Ensems, AvinentesA llançarà novament escrits d'anys enrere així com també alguns muntatges dissenyats en època pretèrita sota el seu nom.
20 de març 2022
AvinentesA recupera Twitter
10 de març 2022
Psicopatologies de la vida quotidiana
Portada de la 15a edició del llibre - Alianza Editorial |
Esquema amb les paraules en qüestió |
AvinentesA Elx |
04 de març 2022
El cotxe del veí - Sobre l'enveja com a comerç
Imaginem una comunitat de veïns, potser a l'americana cinematogràfica, amb cases en filera i separades per un carrer ocupat per xiquets amb bicicleta; per descomptat, la gespa és verda i equidistant. D'entre tot el veïnatge, n'extraem dos homes, a més a més, són dos barons blancs i ambdós són oficinistes, compren a IKEA i porten corbata per desdejunar. Els dos, dins de la seua vida somiada, tracten temes poc importants -al costat de la bústia amb el cognom del pare de família-, com ara enviar un document del qual mai acaben d'especificar-ne ni l'origen ni el contingut.
Font: U.S News |
Font: Clever |
17 de febrer 2022
Un poble molt bonic - Bocairent
les pròpies que tenen la majoria de les cases de poble antic. No n'oblidem les coves de gel, i la plaça de bous, amb la seua pròpia història. Única, per ser excavada fent una cavitat tota de pedra. I tantes coses més que les deixe per no estendre'm més.
Tota aquesta explicació és la del poble bonic. Malauradament, ara vull reflectir la part no tan bonica d'un poble més aïna xicotet. Per tal, un pressupost sempre curt i el cost de viure sempre llarg. I com no pot ser d'una altra manera -perquè així està el sistema-. Els mecanismes burocràtics, el poder mal aplicat de les persones que ens representen. La inoperància destructiva del que es creu poderós, fent de la injustícia, desigualtat la seua manera d'actuar. Per tal, una antidemocràcia en xicotet, com així ocorre en la política general: tots tenen un preu i fa molta pudor. La impotència de veure com cada dia és més difícil viure al meu poble no és única. I potser, sols potser, algun dia siga un poble amb més encant, però buit de vida.
Tal volta mantinga la riquesa de les plantes medicinals d'aquesta serra Mariola tan preada i, alhora, tan maltractada.
Una cardaora que ho serà sempre
i bocairentina de la Vall d'Albaida.
Rosa López Prats
25 de gener 2022
La fundació Rodríguez-Acosta
Pujant el barri del Realejo de Granada, als peus de l'Alhambra, es troba la Fundación Rodríguez-Acosta. L’edifici està inserit dins d’un típic carmen granadí, és a dir, una casa dedicada a l’esplai en la qual s’inclou un jardí o un hort, i dels quals trobem nombrosos exemples arreu de la ciutat.
La fundació fou plantejada com a estudi pel pintor granadí José María Rodríguez-Acosta (1878-1941), i la construcció es portà a terme entre 1916 i 1930. Hi intervingueren els arquitectes Modesto Cendoya, Teodoro Anasagasti, Ricardo Santacruz i José Felipe Jiménez Lacal. Passaria a convertir-se en fundació a la mort de l’artista el 1941. El 1982 va ser declarada Monument Nacional.
L’edifici està plantejat mitjançant terrasses que segueixen la lògica del relleu del turó del Mauror. En cadascuna d’aquestes trobem un jardí amb la corresponent vegetació i la necessària presència de l’aigua, bé mitjançant fonts o bé petites piscines. De vegades fa ús de les gelosies, potenciant la sensació d’intimitat. D’altres, el paisatge és el gran protagonista de l’espai, amb impressionants vistes del barri d’El Realejo o de Sierra Nevada.
Des del punt de vista estructural crida l’atenció l’eclecticisme de l’edificació. No es pot emmarcar dins d’un estil concret, tot i que la intenció és, sens dubte, donar-hi entrada a l’arquitectura racionalista pròpia del primer terç del segle XX amb ressonàncies del moviment conegut com a Sezession vienesa. A tot això s’hi afegeixen capitells nassarites, columnes clàssiques o peces portades dels viatges de l’artista arreu del món.
