The lottery: fragància de Matheson i Stephen King

El relat The Lottery de l'autora Shirley Jackson és un conte formidable. Fou publicat a The New Yorker l'any 1948 i ha influït enèrgicament en Matheson, Stephen King, A. M. Homes, Jonathan Lethem, Donna Tartt, Joanne Harris, Nigel Kneale i, potser el més popular juntament amb King o Matheson, Neil Gaiman.

La història es desenvolupa en un poble qualsevol dels Estats Units que ha assolit uns tres-cents habitants. Com cada any, se celebra un sorteig de loteria que consisteix a extraure un paper d'una antiga caixa amb el nom d'alguna persona. Els homes parlen sobre collites i beneficis econòmics del treball. Les dones tracten xafarderies i es torquen les mans en el davantal que porten com a peça de roba. Existeix nerviosisme pel sorteig, el qual fins i tot se celebra amb la salmòdia protocol·lària. Fins ací, tot normal.

PERILL! QUATRE LÍNIES D'ESPÒILER

      

Tanmateix, el premi no és un benefici econòmic amb el qual la família podrà medrar en la seua vida i millorar les condicions. Res d'això ni res que se li assemble. El premi és morir a pedrades. Les pedres s'esmenten al principi de la història. Aquest final ens fa replantejar-nos les opinions durant la lectura.

S'HA ACABAT L'ESPÒILER

El que fa apassionant aquest relat és que tenim la sensació que en cap moment succeeix res rellevant fins que ens endinsem en el final. Ací és quan alguns detalls que llegim al principi comencen a tenir sentit. Per exemple, quan a l'inici del relat observem que els xiquets amunteguen pedres, senzillament comprenem que són coses d'infants i que no hi ha més intenció que la d'escometre alguna entremaliadura. No, no és per això. És per una causa major i molt més transcendental: està relatada en les quatre línies d'espòiler més amunt.

De fet, hi ha un cas concret en què és fàcil que el lector sostinga una opinió i, al final, contextualitzat aquest cas concret, l'opinió del lector siga la contrària. És el debat quasi inevitable de la joventut com a moderna i modificadora de les tradicions. Uns personatges dialoguen sobre pobles propers al seu en els quals es vol eliminar la loteria (l'esdeveniment anual). Uns pobletans creuen que sí que s'hauria d'imitar el model dels altres pobles i uns altres membres de la vila creuen que no. Pensen que els joves volen destruir-ho tot i que, literalment: «A on arribarem!».

Evidentment, no volem contar res més ja que és un relat curt i el següent pas és llegir-lo. Us animem amb la lectura.

AvinentesA Elx ®

AvinentesA des de lluny

 

Recomanacions Exprés (09): The parking garage

"Els bolquers per a adults mouen 600 milions de dòlars a l'any". És una de les dades que podrem aprendre d'aquest capítol. Això sí, el personatge que ho afirma és Kramer (Michael Richards), el més primitiu dels quatre personatges principals d'una de les sèries més conegudes:

FAMÓS RÈTOL DE LA SÈRIE

La sèrie Seinfeld (1989-1998) conté dos capítols que s'han convertit en icònics. Un és el del restaurant xinés (The chinese restaurant; temporada 2, episodi 11) i l'altre és aquell en què Jerry (Jerry Seinfeld) i els seus amics no recorden on han aparcat el cotxe (The parking garage (1991); temporada 3, episodi 6). Aquest últim n'és el que ressaltem i el que recomanem.

ELAINE ESTÀ PREOCUPADA PELS PEIXOS

Posterior al monòleg en què Jerry critica els mapes dels centres comercials perquè són verticals i ningú s'hi aclareix, la història comença amb els quatre abaixant al pàrquing amb l'aire condicionat que ha comprat Kramer. Són les 17h en punt de la vesprada d'un dissabte en el qual tot el món, llevat de Jerry, es diverteix... o això afirma ell.

Punts a tenir en compte:

George ha quedat amb els seus pares per sopar i celebrar el 47è aniversari de casats.

Jerry ha d'orinar urgentment.

Cap dels quatre recorda on està aparcat el cotxe.

Elaine ha comprat uns peixos que porta en una bossa i poden morir prompte.

A Kramer no li preocupa la mort però sí el seu aire condicionat.

