Sobre l'empatia cap al dolent

Posar-se del costat del criminal en una història és un procés d'empatia que només es pot efectuar si es coneix el passat del dolent o bé si l'espectador "conviu" amb ell. Per a molts es tracta d'una experiència nova però no és realment tan novedosa. Per començar per algun lloc, ens remetem al cinema de màfies. Adduïm el cas de The Godfather (1972), també bona part d'Scorsese, Malavita (2013) o la que probablement més popularment sonarà: Breaking Bad (2008-2013). No hi ha dubte que aquest cinema (i literatura) és el que més ha dignificat la figura del malfactor.

Hannibal Lecter

En qualsevol moment del dia, si escoltem una notícia sobre assassinats o ajustaments de comptes a la televisió, alcem la veu i afirmem que les lleis haurien d'endurir-se. Argumentem que han d'imposar-se més prohibicions. No és pas la mateixa opinió que tenim quan gaudim aquestes històries de mafiosos en la pantalla; lògicament, és al contrari. Ens posem de part del criminal i, més encara, l'entenem i el justifiquem  sense reconèixer plenament que ha actuat bé perquè som conscients que això no esdevé acceptable en la vida convencional.

Michelle Pfeiffer (Malavita)

Totes aquestes coses no són difícils d'entendre. Si tornem al principi d'aquest article, observem com tot s'explica en el moment que entra en joc el passat d'algú. Tradicionalment les narracions més populars manifestaven un dolent amb el paper de dolent i prou. I un heroi en el paper d'heroi i prou. En poques paraules: la bondat i la maldat en un ferme maniqueisme eren dos blocs oposats i cap dels dos tenia una explicació. Senzillament existien i es rebien com dues peces purament intactes. Aquestes peces intactes es revesteixen en l'actualitat de matisos o, dit d'una altra manera: un passat delicat, un futur objectiu humanitari o alguna cosa similar que ens faça comprendre les seues decisions. No és la mateixa cosa un dolent amb una mare malalta, que un dolent que vol llançar un míssil i destruir Nova York, senzillament, perquè la seua composició genètica resulta haver-s'hi combinat així i ha de generar dolor perquè sí. El dolent de la mare malalta pot voler dirigir un míssil perquè altres persones, per exemple, han creat una malaltia en un laboratori i han causat que la mare emmalaltira. No significa que l'espectador, en aquest cas concret, desitge la destrucció de Nova York. Ara bé, escoltarem alguna argumentació que justifica una intenció criminal que en el fons no volem que s'escometa.

Phoenix i Nicholson (paper de Joker)

Si pensem en pel·lícules d'assassins, exemplifiquem-ho amb The Texas chainsaw massacre (1974), ninguna persona cabal desitjarà la mort d'adolescents en la vida real. Altrament, quan s'aprofundeix en la vida de l'assassí, una minsa part nostra s'esforça per comprendre els actes inacceptables de Leatherface. Fins a aquest punt és així que en el cinema actual presenciem pel·lícules dedicades a la vida dels dolents, aspecte que genera principalment en la comunitat jovenívola un canvi en l'elecció de personatges, tot comprenent i defensant, la persona que abans era un criminal. Ara, per contra, els seus actes estan justificats. A tall d'opinió personal considerem aquesta darrera característica una de les propostes més perilloses que passen per la pantalla. Pensem en pel·lícules com ara Hannibal (2001) o qualsevol altra dedicada a un personatge tradicionalment censurable. Un film projectat en una època especialment delicada és Joker (2019). La considerem una cinta carregada d'explosius per a la joventut. Es tracta d'una obra cinematogràfica que els joves haurien d'assaborir sota l'explicació d'adults preparats. El personatge interpretat per Joaquin Phoenix ha generat en molts joves la idea que un home, "si naix bo i mata perquè la societat l'ha transformat, eixes morts són justificades". Evidentment, aquesta idea és errònia. La història deixa clar que el personatge porta una targeta que avisa del seu desequilibri. Per tant, des de bell inici hem de comprendre que no es tracta d'algú estable ni a qui es puga confiar cap responsabilitat civil ni social.

