"Oil of dog" d'Ambrose Bierce

Sobre l'autor

Llegir Ambrose Bierce (1842 - p. 1914) sempre implica fer-ho sota la responsabilitat pròpia. Es tracta d'un autor que pot ser incomprès i fàcilment odiat; porta la misantropia per bandera i una ironia subtil, però alhora abrupta, que vessa sobre els seus articles com a periodista. Val a dir que l'entorn que Bierce presenta en aquest relat -entorn extensible a altres dels seus treballs-, és rude i salvatge. Ubica la història en un indret recognoscible per qui haja llegit Drames rurals de Caterina Albert (1869-1966), no perquè la contrada siga la mateixa, però sí pel salvatgisme d'un paratge contrari a l'urbà. Empra un mètode en la invenció dels personatges -estem pensant i ara tornarem a esmentar en Faules fantàstiques-, així com les circumstàncies, que li proporciona molt d'avantatge en el moment de generar accions, consistent a donar per normals o existents en la vida natural els conceptes de què parla. Per il·lustrar açò darrer, acudim a les composicions curtes del llibre Faules fantàstiques. En aquest treball, l'autor aborda les emocions, sensacions o facultats com si fossen persones, i aviat el lector cau en el seu joc ja que Bierce hi confereix naturalitat. Concretament, el relat que presentem, aporta aquesta característic en el producte d'oli de gos, que Bierce el mostra com si fos una realitat que hom pot consumir o comprar com qualsevol producte adquirible en una botiga.

Ambrose Bierce

Tal és el cas, que imaginem aquests elements abstractes com si es tractés de persones que acaben conversant entre elles (personatges amb noms com ara Principi Moral o Interès Material). Encara més es pot sostenir aquesta idea rellegint fragments d'algunes narracions de Pere Calders (1912-1994) com ara "Desert", dins de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, amb la diferència que l'autor barceloní ho feia amb elements sobrenaturals i l'autor d'Ohio, físics o amb elements emocionals.

No és just començar amb el relat sense explicar que l'interès pel conreu de Bierce naix de la lectura de Diccionari per a ociosos de Fuster, del nostre geni Joan Fuster. Bierce escrigué abans que l'autor riberenc The Devil's Dictionary, que és la mateixa idea d'assaig crític i devastador, però l'autor americà vertebra un llibre molt més pessimista en els seus conceptes. Segurament ens pot la passió per la terra, però considerem de major qualitat literària Diccionari per a ociosos.

Porció de la caràtula d'Alianza Editorial

Sobre el relat

No cal anar més enllà de la tercera línia per capficar-se plenament en l'horrorós i acuradament estructurat contingut del relat. Bierce, un autor irreverent en força racons de les seues obres (algunes traduïdes al català) presenta un argument que el lector es veu obligat a destapar. Serà, doncs, molt complicat, no acabar de llegir la història per comprovar com es resol la trama. El títol resulta, d'entrada, cridaner, ja que alguna cosa ens diu ben prompte que no es tracta d'un oli per aplicar al cutis dels gossos.

El personatge principal, Boffer Bings, és de família humil. El seu pare es dedica a produir oli de gos -oil. can., segons els metges involucrats- i sa mare té per "ofici" desfer-se de xiquets no desitjats apunyalant-los, normalment, al pit: «I was born of honest parents in one of the humbler walks of life, my father being a manufacturer of dog-oil and my mother having a small studio in the shadow of the village church, where she disposed of unwelcomed babes». Per causa d'un entrebanc amb un nadó, que servirà d'ingredient secret per a l'oli de gos, es dispara una situació disbaratada que acabarà amb una justícia poètica -i ennegrida- amb un pesar indefugible per al personatge principal.

A través d'una narració entre repugnant i menyspreable, àdhuc pròpia d'una ment malalta, Oil of dog,  manifesta la minsa sensibilitat enquistada en moltes persones quan pretenen desempallegar-se de problemes. Aquesta idea no figura com a objectiu principal del relat però sí que s'observa plenament com l'autor es mostra crític contra les corrupteles o els vicis d'aquells que no són assassins sinó que cedeixen l'assassinat per als dolents de la història. Aquest aspecte demostra que és tan culpable el criminal com aquell que permet el crim des de la llunyania o, en poques paraules, ensems és culpable qui no s'embruta les mans. Es veu palesament com l'ésser humà actua de manera interessada i com arriba a deixar en mans d'un botxí els afers dels quals se'n vol beneficiar i no sentir-se'n culpable. O, fins i tot, gent que se n'aprofita: «My father had, as silent partners, all the physicians of the town, who seldom wrote a prescription which did not contain what they were pleased to designate as Ol. can.».

Enllaç per a llegir el relat

Aquest relat és curt i contar-ne més seria desbudellar-ne la història. Per aquesta raó, proporcionem l'adreça al relat perquè tothom l'en puga gaudir. Si hom ho prefereix, el relat es pot descarregar. Punxeu sobre el títol.

Oil of dog

Iván Quesada

El Pla, Elx.

Mecanismes de coordinació social

El barnús i la televisió despisten les ànsies de rebel•lia. Ens fan oblidar la ira, la ràbia; ens sadollen falsament sota capes de somriures lluents. 