Aquest capítol sorprén per l'aparent senzillesa amb què s'aconsegueix generar diferents històries independents per a cada personatge però, al mateix temps, assolir que confluïsquen en un objectiu comú. Es tracta d'un marc espacial limitat en el qual hi ha lloc per a la crítica social, la misèria de la moral humana, la reflexió i propostes sobre com seria un centre comercial millor: "És que no consulten amb un uròleg quan construeixen l'aparcament d'un centre comercial?"

  ELS PEIXOS FAN MALA PINTA

Elaine (Julia Louis-Dreyfus) pregunta "molt de temps viu un peix en una bossa de plàstic"  i Seinfeld, qui probablement podria haver contestat qualsevol cosa, proposa "unes dues hores". A més és rebutjada fins a cinc voltes quan demana a la gent que els peguen una volta a l'aparcament per trobar el cotxe. Per no parlar del pobre George Costanza (Jason Alexander), qui es mostra preocupat per com una mare tracta son fill. La mare li demana que no es fique on no li importa. Aquest contesta que sí que li importa que maltracten un xiquet indefens. A la qual cosa, el xiquet indefens es gira cap a George i li diu que és lleig. Aquesta és una mostra més d'agraïment humà.

Quant a Jerry, és agafat in fraganti, és a dir, orinant, per un guàrdia de seguretat i el porta al despatx. Jerry, per defensar-se, li conta unes excuses, entre les quals li parla d'una malaltia, d'una presó de la Xina comunista i del 47è aniversari de boda dels seus pares. George passa per una cosa pareguda. També l'agafen fent un riuet, però no pixa perquè l'enxampen al començament i, a més, conta la mateixa excusa que Jerry, amb la diferència que l'aniversari dels pares de George és real però el guàrdia no el creu perquè Jerry li ha contat prèviament la mateixa història.

I FINALMENT EL TROBEN, FINALMENT...

APAREIX EL COTXE PERÒ NO APAREIX KRAMER

KRAMER

Kramer proposa a Jerry que orine al darrere d'un auto. El més graciós és que Kramer amagarà el seu aire condicionat també darrere d'un vehicle (per no portar-lo damunt mentre busca el cotxe) i Jerry li diu: -I si algú vol orinar darrere del cotxe?

Ningú arribarà al lloc on pretenia arribar. Ara bé, Kramer no té pressa ni li preocupa res. Així és aquest capítol escrit per Larry David.

   Consulta ressenya     8.0 /10

AvinentesA Elx ®

Fragment de l'epíleg "El bar d'en Rique"

        El bar era el pitjor indret del món. Només entrar s'hi apreciaven parets tacades, rajoles de dècades indesxifrables, un sòl de terra on s'havia de mirar abans de trepitjar i una falta de llum que fermava el lloc com una lloriguera insofrible. A banda de les assotades a la vista, s'ensumava la sentor de fum que portaven els homes de fora, l'alcohol que passejava d'alè en hàlit i els masclismes que, adesiara, resultaven d'un èxit metafòric inclassificable.

       Tot allò i molt més era el bar, el bar del nostre amic; l'únic a qui respectàvem tant que acompanyàvem el seu nom amb una fórmula de respecte, amb un tractament de cortesia. Ell no era «Rique», ell era «en Rique».

Iván Quesada

26 d'abril de 2024

Fragment de l'epíleg del llibre El bar d'en Rique.

AvinentesA Elx ®

Recomanacions Exprés (08): Poor things

Des del començament de la pel·lícula pot semblar que Bella Baxter, el personatge que interpreta Emma Stone, és una pobra criatura però, a mesura que la història de Poor things (2023) avança, ens adonem que les pobres criatures són la resta dels personatges.

Willem Dafoe fent de Willem Dafoe

Bella és salvada a Londres de la mort pel doctor Godwin Baxter (Dafoe). Té un creixement mental i cerebral lent però el despertar sexual la porta a desenvolupar la intel·ligència i l'aprenentatge d'una manera feroçment veloç. Es promet amb un alumne (Ramy Youssef) del seu creador i, tot mantenint la promesa de casar-se amb ell, escapa amb un amant (Mark Ruffalo). Això ho fa perquè els homes s'enamoren d'ella a pesar de posseir un vocabulari estrany a nivell principalment sintàctic i, puntualment, un lèxic poc habitual. Posterior a la lleugera visita a Alexandria (on descobreix el patiment de les persones reals) i al viatge en vaixell on reflexiona sobre bondat i trapasseries, Bella acaba amb el seu amant a París i aquesta s'endinsa en la prostitució com a mitjà per obtenir diners de manera efectiva. Aquest punt pot arribar a ser força conflictiu ja que ella, a tota llum, defensa eixe mode de vida com a font d'ingressos (com a possible empoderament). Quan torna a Londres descobreix el seu passat real i, podríem afirmar que, sense voler-ho, es venja de la persona que la portà a (espòiler).

