'Desconexión': una reflexió que cal considerar

El dimecres dia 22 de juny es va representar l'obra Desconexión en dues funcions, una a les 18h i l'altra a les 20h. L'esdeveniment es portà a terme gràcies a Somnis, escola de teatre que podeu consultar, entre d'altres, en la següent adreça: https://www.redescena.net/compania/35765/somnis-teatro/; també a Instagram o Facebook. Un local humil com el que trobàrem al carrer Josep Bernard Amorós no fou impediment per presenciar un treball tan ben fet com ara el que executaren els alumnes de l'IES Cayetano Sempere d'Elx. Aquesta obra de teatre ha estat assajada durant molts dimecres -normalment de manera setmanal- al llarg de curs. Aquesta representació és una bona lliçó de com, amb un parell de mobles i una pantalla de televisió es pot aconseguir transmetre molt de coneixement. La pantalla era emprada per projectar imatges il·lustratives d'addiccions als dispositius -no únicament mòbils- i la simulació dels missatges colpidors a través de les xarxes (clarament whatsapp).

Quant a l'argument, l'obra aborda el tema potser més actual i preocupant del moment: l'addicció als telèfons mòbils i les conseqüències destructives que això hi duu (no únicament en els joves). El drama gira al voltant d'una família els membres de la qual pateixen la falta de comunicació entre ells. La mare, interpretada per Concepción "Conchi" Martínez, que és conscient de la mancança de comunicació de la seua família, composta per dues xiquetes (les actrius Sabrina Marco i Sara) i el pare (Jorge Ruiz), es mostra preocupada per la salut de la família. Ella intenta mantenir converses amb el marit i les filles però aquests estan absorts pels seus dispositius, ja siga per anuncis de videojocs, likes a Instagram o quelcom de paregut. De fet, a mesura que la mare intenta que els familiars se'n desenganxen, s'inicia una agressivitat principalment en les dues xiquetes adolescents. Aquesta dona ha de lluitar contra el sistema de les xarxes, representat extraordinàriament amb dues actrius (Alba Cutillas i Leonor Montero) que simulen ser les persones/entitats que, des de l'ombra, volen dominar el món de la comunicació tot oferint informació d'interès als usuaris: aquest punt és possiblement el més original de l'obra. Però tampoc hem de perdre de vista el personatge del pare, qui mentre intenta quedar bé amb les filles i amb la mare, acaba per generar situacions fortament còmiques. La mare, amb referències a mirades i abraçades que s'hi havien perdut, proposa un cap de setmana sense connexió i això acaba comportant una situació força positiva i familiar. Finalment, val a dir que s'intercalen escenes que succeeixen fora de la vida en família protagonitzades per les dues actrius que representen el paper de les comunicacions: una el de nòvia d'una de les germanes i l'altra el d'una amiga addicta a Instagram (actrius esmentades). En ambdós casos, el mòbil serà la causa del malestar d'ambdues germanes en les diferents relacions socials. En menor mesura, també hi ha un cor per part de tot l'equip de la "faràndula" que representa el ciberassetjament del qual en serà víctima el personatge interpretat també per Leonor.

A tall de cloenda, hem de ser conscients que la tecnologia no és l'enemic de ningú i que tot avanç tecnològic és bo per millorar la vida de tothom. No existeix una tecnologia dolenta; l'única cosa que existeix és el mal ús que se'n fa. Un telèfon mòbil ens pot salvar la vida precisament per la rapidesa a què podem avisar d'un perill en què ens trobem però, malauradament, i com molt bé s'expressa en el drama commovedor Desconexión, aquesta tecnologia tan sols està creada per vendre coses que hom no necessita i obsessionar-se per elles. Al capdavall, tot s'ha limitat a romandre pendents del que pensaran de nosaltres -encara més danyí en adolescents- i a viure aparentant allò que no som. Molta gent ha perdut la identitat i ha deixat de ser autèntica, per no fer menció del monòleg brillant que Conchi elabora en solitari sobre on queda el contacte humà o el simple gest de mirar-se als ulls.

Aquestes iniciatives són les que calen en un poble on arriba menys cultura de la qual els il·licitans demanen. Agraïm desmesuradament haver vist aquesta obra i AvinentesA dona suport a aquestes entitats culturals que promouen activitats tan enriquidores com el teatre. Esperem amb esma la propera actuació que, amb tota seguretat, rebrà el seguiment de la nostra associació. I, evidentment, l'enhorabona a les alumnes i l'alumne que han representat l'obra.

