AvinentesA |
25 de juny 2022
'Desconexión': una reflexió que cal considerar
18 de juny 2022
La ciutat: entre la caputxa del bolígraf i la cadira de Fuster
¿La ciutat s'adapta a les persones o les persones a la ciutat?
Potser, el més senzill és afirmar que les persones adapten l'espai a la seua comoditat, i que, d'aquesta manera, les ciutats prenen la forma que els ciutadans en desitgen. La mateixa cosa ocorre amb els objectes. Un atifell, per exemple, s'elabora amb unes anses amb determinada forma i amb una capacitat -diguem-ne- transportable. I això ocorre amb tots els objectes i accessoris a què les persones tenen accés i empren en el seu dia ordinari. Altrament, així com succeeix amb les persones, millorar una ferramenta depén de l'experiència amb l'estri. Les persones maldem amb la intenció de fer medrar la nostra relació amb altres éssers humans sempre que tinguem la voluntat de fer-ho; sempre que no abandonem i donem la relació amb una persona per perduda. Si tornem a la idea de l'objecte i ens centrem, posem el cas, en una caputxa o tapadora de bolígraf, observarem que en la part superior, tot justament amb el bolígra tapat, aquesta hi té un forat. Així doncs, depenent com siga d'encuriosida la persona, es plantejarà per què eixe detall hi és i què passaria si no hi fos. Ara bé, si no s'hi fixa, tant li'n farà. Emperò, qui s'ho pregunta troba resposta i, el més important, comprén que les coses: vitualles, atifells, ferramentes, estris, tèxtils, perifèrics, accessoris, dispositius, tenen un determinat físic per una raó principal: la comoditat del ciutadà; o, en el cas de la caputxa del bolígraf, la supervivència (la internet n'és farcida, d'articles sobre el tema).
Moltes voltes, com molt bé Fuster ens conta a Diccionari per a Ociosos en l'entrada "Cadira", s'anteposa el luxe per davant de la comoditat i el pragmatisme. Ell ho centra en l'evolució secular de les cadires i amb la suculència d'un escriptor que podria donar consells als autors més coneguts del món. Ara bé, aquesta afirmació passional és forània a l'article.
Concatenant amb el principi i tot concloent-ne, la ciutat conforma una determinada anatomia perquè s'adapta als habitants o, millor dit, els ciutadans la forcen a adaptar-s'hi. Els ciutadans motluren l'urbs a ells, com ara la boca del carrer, els colors verd, ambre i roig del semàfor, el pas de vianants o les papereres, probablement l'objecte més adaptat a les persones però el menys esmerçat en el dia a dia.
AvinentesA |
21 de maig 2022
AvinentesA - Rafa Fenoll
Per començar: Rafa, Rafael Fenoll, Rafa Mookie...?
Confessa’ns: t’assalten els nervis cada volta que t’enfrontes a un concert?
Quin motiu creus que t’impulsa a dedicar-te a la música? Parla’ns per damunt de la teua trajectòria com a artista.
Per continuar, una pregunta escandalosament àmplia: com defineixes la vostra música… o ajornem aquesta resposta perquè contesteu el grup sencer, tu inclòs, és clar?
El perro asirio. El nom del grup és, sense dubte, cridaner, i ens remet inevitablement a Lorca. Per què el nom?
El dia 28 se celebrarà un concert a La Cuna, al Raval. Què en podem avançar? Què hi trobarà el públic?
El concierto del día 28 es parte de mi proyecto Justin Case, donde versiono temas que me gustan mucho. Nunca tengo muy claro lo que voy a tocar en un concierto hasta que faltan un par de días o así, pero probablemente habrá temas de Pearl Jam, Bowie, Radiohead, Beatles y alguna que otra sorpresita si me da tiempo a prepararlas. En esencia esos conciertos soy yo diciéndole a la gente, ¡eh! Mira como mola este tema…
RAFA |
Consideres que el pirateig afecta la teua carrera, la beneficia o és indiferent?
