OST - Cinema Paradiso

Poques joies, pocs regals hi haurà al cinema com és el cas de Cinema Paradiso. El setè art, l'art sintètic, o com en vulguem dir, ha generat obres d'autèntic èxit. Treballs que ens han transportat, que ens han fet oblidar que som humans rutinaris i avorrits. D'entre tota la balquena de pel·lícules que ens han fet falsament experimentar dispars, explosions de cotxes, arribades d'extraterrestres, taurons assassins, goril·les gegants, iguanes d'alçada insospitable, vaquers, tipus durs amb i sense barret, humor de trons i bufetades... és, amb poc marge d'error, l'obra de Giuseppe Tornatore la que explica de manera formidable la infantesa d'un xiquet. La pel·lícula és un record: la remembrança d'un adult que reviu les experiències, principalment d'evolució del cinema, al petit poble imaginari de Giancaldo, que realment era Palazzo Adriano. Però no pretenem fer una ressenya, això ja hi arribarà.

 

De moment, des d'AvinentesA us convidem a delitar-vos amb la banda sonora del film de la mà d'Ennio Morricone.

AvinentesA

AvinentesA recupera Twitter

AvinentesA torna a tenir Twitter. L'associació, fundada l'any 2014, farà ús del servei de microblogging o plataforma de microblogs, que era com ho conreava en aquella data. Atès que la l'associació de cultura il·licitana no vol lucrar-se i tan sols pretén revifar la cultura, l'entitat no emprarà Twitter amb finalitats persuasives ni d'opinió. L'únic treball que realitzarà mitjançant Twitter serà la difusió d'articles. Aquests articles seran els que es publicaran a través del blog habitual.

Ensems, AvinentesA llançarà novament escrits d'anys enrere així com també alguns muntatges dissenyats en època pretèrita sota el seu nom.

Psicopatologies de la vida quotidiana

Oblidar o confondre noms no forma part exclusivament de l'actualitat. Tampoc hem d'adjudicar-ho únicament a les presses del dia a dia o de l'estrès que, socialment, s'acostuma a patir com a part essencial de la jornada. El fet que algú oblide noms o, més aviat, els confonga, s'explica per la quantitat de dades que s'acumulen al cervell i que, adés per semblances físiques, adés per proximitats fonètiques, hom acaba per solapar les unes sobre les altres.

Portada de la 15a edició del llibre - Alianza Editorial

És obvi que suportar pressió laboral, familiar o del caire que siga, ens espentarà a l'equívoc i a la inexactitud. D'això, en podem filosofar ad infinitum, però per molt que allarguem l'explicació, anirem a parar a la mateixa conclusió: la pressa ens farà errar; així és al segle XXI i així era abans de Confuci.

Emperò, si el que pretenem és veure d'una manera més científica el perquè d'aquestes errades, és una bona idea recórrer a la proposta que anotem sobre Sigmund Freud (1856-1939), qui, per cert, no només escrigué sobre somnis i sexe. El neuròleg -terme ací més apropiat que metge- relata algunes vivències personals i com aquest era incapaç de pronunciar en veu alta una paraula, perquè no la podia recordar, i com, en comptes de la que cercava, aquest mot era substituït per una altra realitat que, senzillament, se li assemblava, però sabia molt bé que aquesta no era la paraula que buscava. L'esmentada experiència es veu reflectida en el llibre Psicopatología de la vida cotidiana (Zur Psychopathologie des Alltagslebens). Un llibre, val a dir, en què en una anotació a mode d'anècdota, Freud confessa haver après espanyol gràcies a la lectura del Quixot en la seua llengua original.

Segons ell, els passos que es donen en aquest procés d'inexactitud són, en primer lloc, l'oblit del nom o el record erroni. Segonament, venen al cap altres realitats properes; la ment les en rebutja però hi romanen insistentment. Ara bé, si hi romanen, és perquè existeix una connexió entre elles. L'opinió de Freud és la següent; així ens ho manifesta en primera persona segons l'edició que hem llegit: "Mi opinión es que tal desplazamiento no se halla a merced de un mero capricho psíquico cualquiera, sino que sigue determinadas trayectorias regulares y perfectamente calculables, o, por decirlo de otro modo, presumo que los nombres sustitutivos están en visible conexión con el buscado, y si consigo demostrar la existencia de esta conexión espero quedará hecha la luz sobre el proceso y origen del olvido de nombres". 