Bella aprenent a caminar correctament

La proposta de Yorgos Lanthimos, director del film, fa tota la sensació de ser d'eixos treballs que o bé agradarà o bé, senzillament, serà odiat. Són pel·lícules fortament experimentals amb una càmera de vegades projectada com si es vera a través d'un prisma o telescopi, amb una banda sonora que juga amb notes discordants, dissonants i fins i tot voluntàriament molestes; de fet, sembla un violí que algú ha abandonat. A més, les imatges que serveixen d'interludi entre capítol i capítol són poètiques, per la qual cosa són susceptibles de moltes valoracions contràries. Com a marc espaciotemporal, ens trobem palesament davant d'una distopia. Reconeixem els països o les ciutats, àdhuc Alexandria, però pateixen una modificació que no es correspon amb la nostra realitat. Val a dir que el segle podria ser el XIX (a finals), el segle XX o senzillament un d'eixos dos segles però en una realitat alternativa a la nostra. Aquesta mescladissa porta a les valoracions contràries a les quals ens hi referíem.

Per què eixa decisió?

Un focus central i prou rellevant de la narració és el descobriment sexual de Bella. Aquest fet o, millor dit, esdeveniment, la fa desperatr i llançar-se al món. Abans de l'epifania, a penes sentia una miqueta de curiositat per eixir de la mansió on la tenia presa el seu creador. Emperò, a partir d'eixe moment, ella desenvolupa la gana de gaudir amb molts homes de manera desinteressada, lliure, sense compromís i de visitar tot el món sencer abans de contraure matrimoni.

Distopia poètica. El cel i la mar s'encontren

Acompanyen l'elenc del film Willem Dafoe, que interpreta un personatge estrafolari... una altra volta; també Mark Ruffalo, que fingirà ser un guilopo. A banda, Ramy Youssef, que s'enamorarà de Bella i l'esperarà després que aquesta li haja fet el salt amb la meitat de la població de París i probablement alguns homes més d'altres nacionalitats. Amb l'aparició del personatge de Cristopher Abbott ja al final, s'entén l'origen i decisió de Bella.

En quin segle estem?

Més pobres criatures

Algunes de les creacions que conviuen amb Bella a la mansió en són un ànec amb potes de mamífer i un porc amb potes d'au. Tots viuen en harmonia, principalment quan no pensen per ells mateixos.

           Consulta ressenya       7.4

   Consulta ressenya     7.9 /10

AvinentesA Elx ®

Recomanacions Exprés (07): La tortue rouge

Tot comença amb un home que naufraga en una illa deserta qualsevol. A pleret, s'adaptarà a l'illa. L'explorarà i superarà altures i gorges. Aprén a elaborar ginys rudimentaris per sobreviure com ara palmeres a mode de recer, troncs per construir barques i palmes com a veles o sostre per a una casa improvisada. En totes les ocasions que pretén escapar de l'illa hi ha una força que li ho impedeix. Intentarà escapar-ne diverses voltes i no sabrà què li ho impediex però gradualment ho advertirà. Serà...

Una tortuga vermella o, si es prefereix, roja; en definitiva La tortue rouge (2016) del director neerlandés Michael Dudok de Wit.

El queloni -que això significa en aquest context 'tortuga'- no li permet escapar de l'illa. L'home sempre es veu obligat a tornar a la platja sense possibilitat d'eixir d'eixe indret. Però un dia, mentre està en els seus afers a l'illa, veu aplegar la tortuga per la vora de la mar. En aquesta ocasió, el combat a terra afavorirà l'home i aquest deixarà el queloni boca per amunt. Al principi, està content amb la venjança però poc més tard intenta protegir-la de les inclemències. Fins que un dia, el rèptil es transforma en una dona. 

