Clica en l'article que desitges llegir

Al costat de cada article tens el tema i un breu resum del contingut

001 - Però, en volem, de solucions?

Rafa ha trencat una corda

Rafa ha trencat una corda, Rafa n’ha trencat una.

Rafa Fenoll (5-11-22)

I quan Rafa trenca cordes és perquè inunda de música algun local. Aquest dissabte 5 de novembre, Rafa va trencar una corda (dos, tres) i va fer vibrar BV-22 una altra volta. Els temes que sonaren foren Depeche Mode Walking in my shoes, David Bowie Heroes, Pearl Jam Black, Jeff Buckley Dream brother, Elvis Suspicious Minds, entre d’altres habituals en els seus concerts. Allí, s’hi acollà bona gent, més encara dels que apareixen a les fotos. Fins i tot components del grup El perro asirio, imprescindibles perquè el concert es desenvolupés amb urpa i esma.

Si algú encara no l’ha escoltat cantar, el convidem que ho faça. Perquè quan Rafa trenca una corda significa que ell sol ha generat un corus, ha fingit un acompanyament o ha simulat les veus més diferents i famoses. Farà que sonen notes fins i tot sense cordes?

A continuació, alguns dels assistents:

AvinentesA

Però en volem, de solucions?

La beneïda, i alhora beneita, Educació, passa per un mal moment; el pitjor?, potser sí, si pensem en termes proporcionals. Bona part del professorat actual és el que fou el perfil d’alumnat que no comprenia ben bé per què estudiava, senzillament s’ho podia permetre. Aquest tipus d’alumne, d’alumna, professava l’objectiu d’aprovar, però no amb la intenció d’aprendre, sinó tan sols de superar proves per assolir un títol i, conseqüentment, incorporar-se al món del treball. Aquesta manera de pensar i d’actuar l’han heretada, sense gaire resistència, la descendència d’aquest perfil esmentat, o siga, l’alumnat a qui hui dia impartim classe.

Quant a l’alumnat i els comentaris desgastats sobre si són malcriats, que els costa concentrar-se, que no fan cas, no és una altra cosa que la conseqüència d’haver fet malament les coses en l’estadi anterior. Sumat a tot això, hi trobem -inevitablement- el mal ús de la tecnologia; aquesta, la tecnologia, resulta el millor esdeveniment que pot gaudir una societat, però mal emprada dona el resultat actual de caos i desordre. El ‘mal ús de la tecnologia’ significa utilitzar en excés un mòbil o abusar de les actuals prestacions que ens proporcionen les plataformes de vídeo (per no especificar l’agressivitat i violència que s’hi pot apreciar).

    

Bernat Metge, autor de Lo somni

Val a dir que el sistema educatiu que permet que un pupil promocione, és a dir, que passe de curs tot i que arrossegue una desena d’assignatures al nivell següent, no és la manera més recomanable d’ensenyar responsabilitat. Aquest fet, propicia un perfil d’alumne (en menor nombre, això sí) sabedor del seu aprovat, no perquè aprove realment, però sí que és conscient que, tard o d’hora, aconseguirà estar en el curs que desitja: moltes voltes FP o Cicles. I, si ens detenim en aquesta darrera opció, cal matisar que aquests nivells de Cicles i FP porten a sobre una màcula tan tradicional com injusta ja que se sol creure -popularment, és clar, no científicament- que aquestes propostes acadèmiques pertanyen a alumnat que no ha vullgut estudiar. Evidentment, això és mentida. A més, hi ha la inclinació a pensar que el futur resideix en aquestes opcions acadèmiques. I és molt probable.

Els elements susdits s’addueixen a la poca gana de treballar que, a pleret, acaba per adoptar el professorat, uns perquè no tenen devoció (serien els primers descrits de l’article) i altres, els que sí que en tenen, perquè són testimonis de la decadència que es genera cada jorn durant les classes. Ara, per tant, és el moment d’escoltar allò de “Hi ha de tot; també hi ha alumnes bons”. Sí, és cert, tanmateix, preferisc la pregunta: “Però en volem, de solucions?”.

AvinentesA

Justin case - Dissabte 5 de novembre

La veu de Rafa Fenoll, entrevistat per AvinentesA fa poc, torna a sonar.

Esteu convidats a l'esdeveniment a BV-22. Us hi esperem. 

AvinentesA

Un entreteniment previ a les publicacions

 

Ens veiem al desembre físicament

L'associació està preparant els últims detalls per tornar-se a enfrontar al paper en un món que li resultarà molt advers i molt digital.

Tot allò que apareixerà publicat en paper també tindrà el seu lloc en aquest blog. Aprofitem per dir que els carnets d'AvinentesA per a socis estaran llestos aviat.

