Pont de la Generalitat

 

Un ganyip sobre Lovecraft

                                                                
                                     

H. P. LOVECRAFT

(más abajo, versión en castellano)

     Howard Phillips Lovecraft es definia com un ull observador del món que l'embolcallava però -tret cabdal- sense participar-hi. Era un analista de sensacions la pràctica de les quals no l'experimentava. Resulta evident, com veurem més avall, ensumar-hi un caràcter tímid que es desprèn d'una persona que prefereix l'observació (seguretat, protecció) a la participació (fracàs, ridícul).

       Afirmar que la seua infantesa fou traumàtica és treballar sobre terres força llaurades, ja que així ho llegim en qualsevol manual sobre l'autor. Per això, farem referència a les causes que en considerem més rellevants. D'una banda, si indaguem en els familiars, trobem la malaltia mental que patí el seu pare, Winfield Scott Lovecraft, la frustració de la mare, Sarah Susan Phillips Lovecraft (Susie), per voler tenir una filla i vestir son fill en conseqüència, o la influència literària del seu avi. Amb tot, la mort prematura del pare (sobre els 45 anys), la freda relació entre mare i fill que s'esdevindria arran de la frustració de la mare, l'afició de l'avi pels gòtics (XVIII-XIX), la seua vida benestant i poc social o el caràcter retret -entre altres factors que, com hem assenyalat, no hi cal ressaltar- el portarien palesament a una vida de reclusió que es traduí en una forta misantropia i la creació proliferant de totes les narracions que han sobreviscut a l'autor. Per no parlar, és clar, de la magna creació posterior que desenvoluparan els seus adeptes i, més encara, que segueixen desenvolupant en l'actualitat (literatura, jocs de taula, cinema o oci electrònic). A més, Lovecraft, potser no de manera tan conscient, ha aconseguit provocar molt de misteri post mortem que gira ara per ara al seu voltant i aquesta faceta inquietant converteix els seus texts en narracions molt sucoses de llegir.

Editorial DNX

AvinentesA

H. P. LOVECRAFT

(més amunt, versió en valencià)

       Howard Phillips Lovecraft se definía como un ojo observador del mundo que le envolvía pero -de capital importancia- sin participar en él. Era un analista de sensaciones cuya práctica no experimentaba. Resulta evidente, como veremos más abajo, intuir un carácter tímido que se desprende de una persona que prefiere la observación (seguridad, protección) a la participación (fracaso, ridículo).

       Afirmar que su infancia fue traumática es trabajar sobre terreno muy labrado, pues así lo leemos en cualquier manual sobre el autor. Por esto, aludiremos a las causas que consideramos más relevantes. Por un lado, si nos detenemos a indagar en los familiares, encontramos la enfermedad mental que sufrió su padre, Winfield Scott Lovecraft, la frustración de la madre, Sarah Susan Phillips Lovecraft (Susie), por causa de querer tener una hija y vestirlo en consecuencia, o la influencia literaria de su abuelo. Con todo, el fallecimiento prematuro del padre (sobre los 45 años), la fría relación entre madre e hijo que se acontecería a raíz de la frustración de la madre, la afición del abuelo por los góticos (XVIII-XIX), su vida acomodada y poco social o su caràcter retraído -entre otros factores que, como hemos señalado, no cabe destacar- le llevarían claramente a una vida de reclusión que se tradujo en una fuerte misantropía y la creación proliferante de todas las narraciones que han sobrevivido al autor. Por no hablar, claro está, de la magna creación posterior que desarrollarán sus adeptos y, más todavía, que siguen desarrollando en la actualidad (literatura, juegos de mesa, cine u ocio electrónico). Además, Lovecraft, quizás no de manera tan consciente, ha conseguido provocar mucho misterio post mortem que gira hoy por hoy en torno a él y esta faceta inquietante convierte sus textos en narraciones muy apetitosas de leer.

Editorial DNX

AvinentesA

OST - Cinema Paradiso

Poques joies, pocs regals hi haurà al cinema com és el cas de Cinema Paradiso. El setè art, l'art sintètic, o com en vulguem dir, ha generat obres d'autèntic èxit. Treballs que ens han transportat, que ens han fet oblidar que som humans rutinaris i avorrits. D'entre tota la balquena de pel·lícules que ens han fet falsament experimentar dispars, explosions de cotxes, arribades d'extraterrestres, taurons assassins, goril·les gegants, iguanes d'alçada insospitable, vaquers, tipus durs amb i sense barret, humor de trons i bufetades... és, amb poc marge d'error, l'obra de Giuseppe Tornatore la que explica de manera formidable la infantesa d'un xiquet. La pel·lícula és un record: la remembrança d'un adult que reviu les experiències, principalment d'evolució del cinema, al petit poble imaginari de Giancaldo, que realment era Palazzo Adriano. Però no pretenem fer una ressenya, això ja hi arribarà.

