conceptes. Segurament ens pot la passió per la terra, però considerem de major qualitat literària Diccionari per a ociosos.

Porció de la caràtula d'Alianza Editorial


Sobre el relat


No cal anar més enllà de la tercera línia per capficar-se plenament en l'horrorós i acuradament estructurat contingut del relat. Bierce, un autor irreverent en força racons de les seues obres (algunes traduïdes al català) presenta un argument que el lector es veu obligat a destapar. Serà, doncs, molt complicat, no acabar de llegir la història per comprovar com es resol la trama. El títol resulta, d'entrada, cridaner, ja que alguna cosa ens diu ben prompte que no es tracta d'un oli per aplicar al cutis dels gossos.

El personatge principal, Boffer Bings, és de família humil. El seu pare es dedica a produir oli de gos -oil. can., segons els metges involucrats- i sa mare té per "ofici" desfer-se de xiquets no desitjats apunyalant-los, normalment, al pit: «I was born of honest parents in one of the humbler walks of life, my father being a manufacturer of dog-oil and my mother having a small studio in the shadow of the village church, where she disposed of unwelcomed babes». Per causa d'un entrebanc amb un nadó, que servirà d'ingredient secret per a l'oli de gos, es dispara una situació disbaratada que acabarà amb una justícia poètica -i ennegrida- amb un pesar indefugible per al personatge principal.

A través d'una narració entre repugnant i menyspreable, àdhuc pròpia d'una ment malalta, Oil of dog,  manifesta la minsa sensibilitat enquistada en moltes persones quan pretenen desempallegar-se de problemes. Aquesta idea no figura com a objectiu principal del relat però sí que s'observa plenament com l'autor es mostra crític contra les corrupteles o els vicis d'aquells que no són assassins sinó que cedeixen l'assassinat per als dolents de la història. Aquest aspecte demostra que és tan culpable el criminal com aquell que permet el crim des de la llunyania o, en poques paraules, ensems és culpable qui no s'embruta les mans. Es veu palesament com l'ésser humà actua de manera interessada i com arriba a deixar en mans d'un botxí els afers dels quals se'n vol beneficiar i no sentir-se'n culpable. O, fins i tot, gent que se n'aprofita: «My father had, as silent partners, all the physicians of the town, who seldom wrote a prescription which did not contain what they were pleased to designate as Ol. can.».


Enllaç per a llegir el relat

Aquest relat és curt i contar-ne més seria desbudellar-ne la història. Per aquesta raó, proporcionem l'adreça al relat perquè tothom l'en puga gaudir. Si hom ho prefereix, el relat es pot descarregar. Punxeu sobre el títol.

Oil of dog


Iván Quesada

El Pla, Elx.

02 de maig 2021

Mecanismes de coordinació social

El barnús i la televisió despisten les ànsies de rebel•lia. Ens fan oblidar la ira, la ràbia; ens sadollen falsament sota capes de somriures lluents. 

Qui elevarà amb energia la pancarta permanent? Potser algun malalt de dèries impertèrrites... potser i, probablement, ningú.

Escrit per un llicenciat amb deshonor.