Imaginem una comunitat de veïns, potser a l'americana cinematogràfica, amb cases en filera i separades per un carrer ocupat per xiquets amb bicicleta; per descomptat, la gespa és verda i equidistant. D'entre tot el veïnatge, n'extraem dos homes, a més a més, són dos barons blancs i ambdós són oficinistes, compren a IKEA i porten corbata per desdejunar. Els dos, dins de la seua vida somiada, tracten temes poc importants -al costat de la bústia amb el cognom del pare de família-, com ara enviar un document del qual mai acaben d'especificar-ne ni l'origen ni el contingut.
 |
| Font: U.S News |
Llavors, un bon dia, un dels dos homes adquireix un cotxe i el mostra orgullós al veí, és a dir, a l'altre baró blanc que habitualment llegeix el periòdic en un sofà davant del televisor engegat. Podem visualitzar tots dos veïns a la vorera immediata a la casa explicant els avantatges de què gaudeix el nou vehicle respecte dels anteriors, que són exactament iguals. A mesura que la conversa avança, la carrosseria i el xassís generen unes necessitats inexistents en el locutor que rep la informació. Sobtadament, l'home ha de comprar-se eixe auto. Però, si ho plantegem en un plànol real, o siga, en termes de vertadera necessitat, ens formulem aquesta pregunta: Cal que aquest cotxe estiga en la vida d'eixa persona? Ahir no el tenia; demà tampoc no el tindrà. La seua família perfecta: esposa de perruqueria, filla adolescent tipus Cyndi Lauper i fill menor que mai no assolirà un touch down. Però, resseguint amb la teoria del vehicle, el cotxe del veí provoca una enveja inexplicable. I diem inexplicable perquè no té sentit experimentar enveja d'una cosa que hom no necessita; no entrarem en l'enveja compulsiva, la del jo inferior, per considerar-la malaltia. Aquest sentiment acaba per fer que l'individu adquirisca un altre producte i, en general, l'escull d'un rang superior al del veí. És, aleshores, quan comença una lluita entre titans de pa sucat amb oli per acabar demostrant qui dels dos fa més llàstima.
 |
| Font: Clever |
Si aquesta teoria, la fem extensible a societats majors que un parell de veïns, observarem un dels pilars principals que el comerç aprofita per vendre milers de productes que van des d'un tipus de cobert, passant per qualsevol perifèric d'ordinador fins al cas que exposem del cotxe. En podem atribuir molts noms, però un d'ells n'és, sense cap dubte, l'enveja. Sota aquest engany, s'enceta una rivalitat entre ciutadans que remata en un consumisme ferotge. No sorprén ningú que, en aquest punt de la redacció, s'hi esmente el nom de l'autor Chuck Palahniuk o, amb més seguretat encara, l'adaptació que en realitzà Fincher per al cinema... i amb la qual, a tall de cloenda de l'article, ens acomiadem perquè no volem impedir que els ciutadans entren de manera avalotada a El Corte Inglés i compren productes que no necessiten, tot gràcies als diners guanyats en treballs poc satisfactoris.
 |
| AvinentesA Elx |