Sobre l'autor
Llegir Ambrose Bierce (1842 - p. 1914) sempre implica fer-ho sota la responsabilitat pròpia. Es tracta d'un autor que pot ser incomprès i fàcilment odiat; porta la misantropia per bandera i una ironia subtil, però alhora abrupta, que vessa sobre els seus articles com a periodista. Val a dir que l'entorn que Bierce presenta en aquest relat -entorn extensible a altres dels seus treballs-, és rude i salvatge. Ubica la història en un indret recognoscible per qui haja llegit Drames rurals de Caterina Albert (1869-1966), no perquè la contrada siga la mateixa, però sí pel salvatgisme d'un paratge contrari a l'urbà. Empra un mètode en la invenció dels personatges -estem pensant i ara tornarem a esmentar en Faules fantàstiques-, així com les circumstàncies, que li proporciona molt d'avantatge en el moment de generar accions, consistent a donar per normals o existents en la vida natural els conceptes de què parla. Per il·lustrar açò darrer, acudim a les composicions curtes del llibre Faules fantàstiques. En aquest treball, l'autor aborda les emocions, sensacions o facultats com si fossen persones, i aviat el lector cau en el seu joc ja que Bierce hi confereix naturalitat. Concretament, el relat que presentem, aporta aquesta característic en el producte d'oli de gos, que Bierce el mostra com si fos una realitat que hom pot consumir o comprar com qualsevol producte adquirible en una botiga.
 |
| Ambrose Bierce |
Tal és el cas, que imaginem aquests elements abstractes com si es tractés de persones que acaben conversant entre elles (personatges amb noms com ara Principi Moral o Interès Material). Encara més es pot sostenir aquesta idea rellegint fragments d'algunes narracions de Pere Calders (1912-1994) com ara "Desert", dins de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, amb la diferència que l'autor barceloní ho feia amb elements sobrenaturals i l'autor d'Ohio, físics o amb elements emocionals.
No és just començar amb el relat sense explicar que l'interès pel conreu de Bierce naix de la lectura de Diccionari per a ociosos de Fuster, del nostre geni Joan Fuster. Bierce escrigué abans que l'autor riberenc The Devil's Dictionary, que és la mateixa idea d'assaig crític i devastador, però l'autor americà vertebra un llibre molt més pessimista en els seus conceptes. Segurament ens pot la passió per la terra, però considerem de major qualitat literària Diccionari per a ociosos.
 |
| Porció de la caràtula d'Alianza Editorial |
Sobre el relat
No cal anar més enllà de la tercera línia per capficar-se plenament en l'horrorós i acuradament estructurat contingut del relat. Bierce, un autor irreverent en força racons de les seues obres (algunes traduïdes al català) presenta un argument que el lector es veu obligat a destapar. Serà, doncs, molt complicat, no acabar de llegir la història per comprovar com es resol la trama. El títol resulta, d'entrada, cridaner, ja que alguna cosa ens diu ben prompte que no es tracta d'un oli per aplicar al cutis dels gossos.
El personatge principal, Boffer Bings, és de família humil. El seu pare es dedica a produir oli de gos -oil. can., segons els metges involucrats- i sa mare té per "ofici" desfer-se de xiquets no desitjats apunyalant-los, normalment, al pit: «I was born of honest parents in one of the humbler walks of life, my father being a manufacturer of dog-oil and my mother having a small studio in the shadow of the village church, where she disposed of unwelcomed babes». Per causa d'un entrebanc amb un nadó, que servirà d'ingredient secret per a l'oli de gos, es dispara una situació disbaratada que acabarà amb una justícia poètica -i ennegrida- amb un pesar indefugible per al personatge principal.
A través d'una narració entre repugnant i menyspreable, àdhuc pròpia d'una ment malalta, Oil of dog, manifesta la minsa sensibilitat enquistada en moltes persones quan pretenen desempallegar-se de problemes. Aquesta idea no figura com a objectiu principal del relat però sí que s'observa plenament com l'autor es mostra crític contra les corrupteles o els vicis d'aquells que no són assassins sinó que cedeixen l'assassinat per als dolents de la història. Aquest aspecte demostra que és tan culpable el criminal com aquell que permet el crim des de la llunyania o, en poques paraules, ensems és culpable qui no s'embruta les mans. Es veu palesament com l'ésser humà actua de manera interessada i com arriba a deixar en mans d'un botxí els afers dels quals se'n vol beneficiar i no sentir-se'n culpable. O, fins i tot, gent que se n'aprofita: «My father had, as silent partners, all the physicians of the town, who seldom wrote a prescription which did not contain what they were pleased to designate as Ol. can.».
Enllaç per a llegir el relat
Aquest relat és curt i contar-ne més seria desbudellar-ne la història. Per aquesta raó, proporcionem l'adreça al relat perquè tothom l'en puga gaudir. Si hom ho prefereix, el relat es pot descarregar. Punxeu sobre el títol.
Oil of dog
Iván Quesada
El Pla, Elx.
El punt més radicalment original de la sèrie és la falta d'imatges sobre les coses que hi succeeixen. En la pantalla, l'espectador tan sols pot apreciar el nom dels personatges: habitualment dos endinsats en una conversa que es reprodueix a la pantalla i també s'escolta. A això s'hi uneix l'espectrograma que simula dibuixos o es mou en consonància amb les paraules emeses. Quant a la llargària, els capítols són relativament curts, vora 20 minuts, i narren situacions paranormals, apocalíptiques, distòpiques o, senzillament, angunioses.