L'actor Bryan Cranston

Marlon Brando

Som humans. Formem part de societats cada volta més intel·lectuals i això ens duu a la crítica, a l'opinió. Podem -i hem de- aprofundir en la conducta dels personatges literaris i cinematogràfics fins el punt d'establir la gènesi i objectius de les seues accions. Hem d'explicar-les però això no implica la seua justificació. Un assassinat significa 'llevar la vida a una persona' i això és un dret que ningú pot obtenir.

AvinentesA

The bridges of Madison County

La pel·lícula The bridges of Madison County és una adaptació del llibre de títol homònim estrenada l'any 1995. El film està dirigit per Clint Eastwood i protagonitzat per Meryl Streep i ell mateix. Es basa en la novel·la escrita per Robert James Waller l'any 1992 i que compta amb una altra novel·la a mode d'epíleg del mateix autor que s'intitula A Thounsand Country Roads publicada el 2002.

Durant l'estiu de 1965, Francesca Johnson (Meryl Streep) coneix el fotògraf de la National Geographic Robert Kincaid (Clint Eastwood). El fotògraf arriba en la seua furgoneta (bruta i farcida de plàstics com tota bona furgoneta americana) a casa de Francesca perquè no troba el lloc que busca. Kincaid té la comanda de fotografiar el paisatge i sobretot els ponts del comtat de Madison. Coincideix que, feia poques hores, tant el marit de la dona com els dos fills havien marxart a una fira i no tornarien a casa fins quatre dies després. La major part de la pel·lícula té lloc durant aquest espai de temps de quatre jorns. Les vivències amb aquest home la fan experimentar un tipus de vida que de cap manera podia sentir en la trajectòria rutinària que portava. Aviat seran habituals entre ells els debats sobre una vida convencional i una de "nòmada"; l'elecció de la convivència amb els veïns o el descobriment del món sencer i les seues meravelles. Al capdavall, ha d'escollir entre abandonar la família i vida de mestressa de casa o satisfer els desitjos culturals arreu del món que sempre ha manifestat. S'ha de matisar -i no és un punt escadusser- que Francesca no conviu amb un marit que no l'estima, ja que això portaria la pel·lícula per un camí diferent i ens remetria a Thelma & Louise (Ridley Scott, 1991). L'home de Francesca es descriu com un espòs que estima la seua dona i la seua família. Si hagués estat al contrari, el personatge de Meryl Streep podria haver escapat sense rumiar-s'ho massa. El film hagués travessat un corriol ben distint.

Caràtula en francès de la pel·lícula

El treball cinematogràfic presenta una reflexió extraordinària sobre l'acceptació d'una vida tolerada per la societat d'un poble d'Iowa de 1965 o la rebel·lió d'una vida de plenitud personal no absenta de crítiques negatives. El més interessant de tot resulta ser que l'elecció d'una forma de vida o de l'altra comporta obstacles a la felicitat. No hi ha dubte que es tracta d'una proposta cinematogràfica (també literària si hom llegeix la novel·la) que assegura hores i hores de conversa a taula.

Títol original: The bridges of Madison County

Títol en català: Els ponts de Madison County

Direcció: Clint Eastwood

Any de publicació: 1995

Intèrprets: Clint Eastwood, Meryl Streep, Annie Corley, Victor Slezak, Jim Haynie, Michelle Benes, Debra Monk, Phyllis Lyons, Kyle Eastwood.

Per qualsevol consulta tècnica més enllà de la reflexió, visiteu l'enllaç a IMDB_Brid_Madison.

AvinentesA

El que li devem a la Toscana

Les vacances d’estiu marxen, com tots el anys, amb la sensació que ha quedat alguna cosa pendent. El fet de buscar objectius per delectar el nostre esperit es torna en imperatiu quan la feina ens demana que detinguem les tasques quotidianes. Occident ens ha imposat aquesta obligació per fer-nos sentir partícips d’una societat en què és difícil gaudir si no és desenvolupant alguna cosa i, per descomptat, ens fa sentir culpables si, acabat el nostre temps lliure, no hem estat capaços d’aprofitat fins l’últim instant.