AvinentesA

La ciutat: entre la caputxa del bolígraf i la cadira de Fuster

¿La ciutat s'adapta a les persones o les persones a la ciutat? 

Potser, el més senzill és afirmar que les persones adapten l'espai a la seua comoditat, i que, d'aquesta manera, les ciutats prenen la forma que els ciutadans en desitgen. La mateixa cosa ocorre amb els objectes. Un atifell, per exemple, s'elabora amb unes anses amb determinada forma i amb una capacitat -diguem-ne- transportable. I això ocorre amb tots els objectes i accessoris a què les persones tenen accés i empren en el seu dia ordinari. Altrament, així com succeeix amb les persones, millorar una ferramenta depén de l'experiència amb l'estri. Les persones maldem amb la intenció de fer medrar la nostra relació amb altres éssers humans sempre que tinguem la voluntat de fer-ho; sempre que no abandonem i donem la relació amb una persona per perduda. Si tornem a la idea de l'objecte i ens centrem, posem el cas, en una caputxa o tapadora de bolígraf, observarem que en la part superior, tot justament amb el bolígra tapat, aquesta hi té un forat. Així doncs, depenent com siga d'encuriosida la persona, es plantejarà per què eixe detall hi és i què passaria si no hi fos. Ara bé, si no s'hi fixa, tant li'n farà. Emperò, qui s'ho pregunta troba resposta i, el més important, comprén que les coses: vitualles, atifells, ferramentes, estris, tèxtils, perifèrics, accessoris, dispositius, tenen un determinat físic per una raó principal: la comoditat del ciutadà; o, en el cas de la caputxa del bolígraf, la supervivència (la internet n'és farcida, d'articles sobre el tema).

Moltes voltes, com molt bé Fuster ens conta a Diccionari per a Ociosos en l'entrada "Cadira", s'anteposa el luxe per davant de la comoditat i el pragmatisme. Ell ho centra en l'evolució secular de les cadires i amb la suculència d'un  escriptor que podria donar consells als autors més coneguts del món. Ara bé, aquesta afirmació passional és forània a l'article.

Concatenant amb el principi i tot concloent-ne, la ciutat conforma una determinada anatomia perquè s'adapta als habitants o, millor dit, els ciutadans la forcen a adaptar-s'hi. Els ciutadans motluren l'urbs a ells, com ara la boca del carrer, els colors verd, ambre i roig del semàfor, el pas de vianants o les papereres, probablement l'objecte més adaptat a les persones però el menys esmerçat en el dia a dia.

AvinentesA

AvinentesA - Rafa Fenoll

Rafa Fenoll, abans membre del grup Amalgama, és guitarrista d'El Perro Asirio, grup fundat per l'il·licità Elías Martínez (qui entrevistarem aviat). El grup compta amb molts temes rellevants com ara Tristana (dins de Mausoleo de Corazones) o Las Puertas de la Percepción (El Arte de nombrar Sucesores). El proper dissabte, dia 28 de maig, Rafa té una cita a La Cuna, al barri del Raval. Més endavant, AvinentesA portarà a terme una entrevista més contundent en què participarà també el fundador del grup, Elías.

Rafa, ens centrem en tu. En primer lloc, moltes gràcies pel teu temps. Hem resumit les dades sobre el grup i tu mateix perquè tota la informació necessària del grup es troba de manera més eixamplada a La Cátedra Pedro Ibarra i també en alguna entrevista que hem localitzat arreu d’internet. Per tant, anem directament al rovell de l’ou.

1. Per començar: Rafa, Rafael Fenoll, Rafa Mookie...?

Y Rafa Amalgama, Rafa Academia, Rafa Photoshop, Justin Case… Depende de cuándo me hayas conocido y cómo me tengas en el móvil. Tengo que reconocer que hago demasiadas cosas y eso me da demasiados nombres, pero Rafa a secas es lo que realmente siempre he sido.

2. Confessa’ns: t’assalten els nervis cada volta que t’enfrontes a un concert?

Siempre he sido bastante tranquilo para eso desde la primera vez que me subí a un escenario. ¿Ganas de empezar? Sí. ¿Preocupación por que todo salga lo mejor posible? También. ¿Nervios? Realmente no. He visto a compañeros de profesión pasándolo realmente mal antes de comenzar un concierto, pero a día de hoy eso aún no me ha pasado. Ahora por hablar seguro que me pasa pronto, maldito karma.