Qui elevarà amb energia la pancarta permanent? Potser algun malalt de dèries impertèrrites... potser i, probablement, ningú.

Escrit per un llicenciat amb deshonor.

Una treballadora de la Sanitat

Una treballadora de la Sanitat

       La Conselleria de Sanitat es mofa dels treballadors davant l'aberració de la compensació econòmica en forma de gratificació pels serveis extraordinaris del Covid, on no hi ha criteris uniformes. El conseller/a, en aquest cas de Sanitat, demostra la poca intel·ligència i la falta de judici argumentatiu amb el tracte de greuge i diferenciació del personal gestionat per la pròpia Conselleria. El compromís, la responsabilitat que ha anat adquirit d'administrar eficientment els diners públics. No està ni tan sols en el seu pensament. 

       La nefasta, pèssima i dolenta gestió al capdavant de la Conselleria amb el perjuí al seu personal. I aquesta gratificació és una burla a l'esforç i dedicació dels professionals Sanitaris i no Sanitaris que té aquesta Conselleria. El moment és ara: cal lluitar per una Sanitat Pública, ben organitzada i justament distribuïda. Cal no oblidar que la pandèmia, entre altres coses, ens ha demostrat que els polítics estan jugant amb ella i amb nosaltres, pacients i treballadors, com a titelles a les seues mans.

                                                                                                                        Rosa López Prats

Un gest d'empatia interpretat a la manera humana

Sobre empatia i desconfiança

(A partir d'un gest quotidià)

Posem el cas que un home compra el periòdic i el llegeix tranquil•lament al bar prenent un cafè. Una volta ha acabat de llegir-lo, més tost, de fullejar-lo, decideix deixar-lo al bar. L'home no opta per llançar-lo a la brossa (escombraries) sinó per deixar-lo al local perquè els clients que hi acudiran el puguen llegir també.

En principi, es tracta d'una decisió personal i considerablement empàtica però... quina reacció hauria de suposar aquesta acció per a la resta dels clients? Doncs, per experiència, l'acció és de rebuig ja que no accepten que algú regale el seu periòdic sense cap bescanvi ni benefici.

Fins la propera, bona gent.

'After midnight': El sentit d'un monstre

Abans de començar, cal advertir que la següent informació relata el final de la pel·lícula i l'explicació concreta d'una figura monstruosa que resulta cabdal per a l'enteniment del treball cinematogràfic que abordarem. Per tant, si el destinatari no l'ha vista, la pel·lícula, per favor, que llija aquesta conclusió una volta haja visionat el film. El que escrivim a partir d'ara no és ni una sinopsi ni una ressenya, sinó una conclusió que s'endinsa en l'argument i en el final de la tasca dels directors.

La pel·lícula After Midnight està dirigida per Jeremy Gardner (ensems guionista i actor protagonista) i Christian Stella. Aquesta entrega comença amb l'inici d'una relació de parella, Hank i Abby, en un poble nord-americà, a quatre hores de Miami segons el personatge femení principal, ara esmentat. La vida resulta meravellosa fins que als deu anys de relació Abby decideix marxar-ne un temps -a Miami-. La narració fa entendre que el personatge havia fugit per sempre però tan sols pretenia fer un viatge per deixondir-se d'estar tancada en un poble molt de temps. Durant l'absència d'Abby, Hank afirma que un monstre el visita cada nit i ell el foragita a escopetades. Evidentment, cap veí del poble el creu tot i que l'espectador pot veure com sí que és cert que una bèstia s'hi apropa cada nit i fica les urpes pel forat de la porta -que es pot veure al cartell de la pel·lícula-. Una de les nits, de fet, es mostra el monstre durant els pocs segons que dura la resplendor d'un tret d'escopeta. El film juga amb la possibilitat que la criatura existisca o no, i aquesta és la finalitat que perseguim amb l'opinió que hi anotem.

Durant tot el cos de la producció ens inquieta saber si el monstre existeix o és producte de la imaginació de Hank. Si és producte de la seua imaginació, és obvi que tot esdevé a causa de l'absència d'Abby. Altrament, si no és producte de la imaginació de Hank, per què només el veu ell? La resolució és millor del que sembla a simple vista: la por, la incertesa i la inseguretat al futur es manifesten en forma física (el monstre) i metafòrica (el neguit). Així doncs, aquests elements s'aglomeren en la idea d'un monstre que representa un debat per al personatge. Hank és un home de camp, caçador, viu al sa i al pla, acostumat a una vida senzilla i desprovista d'art i cultura; a banda, s'hi suma que no veu amb claredat el fet de tenir fills. El monstre, curt i ras, és tot això. El monstre existeix rotundament i el monstre no existeix rotundament.