Tenint això en compte, jo mateixa soc una víctima més de l’afirmació que he denunciat prèviament. En molts casos l’edat adulta i les responsabilitats ens arrabassen la capacitat d’esbargir-nos que tenim durant la nostra joventut. Durant les vacances, cal buscar una miqueta d’espai per retrobar l’esperit jovenívol amagat per les obligacions adquirides durant l’adultesa.

En els darrers anys el fet de poder viatjar ha estat capaç d’apaivagar el trontoll que m’assalta quan sent que se m’escapa la temporada d’esplai i, d’alguna manera, el temps vital. El viatge és l’emoció dels dies previs, el comiat precedent a la jornada de partida, els moments viscuts, les converses amb la companyia, els llocs visitats, i per què no, alguna extraordinària posta de sol. L’anàlisi subsegüent, acompanyada d’un “l’any que ve, més”, ens permet fer-li front a la rutina i als enemics, amb més complaença.

Aquestes vacances fineixen, però tot i això, estic en pau. D’alguna manera, he complit amb la Toscana.

Autoria i redacció

Davinia Martínez Alemañ

AvinentesA

Utøya: July 22

Una por real en primera persona durant 72 minuts i un lament de 77 vides innocents (8 a Oslo i 69 despreses d'Utøya). 

     El dia 22 de juliol de 2011 esdevingué un atemptat a Noruega que, ja d'entrada -com molt bé estableix un dels personatges- el fet que hi haja un atemptat a Noruega no té gens de sentit. La primera sotragada la rebé la capital, amb l'explosió d'un artefacte bomba al districte governamental i, vora dues hores més tard, tingué lloc la matança a l'illa d'Utøya (/ʉːtœʏɑ/).

     El director noruec Erik Poppe (1.000 times good night; The king's choice) materialitza l'atemptat a l'illa d'una manera esgarrifosa. Ho fa, a més, d'una manera molt subtil amb què no s'adelita amb l'impacte de les bales contra les víctimes; ni tan sols veurem l'assassí llevat d'un minso segon (tret molt encertat aquest i al qual donem suport no esmentant el nom del terrorista).

Captura d'un moment de la pel·lícula

------------------------------------

     Recomenem veure aquesta pel·lícula. D'aquesta manera no oblidarem mai l'atemptat el qual, sincerament, sembla que per al món ha passat desapercebut. Desitgem que les víctimes descansen en pau.

AvinentesA

Drets perduts

Una simple anàlisi dels errors de la Conselleria que es diu "democràtica" i defensa els drets dels treballadors. Cal també preguntar-se qui són i on estan els sindicats.

La crítica és en referència a l’espantosa, desmesurada i atroç idea d’eixe il·luminat que creu que els drets dels treballadors s’oferten a costa del company de torn. És la discussió quotidiana dels treballadors de la Sanitat Valenciana. Ens preguntem per què es donen les hores de Permís de Reducció de Jornada, Motius de Conciliació, el Drecret 42/2019 de 22 de març, del Consell, de regulació de les condicions de treball del personal funcionari de l’Administració de la Generalitat, a costa i a càrrec de la treballadora que es queda. Obligant-la a treballar per la qual opta pel dret.

Si diem les coses pel seu nom, cal preguntar-nos: “on està el dret de qui s’hi queda”? Hi ha igualtat de drets? Serà un greuge comparatiu? També cal expressar la pèrdua d’una sanitat efectiva i eficient cap a l’usuari per la mancança de personal.

Senyor conseller, adjunts i directors, etc. de la sanitat: Deixe’ns de prendre’ns per ignorants i actuen com a bons treballadors públics, que és el que són.

Rosa López Prats

AvinentesA

Els bous a debat

    Els bous són una espècie d'animals molt braus. Des de temps remots han estat per ajudar l'home en les feines dels espais rurals. S'ha menjat la seua carn i utilitzat la pell per confeccionar calçat i cobrir-se el cos. També veiem un altre punt o aspecte dels bous: La Festa.