Cartell del concert del dia 28

3. Quin motiu creus que t’impulsa a dedicar-te a la música? Parla’ns per damunt de la teua trajectòria com a artista.

La adoro desde que tengo uso de razón. Y no sólo para escucharla sino también para participar en el acto de hacerla posible. Es un lenguaje que he mamado desde pequeño y que por alguna razón siempre he entendido y he sabido como juguetear con él. Ni siquiera puedo decirte un momento concreto en el que decidiera dedicarme a esto, siempre estuvo ahí. Pero en la adolescencia empecé a juntarme con otras personas con mis mismos gustos e inquietudes y empezaron a surgir los proyectos. Alter Ego, Farton Men, Goody Men y finalmente Amalgama, en el que participé durante unos 15 años. Desde entonces no he dejado de estar involucrado de alguna forma en algún proyecto musical, creo que la vez que más tiempo pasé sin tocar la guitarra fueron dos meses y casi me da algo. Tras Amalgama vinieron Mookie Blaylock y El Perro Asirio, y comencé mi proyecto en solitario de versiones como Justin Case. A día de hoy sigo en El Perro, como Justin Case y en un nuevo proyecto que se llama Mookie Stardust, versionando temas de David Bowie. Soy músico, no lo puedo evitar ni aunque quisiera.

4. Per continuar, una pregunta escandalosament àmplia: com defineixes la vostra música… o ajornem aquesta resposta perquè contesteu el grup sencer, tu inclòs, és clar?

Te diré lo que siempre digo cuando alguien me pregunta sobre el estilo musical del Perro. Lo que hacemos es Elías. Es su proyecto, su visión y su modo de ver la música. El resto de músicos de la banda apoyamos y le damos la forma final basándonos en nuestro bagaje propio y conociendo un poco como funciona el universo Elías. Yo especialmente le conozco de toda la vida y casi siempre lo veo venir por dónde quiere tirar. Compartimos muchos referentes básicos así que el proceso es bastante orgánico y natural. El resultado final bajo mi punto de vista es algo bastante personal y único, aunque las referencias musicales pueden ser muy claras.

5. El perro asirio. El nom del grup és, sense dubte, cridaner, i ens remet inevitablement a Lorca. Per què el nom?

Aunque Elías te podría dar una respuesta más extensa que la mía surge esencialmente del amor por parte de él hacia la poesía, en general, y a Federico García Lorca, en particular. El Perro Asirio se crea como un proyecto donde aunar estas dos grandes pasiones e incluso musicando poemas directamente, como fue el caso del primero de ellos, poema de Lorca, Paisaje con dos tumbas y un Perro Asirio. Este poema musicado, presente en el primer disco de la banda, acabó dándole nombre al proyecto.

6. El dia 28 se celebrarà un concert a La Cuna, al Raval. Què en podem avançar? Què hi trobarà el públic?

El concierto del día 28 es parte de mi proyecto Justin Case, donde versiono temas que me gustan mucho. Nunca tengo muy claro lo que voy a tocar en un concierto hasta que faltan un par de días o así, pero probablemente habrá temas de Pearl Jam, Bowie, Radiohead, Beatles y alguna que otra sorpresita si me da tiempo a prepararlas. En esencia esos conciertos soy yo diciéndole a la gente, ¡eh! Mira como mola este tema…

RAFA

7. Consideres que el pirateig afecta la teua carrera, la beneficia o és indiferent?

A todas las personas que nos hemos dedicado a nivel profesional a la música nos ha afectado de alguna forma. Nos afectó mucho más hace unos años, cuando la industria se negaba a modificar su estructura pese a que las propias bandas les ofrecíamos modelos alternativos conscientes de que la piratería había venido para quedarse. Actualmente, estoy más desconectado de la industria porque con el Perro funcionamos a un nivel más de autogestión. Es cierto que la facilidad con la que alguien puede acceder a tu música hoy en día puede beneficiarte en cuestión de promoción. Pero ha llegado un momento en el que si pides dinero por tu trabajo musical hay gente que te mira como si fueras un tío que se cree más guay que los demás o algo así y, seamos serios, como no ganes algo de dinero al final vas a terminar abandonando el proyecto y bye bye a la música.