 

De moment, des d'AvinentesA us convidem a delitar-vos amb la banda sonora del film de la mà d'Ennio Morricone.

AvinentesA

AvinentesA recupera Twitter

AvinentesA torna a tenir Twitter. L'associació, fundada l'any 2014, farà ús del servei de microblogging o plataforma de microblogs, que era com ho conreava en aquella data. Atès que la l'associació de cultura il·licitana no vol lucrar-se i tan sols pretén revifar la cultura, l'entitat no emprarà Twitter amb finalitats persuasives ni d'opinió. L'únic treball que realitzarà mitjançant Twitter serà la difusió d'articles. Aquests articles seran els que es publicaran a través del blog habitual.

Ensems, AvinentesA llançarà novament escrits d'anys enrere així com també alguns muntatges dissenyats en època pretèrita sota el seu nom.

Psicopatologies de la vida quotidiana

Oblidar o confondre noms no forma part exclusivament de l'actualitat. Tampoc hem d'adjudicar-ho únicament a les presses del dia a dia o de l'estrès que, socialment, s'acostuma a patir com a part essencial de la jornada. El fet que algú oblide noms o, més aviat, els confonga, s'explica per la quantitat de dades que s'acumulen al cervell i que, adés per semblances físiques, adés per proximitats fonètiques, hom acaba per solapar les unes sobre les altres.

Portada de la 15a edició del llibre - Alianza Editorial

És obvi que suportar pressió laboral, familiar o del caire que siga, ens espentarà a l'equívoc i a la inexactitud. D'això, en podem filosofar ad infinitum, però per molt que allarguem l'explicació, anirem a parar a la mateixa conclusió: la pressa ens farà errar; així és al segle XXI i així era abans de Confuci.

Emperò, si el que pretenem és veure d'una manera més científica el perquè d'aquestes errades, és una bona idea recórrer a la proposta que anotem sobre Sigmund Freud (1856-1939), qui, per cert, no només escrigué sobre somnis i sexe. El neuròleg -terme ací més apropiat que metge- relata algunes vivències personals i com aquest era incapaç de pronunciar en veu alta una paraula, perquè no la podia recordar, i com, en comptes de la que cercava, aquest mot era substituït per una altra realitat que, senzillament, se li assemblava, però sabia molt bé que aquesta no era la paraula que buscava. L'esmentada experiència es veu reflectida en el llibre Psicopatología de la vida cotidiana (Zur Psychopathologie des Alltagslebens). Un llibre, val a dir, en què en una anotació a mode d'anècdota, Freud confessa haver après espanyol gràcies a la lectura del Quixot en la seua llengua original.

Segons ell, els passos que es donen en aquest procés d'inexactitud són, en primer lloc, l'oblit del nom o el record erroni. Segonament, venen al cap altres realitats properes; la ment les en rebutja però hi romanen insistentment. Ara bé, si hi romanen, és perquè existeix una connexió entre elles. L'opinió de Freud és la següent; així ens ho manifesta en primera persona segons l'edició que hem llegit: "Mi opinión es que tal desplazamiento no se halla a merced de un mero capricho psíquico cualquiera, sino que sigue determinadas trayectorias regulares y perfectamente calculables, o, por decirlo de otro modo, presumo que los nombres sustitutivos están en visible conexión con el buscado, y si consigo demostrar la existencia de esta conexión espero quedará hecha la luz sobre el proceso y origen del olvido de nombres". 

Esquema amb les paraules en qüestió

Per demostrar la proposta, recorre a un exemple de nom que en el passat no pogué recordar. La identitat que volia recordar era la de Signorelli. Però els noms que li venien al cap eren Botticelli i Boltraffio. Ell recorda, fins i tot, de Signorelli, l'obra del Judici Final a Orvieto (en castellà: Las postrimerías del hombre). Tanmateix, malgrat recordar-ne els frescos del pintor del Renaixement, no encerta a dir-ne el nom propi. De fet, estava ben cert que els altres autors no eren els que buscava. Altrament, al marge de la semblança fonètica o gràfica evident, Freud també dona una altra raó: una conversa mantinguda amb un interlocutor que acaba per pertorbar una altra conversa posterior. El psicoanalista explica que en una conversa precedent parlava sobre els costums dels turcs a Bòsnia i Herzegovina. Afig al llistat la paraula Herr, que significa senyor. Indica, a més a més, que un pacient seu es va suïcidar i que la notícia la va rebre a Trafoi, també Itàlia, que connecta, suposem, amb el nom de Boltraffio. No és menys important que un esdeveniment com la mort li impacte i substituïsca, almenys, unes síl·labes d'una altra paraula.