    Entrem per complet en un altre món del qual, per a moltes persones és màgic. Un cúmul de coses envolten este món i són música, poesia, colors, sentiments, olors (de menjars, de sang, terra mullada, de suor, d'alcohol, de vida i de mort). El cant ja no és cant, és lament. És la descripció d'una manera d'entendre la cultura d'un poble. És la manifestació de milers de sentiments i s'expressen com sap cadascú.

   Tot açò hi ha gent que ho entén com a negoci. Altres, com la festa tradicional, que no representa tot un conjunt de cultures que viuen dins d'una nació. Fins i tot festa representativa de la més pura essència rància i fastigosa del passat.

    Si pensem un poc en l'animal, el bou té una fosca bellesa, una especial tendresa en la pell i en el seny. La lluentor que li ve de vell i la pell -en la pell es toca la seda- se sent en el tacte com un acte de vertigen que et recorre i t'encén. Si el pobre bou sapigués el que li espera cada vegada en l'arena...

    En el llenguatge d'este món en diuen suertes i són manoletina, chicuelinas, verónicas, pase de pecho, requiebro, capote entero i fins el descabello, després d'haver ficat l'espasa en acte mortal fins al mànec.

    S'acaba la cosa o la feina desmembrat l'animal i, de premi al torero, orelles o cua i, al criador del semental, fama mentre a la plaça qui brama és la gent i no el bou.

Clara Blanes

AvinentesA

'Desconexión': una reflexió que cal considerar

El dimecres dia 22 de juny es va representar l'obra Desconexión en dues funcions, una a les 18h i l'altra a les 20h. L'esdeveniment es portà a terme gràcies a Somnis, escola de teatre que podeu consultar, entre d'altres, en la següent adreça: https://www.redescena.net/compania/35765/somnis-teatro/; també a Instagram o Facebook. Un local humil com el que trobàrem al carrer Josep Bernard Amorós no fou impediment per presenciar un treball tan ben fet com ara el que executaren els alumnes de l'IES Cayetano Sempere d'Elx. Aquesta obra de teatre ha estat assajada durant molts dimecres -normalment de manera setmanal- al llarg de curs. Aquesta representació és una bona lliçó de com, amb un parell de mobles i una pantalla de televisió es pot aconseguir transmetre molt de coneixement. La pantalla era emprada per projectar imatges il·lustratives d'addiccions als dispositius -no únicament mòbils- i la simulació dels missatges colpidors a través de les xarxes (clarament whatsapp).

Quant a l'argument, l'obra aborda el tema potser més actual i preocupant del moment: l'addicció als telèfons mòbils i les conseqüències destructives que això hi duu (no únicament en els joves). El drama gira al voltant d'una família els membres de la qual pateixen la falta de comunicació entre ells. La mare, interpretada per Concepción "Conchi" Martínez, que és conscient de la mancança de comunicació de la seua família, composta per dues xiquetes (les actrius Sabrina Marco i Sara) i el pare (Jorge Ruiz), es mostra preocupada per la salut de la família. Ella intenta mantenir converses amb el marit i les filles però aquests estan absorts pels seus dispositius, ja siga per anuncis de videojocs, likes a Instagram o quelcom de paregut. De fet, a mesura que la mare intenta que els familiars se'n desenganxen, s'inicia una agressivitat principalment en les dues xiquetes adolescents. Aquesta dona ha de lluitar contra el sistema de les xarxes, representat extraordinàriament amb dues actrius (Alba Cutillas i Leonor Montero) que simulen ser les persones/entitats que, des de l'ombra, volen dominar el món de la comunicació tot oferint informació d'interès als usuaris: aquest punt és possiblement el més original de l'obra. Però tampoc hem de perdre de vista el personatge del pare, qui mentre intenta quedar bé amb les filles i amb la mare, acaba per generar situacions fortament còmiques. La mare, amb referències a mirades i abraçades que s'hi havien perdut, proposa un cap de setmana sense connexió i això acaba comportant una situació força positiva i familiar. Finalment, val a dir que s'intercalen escenes que succeeixen fora de la vida en família protagonitzades per les dues actrius que representen el paper de les comunicacions: una el de nòvia d'una de les germanes i l'altra el d'una amiga addicta a Instagram (actrius esmentades). En ambdós casos, el mòbil serà la causa del malestar d'ambdues germanes en les diferents relacions socials. En menor mesura, també hi ha un cor per part de tot l'equip de la "faràndula" que representa el ciberassetjament del qual en serà víctima el personatge interpretat també per Leonor.