8. I ara tres preguntes sobre llengua, som AvinentesA, és normal: En quin idioma cantes i en quin prefreixes fer-ho?

En el proyecto del Perro cantamos en castellano, que es el idioma en el que Elías escribe las letras. En el proyecto de Justin Case canto principalmente en inglés, porque la mayoría de los temas que me gustan son anglosajones. Pero también me he atrevido con el francés, el portugués y por supuesto el castellano. Pero mis principales influencias provienen de la música anglosajona lo cual hace que ocurra una cosa muy curiosa, cuando compongo un tema propio y empiezo a pensar en la letra, me sale en inglés. No puedo evitarlo.

9. T'atreviràs amb un tema en valencià? O és molt demanar?

Cuando estaba en Farton Men hacíamos una versión del opening de Bola de Drac en su versión catalana. En el pasado le he hincado el diente a alguna canción en catalán, alguna de Lluis Llach o Serrat. Puede ser que algún día de estos caiga alguna.

10. Hi ha alguna banda en català que escoltes sovint o no tan sovint però que t’agrade?

Hace unos años sí que estuve escuchando a bandas como Sopa de Cabra o Lax N’ Busto, aunque lo que más he escuchado son cantautores en catalán como los que he mencionado antes. Raimon también, que por alguna razón me hacía mucha gracia cuando era pequeñajo.

11. Per acabar, et proposem un joc que es diu: “Rafa en dos minuts”. Sabem que t’atreveixes i no cal preguntar-t’ho.

1. Un menjar:

Spaghetti Boloñesa como si no hubiera un mañana.

2. Una pel·lícula:

El Padrino II, de Francis Ford Coppola.

3. Un disc:

Grace, de Jeff Buckley.

4. Isabel Pantoja o Rocío Jurado.

Estrellita Castro o Conchita Piquer mejor.

5. Un poble

Granada.

6. Un país:

La República Independiente de mi casa.

7. Un record melangiós:

Los paseos con mi abuelo cuando era niño, mientras me contaba historias del pasado.

8. Un somni:

Ser dueño de mi propio tiempo.

9. Una persona:

Mis padres, son dos, pero me da igual.

10. Gat o gos:

Mi perrita Leela. Fucking love her.

11. Un videojoc:

Galaxian.

12. Un quadre:

El sueño de la razón produce monstruos, de Francisco de Goya.

13. Una novel·la:

Fundación, de Isaac Asimov. Historia y ciencia ficción mezclados, ou fucking yeah.

14. Per descomptat, una cançó:

The End, de The Doors.

Un cop més, volem agrair-te el teu temps. Pensem que la música que feu diu més coses que molts treballs que es publiquen i que es fan populars. Us animem a seguir fent el que més us agrada i esperem que aviat podrem celebrar una altra entrevista més àmplia, si més no.

AvinentesA

    

Les urpes de l'obaga

URPES

El vent saltironeja de fulla en branca i fa sonar la melodia de la mort. La tenebra és freda; glaça la pell i bloqueja les intencions. Hom vol cridar però no pot. I si ho fa, qui sap la d'ànimes malèvoles que hi podria atraure? Quina és la criatura que s'amaga entre la foscor a l'aguait d'un descuit? Potser, la queixalada pacient immersa en la nit espera el moment d'esquinçar la pell i garbellar-la del múscul. Llavors serà quan, d'altres criatures, aquestes més desficioses, n'assaboriran les despulles.

AvinentesA

Pont de la Generalitat

 

Un ganyip sobre Lovecraft

                                                                
                                     

H. P. LOVECRAFT

(más abajo, versión en castellano)

     Howard Phillips Lovecraft es definia com un ull observador del món que l'embolcallava però -tret cabdal- sense participar-hi. Era un analista de sensacions la pràctica de les quals no l'experimentava. Resulta evident, com veurem més avall, ensumar-hi un caràcter tímid que es desprèn d'una persona que prefereix l'observació (seguretat, protecció) a la participació (fracàs, ridícul).

       Afirmar que la seua infantesa fou traumàtica és treballar sobre terres força llaurades, ja que així ho llegim en qualsevol manual sobre l'autor. Per això, farem referència a les causes que en considerem més rellevants. D'una banda, si indaguem en els familiars, trobem la malaltia mental que patí el seu pare, Winfield Scott Lovecraft, la frustració de la mare, Sarah Susan Phillips Lovecraft (Susie), per voler tenir una filla i vestir son fill en conseqüència, o la influència literària del seu avi. Amb tot, la mort prematura del pare (sobre els 45 anys), la freda relació entre mare i fill que s'esdevindria arran de la frustració de la mare, l'afició de l'avi pels gòtics (XVIII-XIX), la seua vida benestant i poc social o el caràcter retret -entre altres factors que, com hem assenyalat, no hi cal ressaltar- el portarien palesament a una vida de reclusió que es traduí en una forta misantropia i la creació proliferant de totes les narracions que han sobreviscut a l'autor. Per no parlar, és clar, de la magna creació posterior que desenvoluparan els seus adeptes i, més encara, que segueixen desenvolupant en l'actualitat (literatura, jocs de taula, cinema o oci electrònic). A més, Lovecraft, potser no de manera tan conscient, ha aconseguit provocar molt de misteri post mortem que gira ara per ara al seu voltant i aquesta faceta inquietant converteix els seus texts en narracions molt sucoses de llegir.