Sovint, nosaltres mateixos ens trobem en circumstàncies paregudes en el fragor del dia a dia. No és estrany esmentar per un nom diferent una companya de faena, pacient, alumne, client... eclipsar una marca per una altra o situar moviments artístics en segles on encara no se n'havia escoltat parlar. No ha de resultar, en principi, un problema del qual ens n'hàgem de preocupar. Altrament, sí que és d'allò més encuriosit trobar l'explicació de les susdites confusions.

AvinentesA Elx

El cotxe del veí - Sobre l'enveja com a comerç

Imaginem una comunitat de veïns, potser a l'americana cinematogràfica, amb cases en filera i separades per un carrer ocupat per xiquets amb bicicleta; per descomptat, la gespa és verda i equidistant. D'entre tot el veïnatge, n'extraem dos homes, a més a més, són dos barons blancs i ambdós són oficinistes, compren a IKEA i porten corbata per desdejunar. Els dos, dins de la seua vida somiada, tracten temes poc importants -al costat de la bústia amb el cognom del pare de família-, com ara enviar un document del qual mai acaben d'especificar-ne ni l'origen ni el contingut.

Font: U.S News

Llavors, un bon dia, un dels dos homes adquireix un cotxe i el mostra orgullós al veí, és a dir, a l'altre baró blanc que habitualment llegeix el periòdic en un sofà davant del televisor engegat. Podem visualitzar tots dos veïns a la vorera immediata a la casa explicant els avantatges de què gaudeix el nou vehicle respecte dels anteriors, que són exactament iguals. A mesura que la conversa avança, la carrosseria i el xassís generen unes necessitats inexistents en el locutor que rep la informació. Sobtadament, l'home ha de comprar-se eixe auto. Però, si ho plantegem en un plànol real, o siga, en termes de vertadera necessitat, ens formulem aquesta pregunta: Cal que aquest cotxe estiga en la vida d'eixa persona? Ahir no el tenia; demà tampoc no el tindrà. La seua família perfecta: esposa de perruqueria, filla adolescent tipus Cyndi Lauper i fill menor que mai no assolirà un touch down. Però, resseguint amb la teoria del vehicle, el cotxe del veí provoca una enveja inexplicable. I diem inexplicable perquè no té sentit experimentar enveja d'una cosa que hom no necessita; no entrarem en l'enveja compulsiva, la del jo inferior, per considerar-la malaltia. Aquest sentiment acaba per fer que l'individu adquirisca un altre producte i, en general, l'escull d'un rang superior al del veí. És, aleshores, quan comença una lluita entre titans de pa sucat amb oli per acabar demostrant qui dels dos fa més llàstima.

Font: Clever

Si aquesta teoria, la fem extensible a societats majors que un parell de veïns, observarem un dels pilars principals que el comerç aprofita per vendre milers de productes que van des d'un tipus de cobert, passant per qualsevol perifèric d'ordinador fins al cas que exposem del cotxe. En podem atribuir molts noms, però un d'ells n'és, sense cap dubte, l'enveja. Sota aquest engany, s'enceta una rivalitat entre ciutadans que remata en un consumisme ferotge. No sorprén ningú que, en aquest punt de la redacció, s'hi esmente el nom de l'autor Chuck Palahniuk o, amb més seguretat encara, l'adaptació que en realitzà Fincher per al cinema... i amb la qual, a tall de cloenda de l'article, ens acomiadem perquè no volem impedir que els ciutadans entren de manera avalotada a El Corte Inglés i compren productes que no necessiten, tot gràcies als diners guanyats en treballs poc satisfactoris.

AvinentesA Elx

Un poble molt bonic - Bocairent

Fa molt de temps que vaig prometre a la meua amiga Clara escriure sobre el meu poble: Bocairent. A pesar de ser un poble molt bonic, amb una llarga història, declarat com a conjunt historicoartístic per la seua panoràmica, pels seus carrers empinats, empedrats al més pur estil àrab, amb racons i fonts de gran bellesa; malgrat ser un poble famós per les seues coves, tantes visitables, com les dels moros, les del monestir excavat en la roca, datades al segle XVI. I
les pròpies que tenen la majoria de les cases de poble antic. No n'oblidem les coves de gel, i la plaça de bous, amb la seua pròpia història. Única, per ser excavada fent una cavitat tota de pedra. I tantes coses més que les deixe per no estendre'm més.