COM MÉS SEREM, MÉS RIUREM.

AvinentesA

Rellancem AvinentesA en paper

 Aquestes són les primeres proves. Una plantilla provisional.

Sobre l'empatia cap al dolent

Posar-se del costat del criminal en una història és un procés d'empatia que només es pot efectuar si es coneix el passat del dolent o bé si l'espectador "conviu" amb ell. Per a molts es tracta d'una experiència nova però no és realment tan novedosa. Per començar per algun lloc, ens remetem al cinema de màfies. Adduïm el cas de The Godfather (1972), també bona part d'Scorsese, Malavita (2013) o la que probablement més popularment sonarà: Breaking Bad (2008-2013). No hi ha dubte que aquest cinema (i literatura) és el que més ha dignificat la figura del malfactor.

Hannibal Lecter

En qualsevol moment del dia, si escoltem una notícia sobre assassinats o ajustaments de comptes a la televisió, alcem la veu i afirmem que les lleis haurien d'endurir-se. Argumentem que han d'imposar-se més prohibicions. No és pas la mateixa opinió que tenim quan gaudim aquestes històries de mafiosos en la pantalla; lògicament, és al contrari. Ens posem de part del criminal i, més encara, l'entenem i el justifiquem  sense reconèixer plenament que ha actuat bé perquè som conscients que això no esdevé acceptable en la vida convencional.

Michelle Pfeiffer (Malavita)

Totes aquestes coses no són difícils d'entendre. Si tornem al principi d'aquest article, observem com tot s'explica en el moment que entra en joc el passat d'algú. Tradicionalment les narracions més populars manifestaven un dolent amb el paper de dolent i prou. I un heroi en el paper d'heroi i prou. En poques paraules: la bondat i la maldat en un ferme maniqueisme eren dos blocs oposats i cap dels dos tenia una explicació. Senzillament existien i es rebien com dues peces purament intactes. Aquestes peces intactes es revesteixen en l'actualitat de matisos o, dit d'una altra manera: un passat delicat, un futur objectiu humanitari o alguna cosa similar que ens faça comprendre les seues decisions. No és la mateixa cosa un dolent amb una mare malalta, que un dolent que vol llançar un míssil i destruir Nova York, senzillament, perquè la seua composició genètica resulta haver-s'hi combinat així i ha de generar dolor perquè sí. El dolent de la mare malalta pot voler dirigir un míssil perquè altres persones, per exemple, han creat una malaltia en un laboratori i han causat que la mare emmalaltira. No significa que l'espectador, en aquest cas concret, desitge la destrucció de Nova York. Ara bé, escoltarem alguna argumentació que justifica una intenció criminal que en el fons no volem que s'escometa.

Phoenix i Nicholson (paper de Joker)

Si pensem en pel·lícules d'assassins, exemplifiquem-ho amb The Texas chainsaw massacre (1974), ninguna persona cabal desitjarà la mort d'adolescents en la vida real. Altrament, quan s'aprofundeix en la vida de l'assassí, una minsa part nostra s'esforça per comprendre els actes inacceptables de Leatherface. Fins a aquest punt és així que en el cinema actual presenciem pel·lícules dedicades a la vida dels dolents, aspecte que genera principalment en la comunitat jovenívola un canvi en l'elecció de personatges, tot comprenent i defensant, la persona que abans era un criminal. Ara, per contra, els seus actes estan justificats. A tall d'opinió personal considerem aquesta darrera característica una de les propostes més perilloses que passen per la pantalla. Pensem en pel·lícules com ara Hannibal (2001) o qualsevol altra dedicada a un personatge tradicionalment censurable. Un film projectat en una època especialment delicada és Joker (2019). La considerem una cinta carregada d'explosius per a la joventut. Es tracta d'una obra cinematogràfica que els joves haurien d'assaborir sota l'explicació d'adults preparats. El personatge interpretat per Joaquin Phoenix ha generat en molts joves la idea que un home, "si naix bo i mata perquè la societat l'ha transformat, eixes morts són justificades". Evidentment, aquesta idea és errònia. La història deixa clar que el personatge porta una targeta que avisa del seu desequilibri. Per tant, des de bell inici hem de comprendre que no es tracta d'algú estable ni a qui es puga confiar cap responsabilitat civil ni social.

L'actor Bryan Cranston

Marlon Brando

Som humans. Formem part de societats cada volta més intel·lectuals i això ens duu a la crítica, a l'opinió. Podem -i hem de- aprofundir en la conducta dels personatges literaris i cinematogràfics fins el punt d'establir la gènesi i objectius de les seues accions. Hem d'explicar-les però això no implica la seua justificació. Un assassinat significa 'llevar la vida a una persona' i això és un dret que ningú pot obtenir.

AvinentesA