A todas las personas que nos hemos dedicado a nivel profesional a la música nos ha afectado de alguna forma. Nos afectó mucho más hace unos años, cuando la industria se negaba a modificar su estructura pese a que las propias bandas les ofrecíamos modelos alternativos conscientes de que la piratería había venido para quedarse. Actualmente, estoy más desconectado de la industria porque con el Perro funcionamos a un nivel más de autogestión. Es cierto que la facilidad con la que alguien puede acceder a tu música hoy en día puede beneficiarte en cuestión de promoción. Pero ha llegado un momento en el que si pides dinero por tu trabajo musical hay gente que te mira como si fueras un tío que se cree más guay que los demás o algo así y, seamos serios, como no ganes algo de dinero al final vas a terminar abandonando el proyecto y bye bye a la música.
I ara tres preguntes sobre llengua, som AvinentesA, és normal: En quin idioma cantes i en quin prefreixes fer-ho?
En el proyecto del Perro cantamos en castellano, que es el idioma en el que Elías escribe las letras. En el proyecto de Justin Case canto principalmente en inglés, porque la mayoría de los temas que me gustan son anglosajones. Pero también me he atrevido con el francés, el portugués y por supuesto el castellano. Pero mis principales influencias provienen de la música anglosajona lo cual hace que ocurra una cosa muy curiosa, cuando compongo un tema propio y empiezo a pensar en la letra, me sale en inglés. No puedo evitarlo.
T'atreviràs amb un tema en valencià? O és molt demanar?
Cuando estaba en Farton Men hacíamos una versión del opening de Bola de Drac en su versión catalana. En el pasado le he hincado el diente a alguna canción en catalán, alguna de Lluis Llach o Serrat. Puede ser que algún día de estos caiga alguna.
Hi ha alguna banda en català que escoltes sovint o no tan sovint però que t’agrade?
Hace unos años sí que estuve escuchando a bandas como Sopa de Cabra o Lax N’ Busto, aunque lo que más he escuchado son cantautores en catalán como los que he mencionado antes. Raimon también, que por alguna razón me hacía mucha gracia cuando era pequeñajo.
Per acabar, et proposem un joc que es diu: “Rafa en dos minuts”. Sabem que t’atreveixes i no cal preguntar-t’ho.
Un menjar:
Spaghetti Boloñesa como si no hubiera un mañana.
Una pel·lícula:
El Padrino II, de Francis Ford Coppola.
Un disc:
Grace, de Jeff Buckley.
Isabel Pantoja o Rocío Jurado.
Estrellita Castro o Conchita Piquer mejor.
Un poble
Granada.
Un país:
La República Independiente de mi casa.
Un record melangiós:
Los paseos con mi abuelo cuando era niño, mientras me contaba historias del pasado.
Un somni:
Ser dueño de mi propio tiempo.
Una persona:
Mis padres, son dos, pero me da igual.
Gat o gos:
Mi perrita Leela. Fucking love her.
Un videojoc:
Galaxian.
Un quadre:
El sueño de la razón produce monstruos, de Francisco de Goya.
Una novel·la:
Fundación, de Isaac Asimov. Historia y ciencia ficción mezclados, ou fucking yeah.
Per descomptat, una cançó:
The End, de The Doors.
09 de maig 2022
Les urpes de l'obaga
URPES |
AvinentesA |
02 de maig 2022
27 d’abril 2022
Un ganyip sobre Lovecraft
AvinentesA |
Editorial DNX |
AvinentesA |
31 de març 2022
OST - Cinema Paradiso
Poques joies, pocs regals hi haurà al cinema com és el cas de Cinema Paradiso. El setè art, l'art sintètic, o com en vulguem dir, ha generat obres d'autèntic èxit. Treballs que ens han transportat, que ens han fet oblidar que som humans rutinaris i avorrits. D'entre tota la balquena de pel·lícules que ens han fet falsament experimentar dispars, explosions de cotxes, arribades d'extraterrestres, taurons assassins, goril·les gegants, iguanes d'alçada insospitable, vaquers, tipus durs amb i sense barret, humor de trons i bufetades... és, amb poc marge d'error, l'obra de Giuseppe Tornatore la que explica de manera formidable la infantesa d'un xiquet. La pel·lícula és un record: la remembrança d'un adult que reviu les experiències, principalment d'evolució del cinema, al petit poble imaginari de Giancaldo, que realment era Palazzo Adriano. Però no pretenem fer una ressenya, això ja hi arribarà.
AvinentesA |
20 de març 2022
AvinentesA recupera Twitter
Ensems, AvinentesA llançarà novament escrits d'anys enrere així com també alguns muntatges dissenyats en època pretèrita sota el seu nom.