 

Tota aquesta explicació és la del poble bonic. Malauradament, ara vull reflectir la part no tan bonica d'un poble més aïna xicotet. Per tal, un pressupost sempre curt i el cost de viure sempre llarg. I com no pot ser d'una altra manera -perquè així està el sistema-. Els mecanismes burocràtics, el poder mal aplicat de les persones que ens representen. La inoperància destructiva del que es creu poderós, fent de la injustícia, desigualtat la seua manera d'actuar. Per tal, una antidemocràcia en xicotet, com així ocorre en la política general: tots tenen un preu i fa molta pudor. La impotència de veure com cada dia és més difícil viure al meu poble no és única. I potser, sols potser, algun dia siga un poble amb més encant, però buit de vida.

Tal volta mantinga la riquesa de les plantes medicinals d'aquesta serra Mariola tan preada i, alhora, tan maltractada.

 

 

 

 

Una cardaora que ho serà sempre

i bocairentina de la Vall d'Albaida.

Rosa López Prats

 

La fundació Rodríguez-Acosta

Pujant el barri del Realejo de Granada, als peus de l'Alhambra, es troba la Fundación Rodríguez-Acosta. L’edifici està inserit dins d’un típic carmen granadí, és a dir, una casa dedicada a l’esplai en la qual s’inclou un jardí o un hort, i dels quals trobem nombrosos exemples arreu de la ciutat.

La fundació fou plantejada com a estudi pel pintor granadí José María Rodríguez-Acosta (1878-1941), i la construcció es portà a terme entre 1916 i 1930. Hi intervingueren els arquitectes Modesto Cendoya, Teodoro Anasagasti, Ricardo Santacruz i José Felipe Jiménez Lacal. Passaria a convertir-se en fundació a la mort de l’artista el 1941. El 1982 va ser declarada Monument Nacional.

L’edifici està plantejat mitjançant terrasses que segueixen la lògica del relleu del turó del Mauror. En cadascuna d’aquestes trobem un jardí amb la corresponent vegetació i la necessària presència de l’aigua, bé mitjançant fonts o bé petites piscines. De vegades fa ús de les gelosies, potenciant la sensació d’intimitat. D’altres, el paisatge és el gran protagonista de l’espai, amb impressionants vistes del barri d’El Realejo o de Sierra Nevada.

Des del punt de vista estructural crida l’atenció l’eclecticisme de l’edificació. No es pot emmarcar dins d’un estil concret, tot i que la intenció és, sens dubte, donar-hi entrada a l’arquitectura racionalista pròpia del primer terç del segle XX amb ressonàncies del moviment conegut com a Sezession vienesa. A tot això s’hi afegeixen capitells nassarites, columnes clàssiques o peces portades dels viatges de l’artista arreu del món.

L’heterogeneïtat està servida, però la barreja acaba per funcionar. A nivell simbòlic hi ha una clara referència a la idea de la vida, representada en obres escultòriques de temàtica mitològica recuperades de l’art clàssic romà o bé encarregades pel pintor seguint originals de l’artista neoclàssic Antonio Canova. Com a exemples ens cridà l’atenció a la primera terrassa el jardí dedicat a Baco, on se situa una escultura del déu datada al segle II o el safareig on conclou la visita, on una estàtua de la deessa Venus sembla que demana comunicar-se visualment amb el déu del vi, cosa que s’aconsegueix mitjançant una línia de perspectiva truncada per un passadís cobert que afegeix secretisme al conjunt. A banda d’aquests exemples, trobem també escultures representant Psique o la deessa Diana. En un amagatall envoltat per xiprers també trobem al·lusions a la mort al situar un sarcòfag d’estil renaixentista recuperat per decorar aquest espai.

A banda dels diferents espais anomenats, la fundació acull també un museu on romanen exposades, des de 1973, part de les peces que constitueixen el llegat de l'arqueòleg i historiador Manuel Gómez-Moreno. 

Sens dubte Rodríguez-Acosta va cavil·lar una edificació per convidar a les muses. I en l’actualitat no es pot negar que contribueix a enriquir la bellesa arquitectònica de la ciutat andalusa.

Cliqueu en el següent enllaç per visitar la pàgina web: http://www.fundacionrodriguezacosta.com/

Autoria i redacció

Davinia Martínez Alemañ

AvinentesA