Un jorn, durant un dinar celebrat a casa, una amiga m'escoltà dir al meu gat Cucal, en pau descanse, la salutació «bon dia». Aleshores, aquesta xica, tan normal i vàlida com qualsevol persona que conec, s'apressà a preguntar-me en castellà:«¿Le hablas a tu gato en valenciano?» Li contestí «sí» i ella afirmà, hi insistisc, d'una manera poc reflexiva: «Pues que sepas que, si le hablas al gato en valenciano, no te va a entender». És evident, i així ho concloguérem d'immediat, que aquesta amiga no volia afirmar el que sembla que la frase n'assevera. Cal aclarir que les paraules són textuals: així les recorde i així les pronuncià.
Tanmateix, sí que existeix una idea que s'ensuma d'aquesta anècdota: el castellà és la llengua normal o, dit a la manera d'un manual de sociolingüística, no necessita normalització. A més a més, no és la primera volta que ocorre una cosa similar. De fet, potser més habitual, és sorprendre's perquè algú parle valencià a un nadó de dos mesos i que algú altre li pregunte per què no es dirigeix al xiquet de bolquers en castellà. Vertaderament, podríem parlar a eixa suposada criatura en dàlmata (descanse en pau també) o en grec modern. En el cas del nadó, senzillament, no obtindríem resposta i, en el cas del gat, a tot estirar, obtindríem una reacció instintiva despresa del to de veu humà més que no pas del contingut.
Així doncs, estem acostumats -per molt que la llei empare l'idioma- a haver de donar explicacions per parlar valencià en comptes de castellà. Emperò, això de donar-ne per parlar castellà amb éssers que no pronuncien dos fonemes seguits és una situació prou nova i peculiar.
Iván Quesada
Tritement així és.Era fà 30 anys i seguix igual.
ResponEliminaEn fi.Paciència ès l'únic que ens queda.
Per desgracia fà 30 anys vaig viure la mateixa experiència al parlar li als meus fills en el meu idioma.
ResponEliminaI vaig escoltar la penosa i ignorant reflesió d'una amiga.TE ENTIENDEN????.
Quina desgracia.!!