L’heterogeneïtat està servida, però la barreja acaba per funcionar. A nivell simbòlic hi ha una clara referència a la idea de la vida, representada en obres escultòriques de temàtica mitològica recuperades de l’art clàssic romà o bé encarregades pel pintor seguint originals de l’artista neoclàssic Antonio Canova. Com a exemples ens cridà l’atenció a la primera terrassa el jardí dedicat a Baco, on se situa una escultura del déu datada al segle II o el safareig on conclou la visita, on una estàtua de la deessa Venus sembla que demana comunicar-se visualment amb el déu del vi, cosa que s’aconsegueix mitjançant una línia de perspectiva truncada per un passadís cobert que afegeix secretisme al conjunt. A banda d’aquests exemples, trobem també escultures representant Psique o la deessa Diana. En un amagatall envoltat per xiprers també trobem al·lusions a la mort al situar un sarcòfag d’estil renaixentista recuperat per decorar aquest espai.
A banda dels diferents espais anomenats, la fundació acull també un museu on romanen exposades, des de 1973, part de les peces que constitueixen el llegat de l'arqueòleg i historiador Manuel Gómez-Moreno.
Sens dubte Rodríguez-Acosta va cavil·lar una edificació per convidar a les muses. I en l’actualitat no es pot negar que contribueix a enriquir la bellesa arquitectònica de la ciutat andalusa.
Cliqueu en el següent enllaç per visitar la pàgina web: http://www.fundacionrodriguezacosta.com/
Autoria i redacció
Davinia Martínez Alemañ
AvinentesA
07 de gener 2022
La identitat
LÂ PAREDÊ M'ABLAN N'ANDALÛH |
TENGO UNA RELAÇIÓN TÓÇICA CON ER CÂTTEYANO |
DALE LIMÔNNA MUHÊH QUE N'AY NA PEÔH QUE NO TENÊH PA UNA TAPA'N GRANÁ |
ÊTTO NO ÊH BANDALÎMMO... |
VOX |
20 de desembre 2021
El burro flautista
La poesia en castellà del segle XVIII no es caracteritza per la seua excel·lència si la comparem amb els predecessors del XVII, que bé hom pot entendre que esdevingué en meravelles literàries. Més aviat, el segle en què visqué Tomás de Iriarte (1750-1791) -uns quaranta-un anys- fou un espai de temps artístic menor si ens centrem en els texts poètics. Moltes de les composicions que podem llegir són faules moralitzants, la majoria de les quals són protagonitzades per animals. Es tracta de poemes amb expressions populars, un lèxic no massa exigent, una rima senzilla i gairebé copiats dels treballs grecollatins. Hui per hui, continuen sent faules infantils que serveixen de consell per a xiquets.
En el cas de la composició que intitula l'entrada, El burro flautista, ens mostra com, si es combinen les circumstàncies adients, qualsevol tanoca pot tenir sort i encertar en algun descobriment. L'atzar és capriciós com un xiquet que no té clares les idees. Aquest cas fortuït no atén a sacrificis ni expectatives, tan sols es genera en qualque moment i temps qualsevol. Ell mateix, Iriarte, ho sap i ens en fa sabedors tot emprant la repetició del vers final de cada estrofa a mode de tornada: por casualidad.
Al capdavall, si seguim la faula de cap a peus, observarem primerament que la composició naix per casualitat. Després, que al lloc de l'acció principal del poema hi arriba un ase per casualitat i que la flauta se la hi oblida un macip. L'olora l'ase i expulsa un rebuf, aire que es fica inevitablement pels forats i la física en fa la resta. La conclusió del ruc resulta molt optimista, de fet, tan optimista que és ingènua. Creu haver creat música, i veritablement és el que ha fet, però no per esforç ni constància, sinó per un colp de sort. La ignorància el fa feliç i s'allunya ufanós de la flauta convençut d'una habilitat de la qual no goja ni gojarà mai.
La moralitat, que la veiem reflectida com de costum en aquests treballs en els versos finals, s'escapa de la simple idea que la sort és atzar. Si ens centrem en l'art, i concretament en la música, podem capir que una melodia sense una crítica musical al darrere, pot considerar-se bona perquè ningú no la valora. Aquesta nota de l'ase no se sotmet a l'avaluació de cap autoritat de música. L'acció ocorre entre algú que evidentment no està preparat per compondre melodies i una eina de música. Ningú més n'opina, tan sols l'ase.
Deixem ací el poema per llegir-lo i gaudir-ne.