Unes fotos preses amb perspectiva

Aquestes fotos, preses diumenge passat, dia 3 de maig de 2020, juguen amb la perspectiva. Un parell d'elles, la de l'herba alta i la de la soca del que era un arbre (una mimosa), fan que la casa de camp semble un lloc tenebrós.

Article de Rosa López Prats

Bocairent, 1 d'abril de 2020.

S'ha parat la vida; tot ha quedat aparcat i ens envaeix la impotència, la tristesa d'un futur incert. A més a més, difícil d'engegar quan hi ha una falta total d'eficàcia de les institucions, una falta de teixit social, organitzat, instrumentalitzat per donar resposta a la societat davant un desastre natural -o no-.

Un estat social sòlid sempre donarà la millor capacitat, solidaritat institucional. Per contra, les debilitats de l'Estat per protegir la vida, estan obrint la porta i estan legitimant un exèrcit per a la seguretat nacional i donant un poder a qui sols hauria d'exercir-lo amb una guerra. Sempre resultarà un camí equivocat per eixir d'aquesta o qualsevol altra catàstrofe o crisi. Els han deixat la porta oberta a un colp d'estat. O, com a mínim, ja s'ha legitimat el control de l'espai públic, altrament, contradictori amb les llibertats democràtiques. Se sent i es viu ja un palpable i perillós autoritarisme impregnat en la ciutadania i normalitzant la visió de la política i els representants del poble com a secundaris, al mateix temps que erosionen o anul·len les llibertats.

Les amenaces a la salut o a la vida sols es poden guanyar amb cultura: xarxes socials, companyonia veïnal, salut pública, igualtat, solidaritat, etc. Seran els valors que enfortiran el món. Cal construir un demà millor; hem de i devem canviar el món. Reflexionem-ne! 'No creiem en les pistoles', quants anys cantants açò. És esfereïdor, inquietant.

Què som?

Què volem?

I a on anem?

Rosa López Prats

Una societat enverinada més saludable: el colze com a salutació.

La deshumanització ens ha fet més humans. Sempre que patim un problema comú, és a dir, que ens afecta a tots, ens tornem comprensius, sociables, en definitiva, humans (verbigràcia, un atemptat). Ara per ara, tots tenim alguna cosa de què parlar: el verí, que això significa en llatí la paraula virus. De fet, la cosa més desagradable que existeix és pair (engolir) els silencis incòmodes. Aquells moments en què hom no sap què dir-ne; no sap quin tema tractar. Aquesta situació dona (sense titlla) per a un estudi antropològic d'allò més complet perquè, ironies a banda, el millor medicament contra l'individualisme és compartir un problema en comú. El pollastrevirus, que és un bon terme en valencià, ens proporciona aquesta solució. Saludar-se amb el colze és un acte que arrossega, indefugiblement, un somriure. Posterior al somriure, sempre hi ha alguna cosa a dir. Aquesta fita aparentment escadussera motiva una conversa, que és més del que teníem fa un temps.

Altrament, aquesta grip ha dut morts, misèria, paüra i tot allò que està per venir-hi. No ho prenguem pas a broma, ja que tots estem -uns més i altres menys- en perill. Tanmateix, la veu d'alarma, la por a quedar-se sense aliments, el tancament de locals com ara els bars (quasi un blasó nacional) i, per què no dir-ho, la sobreinformació, ha contribuït a una calor humana sorprenent. És cert que una pandèmia podria traduir-se en més individualisme, però no ha estat així. N'hi ha que es tancaran a casa i no voldran saber res de ningú, però molts altres comparteixen aquest esdeveniment com quelcom que, tard o d'hora, exposaran als seus plançons amb molta esma.

Concert jazz

Sala Clamores

Momuments i estàtues

Casa d'advocats. Assassinats i noms.

Casa Botín

1725 sense tancar segons llibre Guinnes.

El Gurú, Madrid.

Negroni innovador.
Misterio.
Aigua amb llima.

Tot açò fou el 26 a la nit.

La N del DNV:

Entre entitats i diccionaris; entre alteracions i accepcions

El fet que un idioma compte amb dues o més entitats destinades a recaptar les normes lingüístiques no és una rara avis que es contempla només en valencià. La nostra llengua està regulada i estudiada, entre d’altres institucions i empreses, per la Universitat de les Illes Balears (UIB) que alhora adapta les normes de l’IEC a la realitat balear, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), l’Institut d’Estudis Catalans (IEC),  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) –sense oblidar, relacionada amb la darrera, el bell començament de les Normes de Castelló– i totes aquelles entitats que vetllen d’alguna manera per la llengua catalana; aprofitem ací per col·locar-nos una medalleta amb l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV) pel nostre treball quant a la recerca d’investigació de la comarca.

