Un jorn, durant un dinar celebrat a casa, una amiga m'escoltà dir al meu gat Cucal, en pau descanse, la salutació «bon dia». Aleshores, aquesta xica, tan normal i vàlida com qualsevol persona que conec, s'apressà a preguntar-me en castellà:«¿Le hablas a tu gato en valenciano?» Li contestí «sí» i ella afirmà, hi insistisc, d'una manera poc reflexiva: «Pues que sepas que, si le hablas al gato en valenciano, no te va a entender». És evident, i així ho concloguérem d'immediat, que aquesta amiga no volia afirmar el que sembla que la frase n'assevera. Cal aclarir que les paraules són textuals: així les recorde i així les pronuncià.
Tanmateix, sí que existeix una idea que s'ensuma d'aquesta anècdota: el castellà és la llengua normal o, dit a la manera d'un manual de sociolingüística, no necessita normalització. A més a més, no és la primera volta que ocorre una cosa similar. De fet, potser més habitual, és sorprendre's perquè algú parle valencià a un nadó de dos mesos i que algú altre li pregunte per què no es dirigeix al xiquet de bolquers en castellà. Vertaderament, podríem parlar a eixa suposada criatura en dàlmata (descanse en pau també) o en grec modern. En el cas del nadó, senzillament, no obtindríem resposta i, en el cas del gat, a tot estirar, obtindríem una reacció instintiva despresa del to de veu humà més que no pas del contingut.
Així doncs, estem acostumats -per molt que la llei empare l'idioma- a haver de donar explicacions per parlar valencià en comptes de castellà. Emperò, això de donar-ne per parlar castellà amb éssers que no pronuncien dos fonemes seguits és una situació prou nova i peculiar.
Iván Quesada