Esquema amb les paraules en qüestió

Per demostrar la proposta, recorre a un exemple de nom que en el passat no pogué recordar. La identitat que volia recordar era la de Signorelli. Però els noms que li venien al cap eren Botticelli i Boltraffio. Ell recorda, fins i tot, de Signorelli, l'obra del Judici Final a Orvieto (en castellà: Las postrimerías del hombre). Tanmateix, malgrat recordar-ne els frescos del pintor del Renaixement, no encerta a dir-ne el nom propi. De fet, estava ben cert que els altres autors no eren els que buscava. Altrament, al marge de la semblança fonètica o gràfica evident, Freud també dona una altra raó: una conversa mantinguda amb un interlocutor que acaba per pertorbar una altra conversa posterior. El psicoanalista explica que en una conversa precedent parlava sobre els costums dels turcs a Bòsnia i Herzegovina. Afig al llistat la paraula Herr, que significa senyor. Indica, a més a més, que un pacient seu es va suïcidar i que la notícia la va rebre a Trafoi, també Itàlia, que connecta, suposem, amb el nom de Boltraffio. No és menys important que un esdeveniment com la mort li impacte i substituïsca, almenys, unes síl·labes d'una altra paraula.

Sovint, nosaltres mateixos ens trobem en circumstàncies paregudes en el fragor del dia a dia. No és estrany esmentar per un nom diferent una companya de faena, pacient, alumne, client... eclipsar una marca per una altra o situar moviments artístics en segles on encara no se n'havia escoltat parlar. No ha de resultar, en principi, un problema del qual ens n'hàgem de preocupar. Altrament, sí que és d'allò més encuriosit trobar l'explicació de les susdites confusions.

AvinentesA Elx

El cotxe del veí - Sobre l'enveja com a comerç

Imaginem una comunitat de veïns, potser a l'americana cinematogràfica, amb cases en filera i separades per un carrer ocupat per xiquets amb bicicleta; per descomptat, la gespa és verda i equidistant. D'entre tot el veïnatge, n'extraem dos homes, a més a més, són dos barons blancs i ambdós són oficinistes, compren a IKEA i porten corbata per desdejunar. Els dos, dins de la seua vida somiada, tracten temes poc importants -al costat de la bústia amb el cognom del pare de família-, com ara enviar un document del qual mai acaben d'especificar-ne ni l'origen ni el contingut.

Font: U.S News

Llavors, un bon dia, un dels dos homes adquireix un cotxe i el mostra orgullós al veí, és a dir, a l'altre baró blanc que habitualment llegeix el periòdic en un sofà davant del televisor engegat. Podem visualitzar tots dos veïns a la vorera immediata a la casa explicant els avantatges de què gaudeix el nou vehicle respecte dels anteriors, que són exactament iguals. A mesura que la conversa avança, la carrosseria i el xassís generen unes necessitats inexistents en el locutor que rep la informació. Sobtadament, l'home ha de comprar-se eixe auto. Però, si ho plantegem en un plànol real, o siga, en termes de vertadera necessitat, ens formulem aquesta pregunta: Cal que aquest cotxe estiga en la vida d'eixa persona? Ahir no el tenia; demà tampoc no el tindrà. La seua família perfecta: esposa de perruqueria, filla adolescent tipus Cyndi Lauper i fill menor que mai no assolirà un touch down. Però, resseguint amb la teoria del vehicle, el cotxe del veí provoca una enveja inexplicable. I diem inexplicable perquè no té sentit experimentar enveja d'una cosa que hom no necessita; no entrarem en l'enveja compulsiva, la del jo inferior, per considerar-la malaltia. Aquest sentiment acaba per fer que l'individu adquirisca un altre producte i, en general, l'escull d'un rang superior al del veí. És, aleshores, quan comença una lluita entre titans de pa sucat amb oli per acabar demostrant qui dels dos fa més llàstima.

Font: Clever

Si aquesta teoria, la fem extensible a societats majors que un parell de veïns, observarem un dels pilars principals que el comerç aprofita per vendre milers de productes que van des d'un tipus de cobert, passant per qualsevol perifèric d'ordinador fins al cas que exposem del cotxe. En podem atribuir molts noms, però un d'ells n'és, sense cap dubte, l'enveja. Sota aquest engany, s'enceta una rivalitat entre ciutadans que remata en un consumisme ferotge. No sorprén ningú que, en aquest punt de la redacció, s'hi esmente el nom de l'autor Chuck Palahniuk o, amb més seguretat encara, l'adaptació que en realitzà Fincher per al cinema... i amb la qual, a tall de cloenda de l'article, ens acomiadem perquè no volem impedir que els ciutadans entren de manera avalotada a El Corte Inglés i compren productes que no necessiten, tot gràcies als diners guanyats en treballs poc satisfactoris.

AvinentesA Elx