Altrament, no matisarem ni dades ni dates de les corporacions esmentades perquè no és la finalitat de l’article, però sí que es persegueix que quede clar que s’ha de distingir entre una entitat i el diccionari elaborat per l’entitat. En el cas de l’AVL, aquesta acadèmia ha portat a terme treballs molt valuosos com ara el Corpus Toponímic Valencià (CTV, com llegirem al document), el Portal Terminològic Valencià (tan vàlid com ho és el Termcat) o un gran assoliment de la talla del Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL) que és, essencialment, un cercador de llibres i documents digitalitzats que foren escrits en valencià des del segle XIII, és a dir, un treball exquisit i digne de sentir-se’n orgullós. A més, a títol personal, ensumem un joc de paraules respecte d’aquesta darrera siglació.

Així doncs, com expliquem, la intenció que volem abastir no és l’etern debat sobre si té sentit o no que un idioma s’arrecere de més d’una entitat ja que, sense camejar-ne gens, la llengua espanyola, a banda de la RAE (1713), és emparada per vint-i-tres acadèmies més de parla espanyola. Totes plegades conformen allò que es coneix per Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE). L’assumpte que plantegem, per tant, no és un retret a l’AVL, sinó referent al diccionari, al DNV i, més concretament, a la lletra ene. Ara tocaria donar la definició de «diccionari normatiu», segons els diccionaris però ha resultat que ni el DNV, ni el DRAE ni tampoc no el DIEC, en faciliten cap a data de 29 d’octubre de 2019. Sí que hi apareix el de «gramàtica normativa», però eixa no ens serveix.

Arribats a aquest punt, serem pragmàtics. Si hom ingressa la paraula «encarnella» en el DNV, la trobarà. Tanmateix, aquest mot no és normatiu, sinó un localisme. Per tant, ens preguntem com és possible que una paraula no normativa aparega al diccionari normatiu. Eixa és la missió d’altres treballs lexicogràfics com ara el DCVB –o Alcover-Moll– o el DRAE, ja que aquest tampoc no és un diccionari normatiu, sinó d’ús. Sí que és cert que el DCVB ens avisa del poble on es diu la paraula «encarnella», és a dir, Elx; en el cas del DNV, es limita a relatar la paraula normativa, que és carxofa. Aquesta decisió d’acumular tot el repertori de paraules vives (a mode de dipòsit de cadàvers) o amb vigència no ens sembla adequada perquè confon molt l’usuari de l’idioma, si més no quan l’usuari és estudiant, ja que no arriba a garbellar les paraules normatives d’aquelles que no ho són. No jurem, ensems, quan l’usuari ni és filòleg ni estudiant.

Casos com aquests de les confusions les trobem molt fàcilment en entrades com ara «assolir». Aquesta paraula és molt emprada en un àmbit docent (a les aules), legislatiu (règim intern o conjunt de normes per a un centre), cultural (presentacions de llibres o conferències). Nogensmenys, el diccionari senzillament adreça el parlant a cercar «aconseguir» (així com el DIEC, però no porta en l’acrònim la ene en qüestió). Ara, sense deslligar-nos d’aquesta idea, cerquem la paraula «barco» i el diccionari actua de la mateixa manera: ens redirigeix a la paraula «vaixell». Què n’interpreta un estudiant? Doncs conclou que tant «assolir» com «barco» no són normatives; si conclogués el contrari, hi tindríem un problema més afegit, ja que l’estudiant no sabria com funciona un diccionari. La nostra opinió és que aquesta part no està ben resolta pel DNV i que s’hi ha de donar solucions sobretot quant a la unificació de criteris de recerca. O, ben pensat, que el DNV passés a dir-se, per exemple, Diccionari d’Ús del Valencià (DUV).

Val a dir que no pretenem que el diccionari tan sols accepte la paraula estrictament normativa, no volem pecar de reduccionistes. Si bé és cert que trobem molt encertat que al DNV l’entrada «venir» ens remeta a «vindre» per ser la forma valenciana, no estem d’acord que hi apareguen paraules no normatives, com les esmentades adés. Una cosa és que els mots hagen patit una metàtesi o qualsevol alteració, del tipus «espatllar» i «espatlar» (la darrera, més acceptada). A tall de cloenda, creiem que la praxi del diccionari valencià, si s’hi aplica aquest canvi, es correspondria amb la seua definició.