Aleshores començarà un enamorament del qual naixerà una criatura: un marrec baró. El xiquet refarà els passos del pare tot caent en els mateixos errors i també superant-los. El fill tindrà més sort que el pare ja que podrà escapar de l'illa davant de la mirada orgullosa dels seus progenitors. Poc després, amb la mort del protagonista, la dona es torna a transformar en tortuga i s'entafora mar endins.

La pel·lícula -no ens enganyem- procura tanta diversió com un dissabte a casa sense mòbil, televisió, electricitat i pa i oli per sopar. També és cert que pot deixar molt mal sabor de boca perquè els esdeveniments són tristos amb energia. Altrament, és veritat que convida a unes reflexions d'allò més profundes sobre la procreació, l'aprofitament dels recursos naturals, l'experiència o la superació de dificultats. I el moment més mogut del film és la part del tsunami ja que contrasta bàrbarament amb la narració lenta de tota la història.

                Consulta ressenya       7.1

   Consulta ressenya     7.5 /10

AvinentesA Elx ®

L'AVINENTESA - L'OPORTUNITAT - LA SERENDIPITAT

S'imaginen una idea que s'aproxima des de lluny? Se n'imaginen una? I a mesura que s'hi aproxima són sabedors que és una gran oportunitat? Una serendipitat? Doncs això té un altre nom. Eixe nom també es diu: AVINENTESA.

AvinentesA Elx ®

Recomanacions Exprés (06): デルス·ウザーラ // Dersu Uzala // Дерсу Узала

Una cerimònia sobre l'amistat, això és Dersu Uzala (1975) d'Akira Kurosawa. La història es desenvolupa en una taiga siberiana on l'oratge és agressiu, sobretot l'hivern. Un equip rus d'expedició rep, mentre els investigadors sopaven, un caçador nanai molt proper i agradable. A pesar de ser des d'un primer moment objecte de riure per part dels exploradors, aviat naixerà l'amistat entre el capità rus (Vladimir, interpretat per Iuri Solomin) i el caçador (Dersu, interpretat per Maksim Munzuk). Dersu ajudarà el destacament a realitzar les prospeccions geològiques travessant pels camins més recomanables i evitant perills en la mesura que serà possible. El caçador diferenciarà entre dos tipus d'éssers: la gent bona i la gent dolenta. La gent bona serà tot allò que dona benefici o de la qual cosa hom es pot refiar, tant si són persones, com animals o la mateixa climatologia. Igualment, la gent dolenta serà tot allò que resulta advers per a l'ésser humà o que va en contra de la supervivència.

Una de les caràtules

Un dels punts més interessants del film serà quan Dersu decideix anar a viure a la ciutat amb el capità per causa d'estar perdent vista (segons ell, té els ulls malalts). Malauradament, el nanai no s'hi adapta bé. No és capaç d'entendre el mode de vida urbà i tampoc no entén els costums de la gent de ciutat. De fet, ho demostra en alguns casos com ara quan afirma que el fonoautògraf (primeres gravadores de veu) "parla igual que Dersu" o quan recrimina agressivament l'home de l'aigua per quina raó accepta diners a canvi de l'aigua si al riu n'hi ha molta. Al mateix temps, també demana explicacions a l'esposa del capità de per quina raó dona diners a eixe home a canvi d'aigua. Fins i tot, arriben a detenir-lo perquè la dona paga a canvi de llenya i ell, perquè no es torne a repetir aquesta despesa, se'n va al bosc a tallar llenya, cosa que estava prohibida en determinat recinte i acaba retingut per la policia.

Finalment, tornarà al bosc amb un fusell de mirador més modern que facilitarà la caça de Dersu. Aviat, el capità rebrà la telefonada de l'assassinat del seu amic, de Dersu. Pel que sabem de la pel·lícula i també per les anotacions de Vladimir (no el personatge de ficció sinó del personatge històric), la causa de l'assassinat podria haver estat pel robatori del fusell que li va regalar.

Tècnicament i narrativa, és una delícia cinematogràfica que s'ha de veure cada cert període de temps. És un treball respectuós que no balafia cap fotograma i que alliçona en el sentit més tendre de la paraula.

Alguns fotogrames de la pel·lícula

       Consulta ressenya       8.3

   Consulta ressenya     8.2 /10

AvinentesA Elx ®