El pla estàtic potencia la teatralització

Parem atenció a dos detalls clau en la història. El primer és amb la tornada d'Abby. Si recordem, el monstre visitava cada nit el caçador però eixa resulta la primera nit que el monstre no hi apareix. El debat que manté la parella ocupa principalment les ambicions del personatge femení i la necessitat de descobrir nous costums, menjars, cultures, desenvolupar activitats que el poble on viu no li propicia.  I, per descomptat, ser mare. Tanmateix, amb tot, el monstre no fa aparició. L'altre moment clau arriba amb la cançó que canta Hank al final del film durant el sopar amb amics i amb Abby. El contingut de la cançó incorpora, punt per punt, l'acceptació d'una vida nova amb els desitjos d'Abby, entre d'altres, tenir fills. Tot just en el moment que la cançó finalitza, també acaba el debat de Hank de quedar-se a la vila o marxar-ne. Millor dit: 'quasi acaba', perquè encara queda desfer-se definitivament d'allò que li impedia anar-se'n, és a dir, el monstre. La bèstia, que pot ser real o no -al capdavall el cinema és ficció- comprén que Hank es desvincula del poble i té lloc la lluita final. Hank surt vencedor i mata les seues pors, però no de qualsevol manera, sinó amb el banyam d'un cérvol que, tot si rememorem la conversa al bar, és una de les millors peces aconseguides pel personatge. El cérvol, a pesar de no matisar-ho la pel·lícula, simbolitza la fertilitat, i és curiós que haja decidit tenir fills i siga una cornamenta de cérvol amb allò que aniquila al monstre. Ens atrevim a dir que si el film durés uns minuts més, se'ns mostraria com Abby queda encinta abans d'abandonar el poble juntament amb Hank.

Iván Quesada

Elx (Baix Vinalopó)

15 de juliol de 2020

Unes fotos preses amb perspectiva

Aquestes fotos, preses diumenge passat, dia 3 de maig de 2020, juguen amb la perspectiva. Un parell d'elles, la de l'herba alta i la de la soca del que era un arbre (una mimosa), fan que la casa de camp semble un lloc tenebrós.

Article de Rosa López Prats

Bocairent, 1 d'abril de 2020.

S'ha parat la vida; tot ha quedat aparcat i ens envaeix la impotència, la tristesa d'un futur incert. A més a més, difícil d'engegar quan hi ha una falta total d'eficàcia de les institucions, una falta de teixit social, organitzat, instrumentalitzat per donar resposta a la societat davant un desastre natural -o no-.

Un estat social sòlid sempre donarà la millor capacitat, solidaritat institucional. Per contra, les debilitats de l'Estat per protegir la vida, estan obrint la porta i estan legitimant un exèrcit per a la seguretat nacional i donant un poder a qui sols hauria d'exercir-lo amb una guerra. Sempre resultarà un camí equivocat per eixir d'aquesta o qualsevol altra catàstrofe o crisi. Els han deixat la porta oberta a un colp d'estat. O, com a mínim, ja s'ha legitimat el control de l'espai públic, altrament, contradictori amb les llibertats democràtiques. Se sent i es viu ja un palpable i perillós autoritarisme impregnat en la ciutadania i normalitzant la visió de la política i els representants del poble com a secundaris, al mateix temps que erosionen o anul·len les llibertats.

Les amenaces a la salut o a la vida sols es poden guanyar amb cultura: xarxes socials, companyonia veïnal, salut pública, igualtat, solidaritat, etc. Seran els valors que enfortiran el món. Cal construir un demà millor; hem de i devem canviar el món. Reflexionem-ne! 'No creiem en les pistoles', quants anys cantants açò. És esfereïdor, inquietant.

Què som?

Què volem?

I a on anem?

Rosa López Prats

Una societat enverinada més saludable: el colze com a salutació.

La deshumanització ens ha fet més humans. Sempre que patim un problema comú, és a dir, que ens afecta a tots, ens tornem comprensius, sociables, en definitiva, humans (verbigràcia, un atemptat). Ara per ara, tots tenim alguna cosa de què parlar: el verí, que això significa en llatí la paraula virus. De fet, la cosa més desagradable que existeix és pair (engolir) els silencis incòmodes. Aquells moments en què hom no sap què dir-ne; no sap quin tema tractar. Aquesta situació dona (sense titlla) per a un estudi antropològic d'allò més complet perquè, ironies a banda, el millor medicament contra l'individualisme és compartir un problema en comú. El pollastrevirus, que és un bon terme en valencià, ens proporciona aquesta solució. Saludar-se amb el colze és un acte que arrossega, indefugiblement, un somriure. Posterior al somriure, sempre hi ha alguna cosa a dir. Aquesta fita aparentment escadussera motiva una conversa, que és més del que teníem fa un temps.

Altrament, aquesta grip ha dut morts, misèria, paüra i tot allò que està per venir-hi. No ho prenguem pas a broma, ja que tots estem -uns més i altres menys- en perill. Tanmateix, la veu d'alarma, la por a quedar-se sense aliments, el tancament de locals com ara els bars (quasi un blasó nacional) i, per què no dir-ho, la sobreinformació, ha contribuït a una calor humana sorprenent. És cert que una pandèmia podria traduir-se en més individualisme, però no ha estat així. N'hi ha que es tancaran a casa i no voldran saber res de ningú, però molts altres comparteixen aquest esdeveniment com quelcom que, tard o d'hora, exposaran als seus plançons amb molta esma.