A tall de cloenda, hem de ser conscients que la tecnologia no és l'enemic de ningú i que tot avanç tecnològic és bo per millorar la vida de tothom. No existeix una tecnologia dolenta; l'única cosa que existeix és el mal ús que se'n fa. Un telèfon mòbil ens pot salvar la vida precisament per la rapidesa a què podem avisar d'un perill en què ens trobem però, malauradament, i com molt bé s'expressa en el drama commovedor Desconexión, aquesta tecnologia tan sols està creada per vendre coses que hom no necessita i obsessionar-se per elles. Al capdavall, tot s'ha limitat a romandre pendents del que pensaran de nosaltres -encara més danyí en adolescents- i a viure aparentant allò que no som. Molta gent ha perdut la identitat i ha deixat de ser autèntica, per no fer menció del monòleg brillant que Conchi elabora en solitari sobre on queda el contacte humà o el simple gest de mirar-se als ulls.

Aquestes iniciatives són les que calen en un poble on arriba menys cultura de la qual els il·licitans demanen. Agraïm desmesuradament haver vist aquesta obra i AvinentesA dona suport a aquestes entitats culturals que promouen activitats tan enriquidores com el teatre. Esperem amb esma la propera actuació que, amb tota seguretat, rebrà el seguiment de la nostra associació. I, evidentment, l'enhorabona a les alumnes i l'alumne que han representat l'obra.

AvinentesA

La ciutat: entre la caputxa del bolígraf i la cadira de Fuster

¿La ciutat s'adapta a les persones o les persones a la ciutat? 

Potser, el més senzill és afirmar que les persones adapten l'espai a la seua comoditat, i que, d'aquesta manera, les ciutats prenen la forma que els ciutadans en desitgen. La mateixa cosa ocorre amb els objectes. Un atifell, per exemple, s'elabora amb unes anses amb determinada forma i amb una capacitat -diguem-ne- transportable. I això ocorre amb tots els objectes i accessoris a què les persones tenen accés i empren en el seu dia ordinari. Altrament, així com succeeix amb les persones, millorar una ferramenta depén de l'experiència amb l'estri. Les persones maldem amb la intenció de fer medrar la nostra relació amb altres éssers humans sempre que tinguem la voluntat de fer-ho; sempre que no abandonem i donem la relació amb una persona per perduda. Si tornem a la idea de l'objecte i ens centrem, posem el cas, en una caputxa o tapadora de bolígraf, observarem que en la part superior, tot justament amb el bolígra tapat, aquesta hi té un forat. Així doncs, depenent com siga d'encuriosida la persona, es plantejarà per què eixe detall hi és i què passaria si no hi fos. Ara bé, si no s'hi fixa, tant li'n farà. Emperò, qui s'ho pregunta troba resposta i, el més important, comprén que les coses: vitualles, atifells, ferramentes, estris, tèxtils, perifèrics, accessoris, dispositius, tenen un determinat físic per una raó principal: la comoditat del ciutadà; o, en el cas de la caputxa del bolígraf, la supervivència (la internet n'és farcida, d'articles sobre el tema).

Moltes voltes, com molt bé Fuster ens conta a Diccionari per a Ociosos en l'entrada "Cadira", s'anteposa el luxe per davant de la comoditat i el pragmatisme. Ell ho centra en l'evolució secular de les cadires i amb la suculència d'un  escriptor que podria donar consells als autors més coneguts del món. Ara bé, aquesta afirmació passional és forània a l'article.

Concatenant amb el principi i tot concloent-ne, la ciutat conforma una determinada anatomia perquè s'adapta als habitants o, millor dit, els ciutadans la forcen a adaptar-s'hi. Els ciutadans motluren l'urbs a ells, com ara la boca del carrer, els colors verd, ambre i roig del semàfor, el pas de vianants o les papereres, probablement l'objecte més adaptat a les persones però el menys esmerçat en el dia a dia.

AvinentesA