15 de juliol 2020

'After midnight': El sentit d'un monstre

Abans de començar, cal advertir que la següent informació relata el final de la pel·lícula i l'explicació concreta d'una figura monstruosa que resulta cabdal per a l'enteniment del treball cinematogràfic que abordarem. Per tant, si el destinatari no l'ha vista, la pel·lícula, per favor, que llija aquesta conclusió una volta haja visionat el film. El que escrivim a partir d'ara no és ni una sinopsi ni una ressenya, sinó una conclusió que s'endinsa en l'argument i en el final de la tasca dels directors.




La pel·lícula After Midnight està dirigida per Jeremy Gardner (ensems guionista i actor protagonista) i Christian Stella. Aquesta entrega comença amb l'inici d'una relació de parella, Hank i Abby, en un poble nord-americà, a quatre hores de Miami segons el personatge femení principal, ara esmentat. La vida resulta meravellosa fins que als deu anys de relació Abby decideix marxar-ne un temps -a Miami-. La narració fa entendre que el personatge havia fugit per sempre però tan sols pretenia fer un viatge per deixondir-se d'estar tancada en un poble molt de temps. Durant l'absència d'Abby, Hank afirma que un monstre el visita cada nit i ell el foragita a escopetades. Evidentment, cap veí del poble el creu tot i que l'espectador pot veure com sí que és cert que una bèstia s'hi apropa cada nit i fica les urpes pel forat de la porta -que es pot veure al cartell de la pel·lícula-. Una de les nits, de fet, es mostra el monstre durant els pocs segons que dura la resplendor d'un tret d'escopeta. El film juga amb la possibilitat que la criatura existisca o no, i aquesta és la finalitat que perseguim amb l'opinió que hi anotem.

Durant tot el cos de la producció ens inquieta saber si el monstre existeix o és producte de la imaginació de Hank. Si és producte de la seua imaginació, és obvi que tot esdevé a causa de l'absència d'Abby. Altrament, si no és producte de la imaginació de Hank, per què només el veu ell? La resolució és millor del que sembla a simple vista: la por, la incertesa i la inseguretat al futur es manifesten en forma física (el monstre) i metafòrica (el neguit). Així doncs, aquests elements s'aglomeren en la idea d'un monstre que representa un debat per al personatge. Hank és un home de camp, caçador, viu al sa i al pla, acostumat a una vida senzilla i desprovista d'art i cultura; a banda, s'hi suma que no veu amb claredat el fet de tenir fills. El monstre, curt i ras, és tot això. El monstre existeix rotundament i el monstre no existeix rotundament.

El pla estàtic potencia la teatralització
Parem atenció a dos detalls clau en la història. El primer és amb la tornada d'Abby. Si recordem, el monstre visitava cada nit el caçador però eixa resulta la primera nit que el monstre no hi apareix. El debat que manté la parella ocupa principalment les ambicions del personatge femení i la necessitat de descobrir nous costums, menjars, cultures, desenvolupar activitats que el poble on viu no li propicia.  I, per descomptat, ser mare. Tanmateix, amb tot, el monstre no fa aparició. L'altre moment clau arriba amb la cançó que canta Hank al final del film durant el sopar amb amics i amb Abby. El contingut de la cançó incorpora, punt per punt, l'acceptació d'una vida nova amb els desitjos d'Abby, entre d'altres, tenir fills. Tot just en el moment que la cançó finalitza, també acaba el debat de Hank de quedar-se a la vila o marxar-ne. Millor dit: 'quasi acaba', perquè encara queda desfer-se definitivament d'allò que li impedia anar-se'n, és a dir, el monstre. La bèstia, que pot ser real o no -al capdavall el cinema és ficció- comprén que Hank es desvincula del poble i té lloc la lluita final. Hank surt vencedor i mata les seues pors, però no de qualsevol manera, sinó amb el banyam d'un cérvol que, tot si rememorem la conversa al bar, és una de les millors peces aconseguides pel personatge. El cérvol, a pesar de no matisar-ho la pel·lícula, simbolitza la fertilitat, i és curiós que haja decidit tenir fills i siga una cornamenta de cérvol amb allò que aniquila al monstre. Ens atrevim a dir que si el film durés uns minuts més, se'ns mostraria com Abby queda encinta abans d'abandonar el poble juntament amb Hank.