Editorial DNX

AvinentesA

H. P. LOVECRAFT

(més amunt, versió en valencià)

       Howard Phillips Lovecraft se definía como un ojo observador del mundo que le envolvía pero -de capital importancia- sin participar en él. Era un analista de sensaciones cuya práctica no experimentaba. Resulta evidente, como veremos más abajo, intuir un carácter tímido que se desprende de una persona que prefiere la observación (seguridad, protección) a la participación (fracaso, ridículo).

       Afirmar que su infancia fue traumática es trabajar sobre terreno muy labrado, pues así lo leemos en cualquier manual sobre el autor. Por esto, aludiremos a las causas que consideramos más relevantes. Por un lado, si nos detenemos a indagar en los familiares, encontramos la enfermedad mental que sufrió su padre, Winfield Scott Lovecraft, la frustración de la madre, Sarah Susan Phillips Lovecraft (Susie), por causa de querer tener una hija y vestirlo en consecuencia, o la influencia literaria de su abuelo. Con todo, el fallecimiento prematuro del padre (sobre los 45 años), la fría relación entre madre e hijo que se acontecería a raíz de la frustración de la madre, la afición del abuelo por los góticos (XVIII-XIX), su vida acomodada y poco social o su caràcter retraído -entre otros factores que, como hemos señalado, no cabe destacar- le llevarían claramente a una vida de reclusión que se tradujo en una fuerte misantropía y la creación proliferante de todas las narraciones que han sobrevivido al autor. Por no hablar, claro está, de la magna creación posterior que desarrollarán sus adeptos y, más todavía, que siguen desarrollando en la actualidad (literatura, juegos de mesa, cine u ocio electrónico). Además, Lovecraft, quizás no de manera tan consciente, ha conseguido provocar mucho misterio post mortem que gira hoy por hoy en torno a él y esta faceta inquietante convierte sus textos en narraciones muy apetitosas de leer.

Editorial DNX

AvinentesA

OST - Cinema Paradiso

Poques joies, pocs regals hi haurà al cinema com és el cas de Cinema Paradiso. El setè art, l'art sintètic, o com en vulguem dir, ha generat obres d'autèntic èxit. Treballs que ens han transportat, que ens han fet oblidar que som humans rutinaris i avorrits. D'entre tota la balquena de pel·lícules que ens han fet falsament experimentar dispars, explosions de cotxes, arribades d'extraterrestres, taurons assassins, goril·les gegants, iguanes d'alçada insospitable, vaquers, tipus durs amb i sense barret, humor de trons i bufetades... és, amb poc marge d'error, l'obra de Giuseppe Tornatore la que explica de manera formidable la infantesa d'un xiquet. La pel·lícula és un record: la remembrança d'un adult que reviu les experiències, principalment d'evolució del cinema, al petit poble imaginari de Giancaldo, que realment era Palazzo Adriano. Però no pretenem fer una ressenya, això ja hi arribarà.

 

De moment, des d'AvinentesA us convidem a delitar-vos amb la banda sonora del film de la mà d'Ennio Morricone.

AvinentesA

AvinentesA recupera Twitter

AvinentesA torna a tenir Twitter. L'associació, fundada l'any 2014, farà ús del servei de microblogging o plataforma de microblogs, que era com ho conreava en aquella data. Atès que la l'associació de cultura il·licitana no vol lucrar-se i tan sols pretén revifar la cultura, l'entitat no emprarà Twitter amb finalitats persuasives ni d'opinió. L'únic treball que realitzarà mitjançant Twitter serà la difusió d'articles. Aquests articles seran els que es publicaran a través del blog habitual.

Ensems, AvinentesA llançarà novament escrits d'anys enrere així com també alguns muntatges dissenyats en època pretèrita sota el seu nom.