Iván Quesada
Elx (Baix Vinalopó)
15 de juliol de 2020




05 de maig 2020

Unes fotos preses amb perspectiva

Aquestes fotos, preses diumenge passat, dia 3 de maig de 2020, juguen amb la perspectiva. Un parell d'elles, la de l'herba alta i la de la soca del que era un arbre (una mimosa), fan que la casa de camp semble un lloc tenebrós.





02 d’abril 2020

Article de Rosa López Prats

Bocairent, 1 d'abril de 2020.


S'ha parat la vida; tot ha quedat aparcat i ens envaeix la impotència, la tristesa d'un futur incert. A més a més, difícil d'engegar quan hi ha una falta total d'eficàcia de les institucions, una falta de teixit social, organitzat, instrumentalitzat per donar resposta a la societat davant un desastre natural -o no-.

Un estat social sòlid sempre donarà la millor capacitat, solidaritat institucional. Per contra, les debilitats de l'Estat per protegir la vida, estan obrint la porta i estan legitimant un exèrcit per a la seguretat nacional i donant un poder a qui sols hauria d'exercir-lo amb una guerra. Sempre resultarà un camí equivocat per eixir d'aquesta o qualsevol altra catàstrofe o crisi. Els han deixat la porta oberta a un colp d'estat. O, com a mínim, ja s'ha legitimat el control de l'espai públic, altrament, contradictori amb les llibertats democràtiques. Se sent i es viu ja un palpable i perillós autoritarisme impregnat en la ciutadania i normalitzant la visió de la política i els representants del poble com a secundaris, al mateix temps que erosionen o anul·len les llibertats.


Les amenaces a la salut o a la vida sols es poden guanyar amb cultura: xarxes socials, companyonia veïnal, salut pública, igualtat, solidaritat, etc. Seran els valors que enfortiran el món. Cal construir un demà millor; hem de i devem canviar el món. Reflexionem-ne! 'No creiem en les pistoles', quants anys cantants açò. És esfereïdor, inquietant.

Què som?

Què volem?

I a on anem?

Rosa López Prats

13 de març 2020

Una societat enverinada més saludable: el colze com a salutació.

La deshumanització ens ha fet més humans. Sempre que patim un problema comú, és a dir, que ens afecta a tots, ens tornem comprensius, sociables, en definitiva, humans (verbigràcia, un atemptat). Ara per ara, tots tenim alguna cosa de què parlar: el verí, que això significa en llatí la paraula virus. De fet, la cosa més desagradable que existeix és pair (engolir) els silencis incòmodes. Aquells moments en què hom no sap què dir-ne; no sap quin tema tractar. Aquesta situació dona (sense titlla) per a un estudi antropològic d'allò més complet perquè, ironies a banda, el millor medicament contra l'individualisme és compartir un problema en comú. El pollastrevirus, que és un bon terme en valencià, ens proporciona aquesta solució. Saludar-se amb el colze és un acte que arrossega, indefugiblement, un somriure. Posterior al somriure, sempre hi ha alguna cosa a dir. Aquesta fita aparentment escadussera motiva una conversa, que és més del que teníem fa un temps.
Altrament, aquesta grip ha dut morts, misèria, paüra i tot allò que està per venir-hi. No ho prenguem pas a broma, ja que tots estem -uns més i altres menys- en perill. Tanmateix, la veu d'alarma, la por a quedar-se sense aliments, el tancament de locals com ara els bars (quasi un blasó nacional) i, per què no dir-ho, la sobreinformació, ha contribuït a una calor humana sorprenent. És cert que una pandèmia podria traduir-se en més individualisme, però no ha estat així. N'hi ha que es tancaran a casa i no voldran saber res de ningú, però molts altres comparteixen aquest esdeveniment com quelcom que, tard o d'hora, exposaran als seus plançons amb molta esma.